47

Madrid, diumenge 28 de febrer de 1937

Estimada Mercè:

Per fi ha arribat la teva carta tan esperada; ha arribat el dia que solien arribar-me a Barcelona, el diumenge. T’escric, com aleshores, el diumenge al capaltard, però no sobre aquella taula antiga de noguera que em feia constantment present el meu oncle; en canvi tinc davant meu una paret tota plena de cromos de calendari amb artistes del cine «en paños menores». És que em cal compartir el dormitori, que és gran i amb quatre llits, amb tres dels meus companys de l’Escola de Guerra, partidaris de les «vistes» alegres.

Hi ha a la teva carta tota una part que em sembla un malentès de cap a peus. Jo no tinc cap animositat contra ningú, potser ni tan sols contra l’enemic; voldria no ser res més que un soldat de Catalunya. M’haig de trobar, per la força mateixa de les circumstàncies, al costat dels qui estan al costat de Catalunya siguin qui siguin, sense aturar-me a fer escarafalls sobre el seu passat, les seves idees o els seus programes, que em poden semblar tan demencials com a tu però que en aquest moment no són més que detalls secundaris en comparació del perill que amenaça la nostra terra. Un soldat com jo no n’ha de fer res de totes aquestes coses que tu dius; ha de defensar el seu país i prou. A Crist el van crucificar entre dos lladres i suposo que no en renegaràs pas a desgrat de veure’l en tan males companyies; ¿qui està crucificant Catalunya entre l’anarquisme i el feixisme? Prou saps com he fet tots els possibles per servir sota la bandera catalana; m’han enviat en una unitat que n’arbora una altra però el qui m’hi ha enviat és el govern de Catalunya, govern legítim, sortit d’unes eleccions. Jo no hauria votat mai aquest govern; però, ja que és el que heu volgut la majoria dels meus conciutadans —t’hi poso també a tu ja que les dones també votàveu i tu eres d’Acció Catalana ¿és que ja no te’n recordes? que formava part del Front Popular—, bé l’haig d’obeir; jo, per cert, no vaig votar per més que ja en tenia l’edat. No pas obeint la consigna anarquista («Obreros ¡no votar!») sinó perquè no m’havien inclòs al cens; potser et sorprendrà de saber que si hagués pogut fer-ho hauria conjuminat una llista amb noms de totes dues candidatures. Potser et sorprendrà més encara que entre els noms així triats hi hauria hagut probablement el de Cambó en comptes del de Companys (se’m feia costa amunt de perdonar-li l’atzagaiada del 6 d’octubre, que costà la vida a l’Alba); però ¿per què remenar aquestes històries? ¿Què en traiem de barallar-nos?

Tenim un govern legítim, que ens agradi o no. Allà ell amb la seva responsabilitat, que certament és terrible; sóc un soldat i prou. Mentre serviré en aquesta unitat (on em trobo ben a contracor) la serviré lleialment, sense que això sigui obstacle perquè de sota mà faci tots els possibles per canviar de «destí»; quan miro la seva bandera vermella i negra (igual per cert que la de la Falange) vull veure amb els ulls de l’esperit les quatre barres.

Cada partit, cada secta, ha organitzat la seva «columna». N’hi ha d’anarquistes, de socialistes, de nacionalistes (la d’Estat Català i la Pirinenca), de trotsquistes, de l’Esquerra i potser encara me’n deixo, totes catalanes i totes renyides a mort entre elles i formant entre totes, en comptes d’un Exèrcit, una olla inenarrable. Aquests fabricants de fideus que tant gemeguen, també haurien pogut organitzar la seva —i hauria fet bonic una «columna» de fabricants de fideus— ja que tothom feia el que li donava la gana en els primers moments; però des de l’endemà mateix del 19 de juliol no han fet més que gemegar i inhibir-se, tot mirant cremar les esglésies i estossinar els capellans sense impedir-ho. Humanament parlant m’estimo més aquests esqueixats de la «columna» Durruti que almenys defensen amb les armes a la mà allò que ells creuen just. Més comprensiu que tu és el meu pare, que els anarquistes li han pres tot i quan li vaig dir que anava destinat a la «columna Durruti» em preguntà si no em queia la cara de vergonya. «¿D’anar amb els anarquistes?» «No; de defensar Madrid.» «Defensant Madrid defensem Catalunya, que els facciosos volen esborrar del mapa.» «Si cregués que els anarquistes defensen Catalunya, no hi aniries pas tu sol: jo t’hi acompanyaria.»

Però no ens entendríem; més val que parlem de flors i de violes. Em demanes, per cert, què penso de les «conveniències socials» ¿és que hi ha algú que encara se les prengui de debò en uns temps com els que corren? Cada mena de gent té les seves i cal saber-les respectar ja que no és pas qüestió de fer-se malveure per tan poca cosa. Ahir en aquesta torre on vivim a dispesa van fer venir una «cantaora» i un «tocaor» perquè ens donessin una audició de «cante», que havia d’anar seguida de ball general. Un company, que és un malcarat, no estava per murgues; s’havia assegut en un racó disposat a no prendre part en el «jolgorio» però un d’aquests tipus tan «animats» que no solen mancar mai en tals circumstàncies el va anar a treure de les seves profundes cavil.lacions: el volia fer ballar amb una noia que no tenia parella.

—¡Que no me da la gana de bailar, hombre! rondinava el camarada; i com que l’altre insistia, a l’últim es treu la pistola i li diu: O me dejas en paz ¡o te levanto la tapa de los sesos!

D’això jo en dic faltar a les conveniències socials. Passi encara el detall de la pistola però ¡mira que deixar desairada una noia! Hagués fet com jo, que quan vaig olorar que organitzaven el «jolgorio» vaig pretextar uns vagues motius per desaparèixer discretament de la torre i no tornar-hi fins que la cosa ja s’havia acabat:

—¡Cómo siento no haberme hallado en la fiesta! i tothom tan convençut i content. El meu truc serveix igual per una sessió de «cante hondo» que per uns funerals, que dit sigui de passada és allò que més s’hi assembla. Per cert m’han explicat els companys que en un moment de la discussió el malcarat havia dit a l’altre: «Tú lo que tienes es mucha idiosincrasia». «Y eso ¿qué és?» «Un idiota sin gracia.»

¿Saps, d’altra banda, que una de les coses que sorprèn tot català que arriba a Madrid i es passeja pels carrers és trobar de tant en tant un cartell en català a les parets de les cases? Són els cartells de la FAI. ¿No els podrien enganxar a Barcelona en comptes de tots aquells dels «liberatorios de prostitución» o de «barberos, romped las cadenas»? Potser la FAI té esperit de contradicció; en tot cas, dubto que el fet contribueixi gaire al prestigi de Catalunya als ulls dels madrilenys ja que aquests cartells, fora de ser en català, són aproximadament igual de bèsties que els que enganxen en castellà a Barcelona.

Mentrestant s’atansa pels seus passos comptats l’equinocci de primavera, moment en què el sol arribarà al punt vernal i la meva filla complirà quatre anys. Els ametllers florits, que se’n veuen molts pels jardins d’aquest barri de la Prosperidad, ja m’ho estan anunciant. No hauries hagut de passar cap ànsia veient que no rebies carta meva; els primers dies de la meva arribada a Madrid una carta en trigava nou de Madrid a Catalunya i altres tants de Catalunya a Madrid.