48

Madrid, dimarts 2 de març de 1937

Estimat Màrius:

La teva carta ha trigat deu dies a fer el viatge de Puig d’Olena a Madrid; un xic més i ja no m’hi troba. Aquesta mateixa setmana ens en anem a Xàtiva.

També jo recordo molt aquella llarga conversa de l’últim dia que vam passar junts, amb la Mercè i la Nuri, a la teva cambra del sanatori; també és per a mi un dels dies més bonics que recordo haver viscut, suposant que siguem nosaltres que vivim els dies i no pas els dies que ens viuen a nosaltres. Em fas un elogi del silenci com a mitjà d’expressió precisament al mateix temps que la Nuri m’escriu aquestes paraules: «Les nostres cartes tenen tot l’aire de les nostres converses. I com en les converses, ens expressem i influïm més per la simple presència que no pas pel que diem. No sé què som l’un per a l’altre; no importa, potser en últim terme res no té nom i tota paraula és una profanació». Com tu i com ella, també jo faria un gran elogi del silenci però ¿com es pot fer sense trencar-lo? En aquest món sempre guanyaran els partidaris del soroll ja que els del silenci, per definició, callem.

A part dels del soroll hi ha els de la sinceritat, més temibles encara, que es pensen ser terriblement sincers quan, amb una copa de massa, diuen tot el que els passa pel cap o sigui un raig de bestieses; la sinceritat de debò és molt difícil, els sentiments autèntics són de molt mal expressar. Es per això que hi ha tan poca poesia bona.

Les teves Paraules de la Nit contenen una lliçó austera i vigorosa; és una Nit que parla amb seny i amb dignitat, com convé a una reina. M’esforçaré a tenir sempre present aquella estricta norma que em dicta:

Limita’t a la llei de la teva natura.

Però ¿quins són els límits de la natura humana? Aquest vers és una arma de dos talls: ¿lliçó d’humilitat o de grandesa?

T’envio, finalment, un Col·loqui dels canons molt inferior al que jo hauria ambicionat. Els he escoltats religiosament cada nit, he cregut entendre’ls en algun moment però costa de traduir-ho en una llengua humana. Els meus versos no et donaran cap idea de l’estranya bellesa d’aquestes nits de Madrid.

Abans de cloure la carta no em sé estar de copiar-te un passatge de la de la meva dona que m’ha fet molta gràcia; parla de la nostra nena: «li explico contes nous i l’emocionen molt els de madrastres però no acaba de comprendre quin paper hi fa el pare. Sempre demana: “i el papà d’aquella nena ¿què?” Per no desacreditar-vos li dic que la madrastra també li pegava».

És curiós que les dones sempre expliquin històries de madrastres als seus fills, que casualment també són els nostres.