34

Barcelona, 29 de desembre de 1936

Estimada amiga:

Respecte al bigoti d’en Màrius jo no et sabria recomanar més que resignació cristiana. He rebut carta seva, on em diu que en matèria de matar aranyes compta amb l’il·lustre precedent de sant Jordi, patró de la Cavalleria; ell potser no sap que a mi, de cavalleria, precisament em van suspendre, però en fi l’argument és de pes. No ho és tant el que esgrimeix per defensar el seu bigoti: afigura’t que l’únic que em sap dir és «que em foti». Davant una rima tan falsa (només excusable perquè és lleidatà) renuncio a la polèmica; ja només li desitjo que el bigoti li vagi brollant llarg i desmaiat, que li caigui en dues trenes sobre el pit i que tot caminant li brandi com la cua de la vaca cega.

Compadeixo de tot cor els pobres censors que van tenir la pensada d’obrir per llegir-la la meva carta anterior. ¿És que no saben que un alferes de l’Exèrcit de Catalunya, quan escriu a una gironina pigada i de pèl de panotxa, es posa invariablement bucòlic i només li parla de flors i de violes?

Aquest Nadal —trencant les oracions—, veient com deixava de celebrar-lo certa gent i només ho fèiem els «rojos» com ells ens diuen, vaig pensar que Jesús podria fer-se seves aquelles paraules d’Isabel II quan sortia desterrada: «Creia tenir més arrels en aquest país».

¿És que ha deixat d’haver-hi religió perquè els de la FAI els han col·lectivitzat les fàbriques i les botigues? A casa, ni cal que t’ho digui, vam fer pessebre, vam cantar tot el repertori de cançons nadalenques que sabem i fins i tot, davant els ulls meravellats de la Nuri petita, el tió rajà tants torrons com era possible en aquests temps de guerra. I vet aquí que en aquest moment, a través de l’ampla finestra del nostre estudi, veig un cel blau d’hivern, un sol radiós, uns núvols blancs. El Tibidabo i Sant Pere Màrtir amb les seves suaus ondulacions completen el teló de fons. Des de la meva taula, escrivint-te, veig els bosquets de pins que anàvem a bombardejar cada tarda, quan érem alumnes de l’Escola de Guerra, amb els morters, el llançamines i un canó d’infanteria. També veig els Escolapis, o sigui l’Escola de Guerra, i penso que n’he estat alumne per espai de més de tres mesos. Ara sóc alferes i espero que em donin «destí». Penso com van passant els núvols i els dies i em sento ple d’una gran confiança en la vida. Em vénen a la memòria molts altres dies com aquest però tan llunyans. Sé que cal lluitar molt; però la lluita és bonica. Hi ha moltes coses boniques al món; poques tant com els records. Recordo el jardí de casa, quan era petit; vull dir de la de Barcelona, on vivíem durant el curs, no la de Vallclara, on anàvem a mitjans de juny per no tornar-ne fins ben entrat l’octubre. La de Barcelona era al carrer del Bruc i hi havia una vella palmera, tres acàcies molt frondoses, un llimoner i un nesprer; sis arbres que és com si fossin persones que jo hagués conegut íntimament. Per la paret s’enfilaven un gessaminer i un roser, tots dos enormes; el roser feia roses grogues. Hi havia una font amb una cara de faune, de terra cuita; una cara lletja i amb banyes, que ens feia una certa por. Recordo la meva germana i els meus germans, que són cinc; quantes vegades al llarg de la vida he hagut d’explicar que a casa érem «sis nois i una noia»… ara, cada cop que els veig, em fa estrany de veure’ls tan grans.

Amb la meva germana ens aveníem molt; llegíem amb voracitat contes infantils i vides de sants i una vegada m’assegurà que si ens estàvem força estona de genollons sobre uns rocs punxeguts que ens fessin mal se’ns apareixeria la Mare de Déu; ho acabava de llegir en una vida de santa Teresa i no en tenia cap dubte. La Mare de Déu no se’ns aparegué; fou una de les meves primeres decepcions. Després recordo el meu poble, la gran i antiga casa pairal on per espai de tants segles visqué la meva família (el meu besavi encara hi vivia) i on des del meu avi només es va a passar-hi els estius. Recordo els poblets del voltant, tots amb les seves campanes que semblava que es responguessin les unes a les altres a l’hora del capaltard.

Recordo l’estàtua del general Prim, que era allà al parc de la Ciutadella, al fons d’una avinguda d’àlbers, i ara els bèsties de la FAI l’han enderrocada. I penso que aquesta revolució que aterra les estàtues dels generals catalans, incendia els temples i arrasa les arbredes dels palaus senyorials podria ser una revolució burgesa; els qui, fa cent anys, incendiaven Poblet no eren pas anarquistes, que aleshores no n’hi havia. Ara els nostres burgesos deixen de posar domassos al balcó per l’Onze de Setembre i de celebrar el Nadal, tot perquè els anarquistes els han pres les botigues i les fàbriques; ja no creuen en la pàtria ni en Déu.

Però tot està amerat de Déu, fins la revolució. A Vallclara el clar de lluna al bosc cobert de gebre fa meravelloses les branques; tot espurneja com si hagués caigut pols de diamants. La nit de Nadal tot és miraculós. Les nostres pobres revolucions no poden aterrar l’obra de l’Etern:

El que un segle bastí l’altre ho aterra
mes resta sempre el monument de Déu…

S’ha fet de nit, t’escric a la claror, limitada per la pantalla, del meu llum de taula i em sento ple de pensaments tristos però benèvols. Aquestes nits passen entre foscos presagis; els antics romans dirien que «les estàtues suen». Trepitgem un terreny insegur com qui, enganyat per un herbei superficial, es troba avançant per un aiguamoll; però el cel hi és sempre, els estels són sempre els mateixos, les Ósses fan cada nit el seu tomb de sempre. La bèstia hu­mana sotja la seva presa en la fosca; en el silenci d’aques­tes tristíssimes nits barcelonines se senten de tant en tant trets de pistola aïllats; els assassins continuen la seva tasca però els ocells dels boscos dormen mentrestant confiats en la Providència. ¿Què significa la delirant realitat? Impossible de saber-ho.

La dona m’ha abandonat: se n’ha anat a Madrid amb l’Anna Badia i altres de la secció femenina d’Estat Català a dur torrons i xampany als soldats catalans d’aquell front. Hauran de passar per València, ja que, per raons òbvies, no hi poden pas anar per Saragossa. No és pas que la Nuri s’hagi fet finalment del seu partit; com jo mateix, s’estima més no ser de cap però l’hi lliga una bona camaraderia.

I vet aquí que se’ns està acabant un any que haurà estat ben diferent de tots els que havíem viscut fins ara. Penso que aquest any, amb tot, t’he conegut a tu, he conegut en Màrius, he conegut l’Usall… i m’he conegut una mica més a mi mateix.

Penso que no he trobat veritables amics fins que he dut una vida solitària; però la vida encara m’ha treballat poc. Voldria que no parés fins a fer-me llis com un palet de riera. Penso també que és bo de buscar sempre, fins i tot sense saber què es busca; alguna cosa es troba. I que si realment jo fos un home de caràcter, hauria de donar gràcies a Déu d’haver-me fet néixer en una època tan agitada.

Fent examen de consciència ara que l’acabament d’un altre any sembla convidar-hi, trobo que he pensat poc en la mort però potser menys encara en la vida.