25

Barcelona, dilluns 23 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Aquest matí l’Escola de Guerra en pes ha assistit a l’enterrament del nostre professor el comandant Escobar, assassinat, segons se sospita, pels anarquistes. Hi hem anat tots els 1.500 alumnes, inclosos els anarquistes, amb els nostres flamants uniformes; la nostra desfilada pels carrers deixava el públic bocabadat.

Una manifestació així hauria d’obrir els ulls al president de la Generalitat sobre les possibilitats, ben grans encara, que li queden de plantar cara a l’immens desori, només que ell vulgui i doni el senyal. Ja veieu, fins els nostres companys anarquistes de l’Escola de Guerra n’estan ja fins al capdamunt, tan escruixits com tots nosaltres de tants assassinats que res no justifica i que només serveixen, al contrari, per justificar a posteriori o semblar que justifiquen l’alçament feixista.

Respecte als excel·lentíssims senyors consellers que, després d’haver-nos governat durant uns anys, ara que collim els fruits del seu bon govern ens abandonen, jo no els sabria dir sinó «bon vent i barca nova» i que els aires de Brussel·les els provin. Per aquí la gent canta L’emigrant amb un petit canvi a la lletra, aplicant-la a les Seves Excel. lències fugitives:

Dolça Catalunya,
pàtria del meu cor,
qui de tu s’allunya,
refot, quina sort.

 Pel que fa a mi, estava molt deprimit aquells dies que van seguir la presa de Toledo per l’exèrcit espanyol. Entre els alumnes de l’Escola de Guerra hi hagué aleshores un moviment d’impaciència: molts es preguntaven per què no ens enviaven tot seguit al front, on podríem acabar els estudis —deien ells— tot combatent. Fins n’hi hagué alguns que se n’hi van anar. Vaig convèncer a dures penes l’Usall, que volia fer com ells. Anem passant els exàmens i s’atansa el final d’aquesta carrera militar que ens hem emprès d’una manera tan imprevista com improvisada; per unes poques setmanes que ens falten val la pena d’acabar-la. El deure s’ha de fer amb simplicitat i sobretot sense gens d’odi a l’adversari; l’únic que li demanaríem és que no bombardegés els nostres vells, malalts, dones i criatures. Fora d’aquest detall ens farem càrrec de tot; per tot passarem amb paciència, ja que la guerra és la guerra. Dieu que m’heu trobat tan guapo en aquella foto de la plaça de Sarrià i no em podíeu pas haver dit res que m’espongés tant; jo esperava, com alguna vegada us he dit, arribar a ser guapo als 98 anys, però es veu que els esdeveniments s’han precipitat. I ja que hem abordat el tema, vull que consti una cosa: si en aquell primer sonet que us vaig enviar a manera de targeta de presentació em pintava tan horrorós no és pas perquè m’hi cregui, oh, no, sinó per modèstia; la modèstia sempre ha estat el meu fort.

L’Usall i en Cruells s’han fet inseparables, cosa que vol dir que sempre es barallen; fins algun cop arriben a les mans i jo els haig de descompartir. Ens estem militaritzant tan de pressa que arriba a fer rodar el cap; ja hi ha hagut algun duel entre camarades de l’Escola, per culpa ¿és que caldria dir-ho? de l’etern femení, que, com els fets demostren, guarda el seu imperi a desgrat de tots els terrabastalls de la història. No és pas per qüestió de faldilles que en Cruells i l’Usall es barallen, ni, per ara, s’han batut en duel; és que a l’Usall l’encanta prendre el te mentre a en Cruells el te l’exaspera; si el volem fer feliç hem de sortir d’excursió amb ell. Se’n duu una motxilla amb jerseis, flassades, fogons d’esperit de vi, brúixoles, baròmetres, què sé jo. Va carregat com un animal de bast i quan arribem, per fi, a lloc, comença a descarregar per acabar fent-se un arròs bullit. Jo l’admiro profundament però l’Usall, que no pot sofrir les excursions i en canvi està avesat als vagons-llits i als vagons-restaurants dels grans expressos centroeuropeus, no li perdona les seves excursions. Li ha arribat a dir que «s’avenia més amb el cavall que no pas amb ell» i que la desgràcia més gran de la seva vida és que el suspenguessin d’equitació. En Cruells és vermellet, l’Usall és pàl·lid; en Cruells és grassó i més aviat petit, l’Usall alt i flac; l’Usall llegeix Schopenhauer, Nietzsche i Kirkegart (que no sé mai si s’escriu així); en Cruells, si sent que parlem de les geòrgiques de Virgili, exclama:

—¿En Rovira i Virgili?

¿Em rebreu el primer diumenge de desembre? Probablement pujaria amb la Nuri.