32

Barcelona, 26 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

Un dia d’aquests t’escriuré un poema perquè en tinc ganes; un poema d’aranyes, en desgreuge de l’odi que els tens. Els teus s’han fet indispensables en aquesta casa; la Nuri me’ls llegeix en veu alta quan no hi ha l’Usall, que és un enemic declarat de la poesia.

He decidit sotmetre al vostre arbitratge (teu i de la Mercè) un cas de consciència. Un amic nostre, l’Eduard Ferrer, és qui a començos de setembre em convencé perquè entrés a l’Escola de Guerra, acabada de fundar aleshores; aquest noi, amb qui en altre temps érem rivals —ens disputàvem la que ara és la meva dona—, ha conviscut sempre amb els elements del nacionalisme extrem mentre jo convivia amb els del comunisme català. En venir el daltabaix, jo, l’antic marxista, m’he sentit nacionalista; era fatal. La revolució, vista de la vora, no em podia fer més que fàstic. Un cop dins l’Escola de Guerra vaig sentir la necessitat d’establir contacte amb els elements nacionalistes, sortosament molt nombrosos, i vaig pensar que ningú com l’Eduard Ferrer per orientar-me. I vet aquí que em digué:

—Tu no coneixes com jo aquests ambients. T’has avesat als comunistes i t’imagines que a tot arreu hi ha aquell esperit de disciplina i de combat. Has de saber que els nacionalistes, en general, són molt bons per anar creant partits i partidets que es barallen ells amb ells, com també per fer excursions. Ara mateix n’hi ha uns que se’n van a fer la guerra… als Pirineus (es referia, amb evident injustícia, a les Milícies Pirinenques). I és que, t’ho asseguro, no hi ha res a fer amb ells. El millor seria que ens féssim tots del Partit Socialista Unificat de Catalunya. És un partit jove, que acaba de néixer; fill de la guerra. Ple d’energia i d’ardor combatiu. L’únic que pot plantar cara a l’anarquia. És allà on podríem fer feina.

Aquest discurs em caigué com una galleda d’aigua freda. Al cap d’uns quants dies em donà un imprès: era una sol·licitud d’alta al Partit Socialista Unificat perquè l’omplís. Encara es deu arrossegar en alguna butxaca del meu uniforme; cada vegada que prenc la ploma per fer-ho els meus ulls topen amb unes paraules: «Internacional Comunista» i em sento profundament trist i descoratjat. Vaig deixar tot això ja fa anys ¿és que haig de desfer el camí, tornar enrera? Impossible.

Passen entretant els dies i ve que a la meva dona, que ja no fa d’infermera, se li fica al cap la idea que ha de fer una cosa o altra per ajudar a la guerra i entra de secretària de la presidenta de la secció femenina d’Estat Català. Cada vespre arriba a casa plena d’entusiasme: em fa unes descripcions magnífiques de l’ambient que s’hi respira. Em duu el Diari de Barcelona (que ara, catalanitzat d’ençà del cataclisme, és l’òrgan precisament d’Estat Català), em fa assistir a un míting, sento un orador que diu: «Som revolucionaris però per damunt de tot posem la causa de la pàtria. Als qui ens pregunten ¿és que oblideu que vivim una revolució? els responem ¿és que oblideu que vivim a Catalunya? ¡Prou experiments exòtics que arruïnen el país! Volem, sí, una revolució; però una revolució a la catalana. ¡Catalunya per damunt de tot!»

La boca se’m fa aigua sentint aquestes afirmacions. Miro tristament la sol·licitud d’ingrés al Partit Socialista Unificat, ja tota rebregada de tant dur-la a la butxaca. Em sembla buida, freda, absurda com la proposta d’un matrimoni de conveniència. La Nuri mentrestant no para de treballar-me amb aquella astúcia pròpia del seu sexe; un vespre em demana que la vagi a buscar al despatx. Un cop hi sóc em diu: «L’Anna Badia (la presidenta) té moltes ganes de conèixer’t».

¡Oh, Màrius, imagina’t uns grans ulls negres, una veu vellutada de contralto, una dona alta i admirablement formada; i és la germana de dos herois nacionalistes, caiguts sota les bales dels pistolers de la FAI! I parla lleidatà, Màrius; ¡parla lleidatà! En el brevíssim diàleg que hem tingut hem posat tanta alegria, tanta simpatia, tanta efusió i tan poca política… M’ha dit: «¿Per què no firma ara mateix la seva alta a Estat Català?» Perplex, em trec una moneda: «Si cau de cara» dic, «firmo». La moneda cau de creu; no em faré d’Estat Català.

—Bé, diràs tu, ¿és que et governes políticament pels ulls de les dones i per l’atzar?

I jo potser et replicaria que és el món qui s’hi governa des de sempre; en tot cas la política «no m’entra»; em rebenten totes les ideologies.