51

Xàtiva, dissabte 13 de març de 1937

Estimat Màrius:

La Nuri m’escriu: «s’acosta l’abril, la Rambla és plena de narcisos i d’iris i de violetes». El cor se me’n va cap a la nostra Rambla, tan fina i tan perversa en aquest tomb de l’any en què l’hivern ja es fa còmplice de la imminent primavera. Però no m’enyoro; l’olfacte em diu que sóc a la casa pairal. És un perfum intensíssim de fruites i de flors; de tant en tant un carro d’alls deixa darrera seu la seva bravada —que a mi m’agrada— i se senten també els efluvis de cuiro i de vi que fan els bots plens.

M’ha arribat la teva carta retornada de Madrid. Deixa’m dir-te que un lleidatà capaç de passejar-se en sabatilles pels passadissos del sanatori de bracet amb una gironina de pèl roig es fa creditor a tots els meus respectes; em temia que al Principat ja no quedaven homes així. Voldria escriure un sonet a les teves sabatilles però d’ençà que sóc a Xàtiva només penso en roses d’un vermell fosc i en «llauraores» morenes i esquerpes i no sé si està bé de pensar en aquestes coses.

El teu poema de la música em semblaria perfecte si no hi hagués dos versos aguts de rimes diferents en contacte ¿per què ho fas? ¿Per torturar-me? No em surtis que el que importa en un poema són els sentiments i no pas l’artifici dels versos ja que totes dues coses no són pas incompatibles. També veig que en uns passatges uses el possessiu compost (el seu) i en d’altres el simple (son); això és anàrquic. O bé s’usa sempre el simple (cosa que dóna fatalment un aire passat de moda) o sempre el compost, que és l’únic que diem. Crec també que cal arraconar decididament el «llur» en tot el que no sigui «prosa acadèmica» (jurídica, filosòfica, erudita, científica); avui és un arcaisme i per això, fora d’aquesta prosa, on queda escaient, li manca aquella «convenance du style» que deia Baudelaire.