33

Barcelona, 27 de desembre de 1936

Estimat amic Màrius Torres:

M’acabo de llevar. Somniava cavalls, cosa que em passa sovint d’ençà que, ai las, em van suspendre d’equitació; i vet aquí que avui me’n tocava un de preciós. Però renuncio a descriure-te’l ja que ha deixat d’existir quan he obert els ulls. ¡Voldríem tantes coses que no tenim! ¿I qui ens garanteix que quan les tindríem no en voldríem ja unes altres?

El cor de l’home és una mar,
tot l’univers no l’ompliria.

Si et digués que aquesta època tan agitada no em va del tot malament… Em repugna el que hi ha de plebeu en aquestes lluites del nostre segle (lluites entre les dues faccions del tercer estat, proletariat i burgesia); però la lluita en ella mateixa no em desagrada pas. La guerra, en tot cas, em sembla menys absurda que altres coses, sempre que tingui una motivació patriòtica; que no sigui civil. Si aquesta als meus ulls ho fos, faria qualsevol cosa per no prendre-hi part.

Ja sabem, per fi, els resultats dels exàmens finals a l’Escola de Guerra: ja sóc alferes, si bé amb un dels últims llocs de la promoció. A l’Usall l’han suspès i entrarà a l’Exèrcit de Catalunya amb el grau de brigada. Es veu que no estem destinats a eclipsar Napoleó ni Juli Cèsar. La història és llarga de contar i a més insulsa i lamentable; tractaré de resumir-te-la.

En el darrer curs teníem de professor de Tàctica un capità anomenat Gaona. A tota escola hi ha un professor que no se sap fer respectar dels alumnes; a l’Escola de Guerra era el capità Gaona. A la seva classe tothom feia el que li dava la gana: qui cantava, qui esmorzava, qui fumava; es va arribar a l’extrem de tirar-se de l’un a l’altre tota mena de projectils, rosegons de pa, llibres, paquetilles de picadura (que per cert tornen a anar ben escasses). Els pitjors eren els més grans, ganàpies d’una trentena d’anys a qui el cataclisme ha ofert l’oportunitat de sentir-se altra vegada adolescents.

Els elements de procedència universitària havíem format colla a part i ens absteníem de prendre part en tals bestieses, que jutjàvem impròpies de les circumstàncies tan tristes que ens han dut a l’Escola de Guerra. A la llarga ens vam cansar d’assistir a una classe on no apreníem res ja que tot era desori i soroll. Com que era justament la darrera classe del matí i de la tarda, el millor era anar-nos-en a casa però de l’Escola de Guerra no pot sortir ningú fins al toc de corneta de les dotze del migdia i de les sis del vespre. Per burlar la vigilància dels sentinelles, que són els alumnes entrats de nou, ens atansàvem caminant a poc a poc fins prop de la porta i aleshores fèiem una arrencada sobtada que en pocs segons posava una trentena de metres entre els nostres talons i els nassos dels sentinelles. Aquests quedaven astorats; com que els havien advertit que no podien abandonar el cos de guàrdia sota cap pretext, no sabien què fer i no feien res. En rigor haurien hagut de disparar contra nosaltres però no tenien fetge per fer-ho. La cosa va anar bé fins una tarda que es veu que estava de guàrdia un beneit i s’ho va prendre de debò: ens disparà amb la pistola.

A partir d’aleshores vam posar en pràctica un altre sistema. Ens dirigíem al cos de guàrdia i molt seriosament demanàvem pel caporal. Tots aquests alumnes nous senten un gran respecte pels nostres galons (aleshores només en dúiem de brigada) i és d’això que ens valíem. Quan sortia el caporal de guàrdia ens quadràvem davant seu com si fos un generalíssim; això el desconcertava i ho aprofitàvem per guillar cames ajudeu-me.

El truc, al capdavall, es va gastar i ja no ens servia. Només quedava un últim recurs: saltar la tanca. En Rútia, un de la nostra colla, tot fent-ho rondinava melancòlicament com don Mendo:

¡que un hombre de mi prosapia
tenga que saltar la tapia!

Un dia el capità Gaona ens volia dur de pràctiques al camp i ens tenia tots formats al pati: impossible escapolir-se. En Rútia diu a l’Usall:

—Mira, el capità ara està distret; sortim de les files.

—No, quedem-nos.

—Tinc una cita a dos quarts de sis ¿és que me la vols esguerrar?

—Et prometo que hi arribaràs abans que ella.

En Rútia rondinava, no entenent el pla de l’Usall; els altres de la colla habitual tampoc no hi quèiem. Es va limitar a dir-nos que ens poséssim a la cua de la formació. El capità Gaona dóna les veus:

—Compañía ¡firmes! ¡De frente! ¡Mar!

La companyia es posa en marxa. En arribar a la porta la guàrdia forma. La companyia surt i continua marxant al pas pel carrer; els primers rengles van tombant la cantonada. Ve que només ens falta tombar-la a l’Usall, en Rútia, en Serra, en Cruells i jo. En aquest moment sentim:

—¡Alto!

És la veu de l’Usall.

—¡Media vuelta! ¡Mar!

Per fi l’hem comprès. Fem la mitja volta i, sempre marcant el pas, ens dirigim a la cantonada oposada; allà ens dispersem i cada u se’n va als seus assumptes, en Rútia a la seva cita, l’Usall i jo cap a casa a prendre el te amb la meva dona, en Cruells a la seva torreta de Sant Genís i en Serra no sé on.

Aquesta ridícula història ha costat a l’Usall el galó d’alferes; el capità Gaona, que no sé com diables arribà a saber que els principals culpables havien estat ell i en Rútia, anà amb la queixa al director d’estudis, que és el tinent coronel Fonts. Vam haver de comparèixer davant el tinent coronel, que és català; ens clavà una reprimenda, si bé el riure se li escapava per sota el nas:

—M’han dit que sou especialistes en retirades estratègiques…

L’Usall i en Rútia han quedat suspesos i entraran com a simples brigades a l’Exèrcit de Catalunya; els altres tres som alferes, però amb els últims llocs de la promoció.

Però deixem aquestes bestieses que no tenen ni suc ni bruc i anem al que interessa o sigui les aranyes. ¿Per què t’ha de semblar «impossible» un poema que les prengui per tema? ¡Com es veu que no les comprens, impenitent aracnicida! Jo les he estimades sempre, fossin de la mena que fossin; per a totes guardo un racó del meu cor, que tractant-se d’aranyes es troba amb l’embarras du choix. Hi ha aquelles de grosses i negres que viuen a les cases i només es deixen veure quan ha de ploure; sempre les he estimades amb deliri com a profetesses que són de la pluja, ja que sempre m’han agradat la pluja, els cels grisos i el rodolar dels trons. Hi ha les dels cellers, que fan aquelles teranyines espesses com teles on es va acumulant la pols dels anys i dels segles i que tant contribueixen al prestigi del vi ¿què valdria un celler sense teranyines? El de casa, a Vallclara, és molt gran, tenebrós i fresc; s’hi respira un efluvi de vi bo (en el terme se’n cria de boníssim) que gairebé emborratxa. En aquells temps feliços passàvem al poble quatre mesos seguits cada any i de bona gana hi hauria passat els altres vuit; una vegada que vaig preguntar a la meva mare per què no hi vivíem l’hivern i tot, em replicà que era perquè no hi havia bons col·legis com a Barcelona: «Aquí no aprendríeu res». El cert és que hi apreníem coses que em semblaven molt més interessants, i no m’errava, que la llista dels reis gots o la de les províncies d’Espanya. Tornant al celler, aleshores encara hi havia les quatre arcades ogivals atrevidíssimes que es llançaven en les quatre direccions partint d’una robusta pilastra central, tot en carreus de pedra que el temps havia fet negrosa; eren potser del segle xiii o del xiv i com que amenaçaven ruïna calgué revestir-les, per reforçar-les, d’obra nova en punt rodó, que les amagà per sempre. Els papàs en tingueren un disgust com és natural; les obres s’havien fet durant l’hivern, quan la família era a Barcelona, i en arribar-hi a mitjans de juny ja ens vam trobar davant el fet consumat. El mestre d’obres, autor de la malifeta, es feia fort que no hi havia hagut altre remei; les arcades velles, deia, començaven a «desdir» i la seva ruïna hauria comportat la de tota l’ala de la casa que descansava damunt seu.

M’agradava, de criatura, que m’hi deixessin anar sol a buscar vi; sobretot al vespre, perquè em feia basarda. Sempre m’ha agradat la basarda de la fosca; aleshores no hi havia electricitat a Vallclara i per anar al celler cal baixar l’escalinata de pedra, travessar l’entrada enllosada i després una gran sala de la planta baixa que en diem «dels arcs» perquè ha conservat els ogivals, germans precisament dels desapareguts del celler; aquest queda doncs molt apartat. Amb el punxó feia un trau en una de les grosses bótes recobertes de teranyines i un cop omplerta la garrafa el tapava amb cera de la mateixa espelma que duia per fer-me claror; posava en aquestes operacions un compte extraordinari ja que era la condició perquè m’hi deixessin anar tot sol. Les meves velles conegudes, les aranyes, m’hi feien companyia i m’ajudaven a vèncer la basarda de la fosca i la solitud.

La nostra mare és de Terrassa, de manera que ja pots comptar com els tenia declarada la guerra i no deixava descansar les criades que amb els esteranyinadors les combatien; però no deixa de ser néta d’una casa pairal del Penedès (tan antiga, segons ella, com la nostra), d’on el seu pare era cabaler. Sap doncs tan bé com nosaltres que les dels cellers són sagrades i que les bótes desmereixerien molt si no estiguessin recobertes de teranyines.

Es veu que als països del nord, com que no cullen vi, no el guarden en bótes com nosaltres sinó en botelles, però pel que fa a les teranyines dels cellers tenen la mateixa idea nostra i es fan un punt d’honor de servir a taula les botelles enteranyinades. Si el vi era blanc, el baixàvem al fons del pou perquè es refresqués; és un pou cantoner, que s’alça en un angle d’una altra sala de la planta baixa que en diem «del pou» i que té un brocal de grossos carreus també venerable per la seva antiguitat. Si era negre, els sibarites del poble aconsellaven de posar-lo una estona al sol per escalfar-lo; has de saber que a Vallclara, entre els vells pagesos illetrats, hi ha paladars tan fins i tan experts en qüestió de vins com entre la crème de París.

Però les aranyes que més m’agradaven, que em tenien com fascinat, eren les dels torrents. Ara sé que es diuen epeires i que hi ha les dels torrents i les dels jardins i altres varietats encara; aleshores l’únic que sabia, perquè els vells pagesos ho afirmaven, era que a elles al·ludeix aquella dita: «picada d’aranya i d’escurçó no hi ha temps a l’extremunció». Suposo que l’aranya a què fa referència és en realitat la taràntula, que, si bé no mata, té una fiblada molt dolorosa i que dóna convulsions; per això quan algú es mou i remou li pregunten «¿quina aranya t’ha picat?» A Vallclara de taràntules no n’hi ha o almenys no he sentit mai a dir que n’hi hagi; la fama de terriblement verinoses se l’enduien doncs les epeires dels torrents.

Sé que a tu, enemic jurat de totes les aracnees, et semblarà incomprensible però el cert és que les epeires dels torrents em tenien, repeteixo, com fascinat i que figuren entre els meus records més inesborrables d’aquells anys, quan jo anava pels deu. És perquè tots m’asseguraven que la seva fiblada era mortal que les veia tan estranyament belles i atraients; per contemplar-les m’hi atansava entre la vegetació de les vores del riu i m’hi quedava llargues estones embadocat. Em semblaven com joiells de reflexos metàl·lics que no em cansava d’admirar, sempre des d’una certa distància prudent; allò que em fascinava d’elles és —insisteixo— que el verí d’una bestiola tan preciosa pogués donar la mort.

Les epeires dels torrents construeixen com a teranyina una xarxa vertical que per la forma recorda els «estels» que la canalla fa volar, amb els fils posats com les canyes de l’estel, i saben parar-la amb gran habilitat d’una riba a l’altra a fi que s’hi envesquin els insectes de tota mena que brunzen aigües amunt i aigües avall. Elles s’estan al mig de la xarxa tot esperant les preses; si aquesta era corpulenta, com ara un espiadimonis, jo veia que li projectaven tot de fils per lligar-la i després li inoculaven el verí com si li fessin un petó: la víctima quedava instantàniament immòbil. No hi havia doncs cap dubte que la seva fiblada era mortal, més que més que ho afirmaven tots els vells i ho creien tots els bordegassos, i fins i tot em semblava percebre una olor, la del verí, amargant com de substància farmacèutica. L’hora millor per observar-les és a entrada de vespre, quan s’estan quietes a l’aguait dels insectes que passen i repassen amunt i avall dels torrents i rierols. I ara que ja te n’he explicat la història, vet aquí el poema; sóc prou pretensiós per esperar que després de llegir-lo t’hauràs de rendir a l’evidència que també les aranyes poden inspirar-ne de sublims:

Era a Biern, barranc on neix el Francolí.
¿Pot tenir el nom d’un riu un dring més cristal·lí?
Jo no el canviaria pel Volga ni el Danubi
car si les seves aigües no són les del Diluvi
en canvi, escumejant de timba en timba avall,
renilla desbocat com un jove cavall
i les epeires poden estendre, forta i fina,
de l’una riba a l’altra la seva teranyina.
Ajupit entre els joncs i els vimeners eixorcs
jo bevia, espiant-les a les vores dels gorgs,
les ambigües delícies del goig i la basarda
a l’hora en què a ponent s’inflamava la tarda
i a pas de llop pujava la fosca a poc a poc.
Cada aranya, d’un verd negrós ratllat de groc,
que al centre de la xarxa, quieta, descobria,
fulgia incandescent, com una pedreria
que alguna dona d’aigua amb el cabell desfet
es deixés oblidada entre els fils del seu ret,
quan la tocava tremolós un raig de posta
filtrant-se de biaix a través de la brosta.
I la meva innocència, que volà qui sap on
i que aleshores, àvida dels misteris del món,
ja somniava estranys naufragis i derives,
es torbava davant d’aquelles gemmes vives
suspeses en un aire espès i humit, que brunz
dels espiadimonis amb els vols vagabunds,
mentre ja d’alguns grills les trèmules esquelles
semblaven el repic llunyà de les estrelles
i al vell molí en ruïnes assajava el gripau
un là de flauta que era, com el vespre, tot blau.

Després, ja en el meu llit, quan el son m’aclucava
els ulls i en la flonjor del Leteu m’enfonsava
jo us veia encara, epeires, més refulgents que mai
com suspeses enllà del temps i de l’espai.
En el caos informe dels meus antics deliris
teníeu a moments tots els colors de l’iris
i un perfum singular, el del vostre verí,
que era, com el de l’opi, dolçament assassí,
em feia batre el pols amb un anhel salvatge
com invitant-me a un vast i tenebrós viatge.
Car tot allò que és bell ens rapta més el cor
si creiem que el seu bes inocula la mort,
tant és des que naixem contradictori i tràgic
¡oh, el que pot afegir d’atraient i de màgic
a l’esguard penetrant que és de l’infant el do
a la bèstia el verí, la metzina a la flor!

Tindria remordiments si acabés aquesta carta sense dir-te que ara sé perfectament que la fiblada de l’epeira dels torrents, si bé mortal per a un espiadimonis, no ho és pas ni de lluny per a una persona. Jo m’hi feia il·lusions ¡quantes no n’he vistes volar des d’aleshores per no tornar mai més! Però això ja seria un altre poema.