52

Xàtiva, dimarts 16 de març de 1937

Estimat Màrius:

Me n’havia anat a voltar per les hortes i m’havia assegut en un camp de tarongers; allà meditava sobre la meva ignorància infinita. Feia propòsits d’esmena: d’ara endavant estudiaré durament, em deia, i ja em traçava un primer pla d’estudis: alquímia, mística, astrologia, heràldica i cabalística, cinc ciències indispensables per anar pel món. M’estava abstret, en una paraula, pensant un raig de bestieses com tan sovint em passa quan vet aquí que he tingut la visió a distància de la nostra dispesera de Xàtiva, la digna i sexagenària senyora Enriqueta, dipositant damunt la taula del meu dormitori una carta amb sobre blau, una carta, doncs, de Puig d’Olena. M’he alçat, me n’he vingut a la dispesa i hi he trobat efectivament la teva carta. És la primera vegada a la vida que tinc una «visió a distància» però el mal d’aquestes coses és que només hi creiem quan ens passen a nosaltres; si ens les explica un altre quedem profundament escèptics.

Xàtiva és tot el que queda del paradís perdut. Voldria quedar-m’hi a viure, si bé ho faria amb la por d’ensopegar a qualsevol moment amb l’àngel de l’espasa de foc que me n’expulsaria. Imagina’t una plana ampla delimitada per un cercle de muntanyes; la ciutat es troba arrambada al peu de les muntanyes i de cara a migdia. És una ciutat petita, potser com Valls però molt més ciutadana. Les cases són polides i silencioses; les noies cada dissabte freguen les aceres corresponents a la seva. No es limiten a escombrar-les com als pobles i ciutats petites del Principat; les freguen. És un refinament que ell sol acreditaria Xàtiva com la ciutat més polida del món. Tot hi té aquell aire entre senyorial i pagès que és tan agradable de respirar; pertot s’exhala un perfum de fruita i de flors, de vi i d’alls; sí, d’alls, però a mi l’olor dels alls tendres m’agrada. El terme té un extens regadiu amb unes grans plantades d’alls i d’hortalisses i fruiters de tota mena. De tant en tant vora un rec hi ha un desmai o bé, cosa potser encara més bonica, una palmera datilera prima i tan alta que sembla tocar el cel amb el seu ventall de palmes. Ni cal que et digui que entre tants perfums predomina el de les taronges. Pels caminets de l’horta van els «llauraors» en els seus cavallets lleugers i tot és ric, ufanós, paradisíac. Les xiques són altes i ben fetes, amb uns ulls que semblen versos de Baudelaire. S’hi parla un català diví, amb unes consonants sonores més sonores que enlloc; tu, fill de Lleida, t’hi trobaries com a casa teva.

Llàstima que una absurda qüestió de noms ens separi; aquí no es volen dir catalans i nosaltres no ens volem dir valencians. Admeten que el que nosaltres parlem també és valencià; però, afegeixen, «mal parlat». El moviment valencianista ha pres una gran embranzida amb la revolució; pertot arreu, a Xàtiva i segons em diuen a totes les ciutats del país, veuries les quatre bar­res; a Xàtiva onegen pertot amb la sola excepció de la nostra caserna. Nosaltres, els catalans, enarborem una bandera vermella i negra que de tan «universal» que vol ser resulta que és la mateixa de la Falange. Aquesta mania de l’universalisme ens deu venir de la nostra decadència, que ens ha convertit en uns papanates; però m’estimo més no parlar de coses tristes.

Ha vingut aquests dies la companyia de teatre valencià de Pepe Alba a representar diverses peces còmiques i una de dramàtica que s’intitula Els fills del poble. L’heroi del drama se’n va al front amb una immensa «senyera» valenciana que li ha brodat la seva xicota; després d’un combat la clava al cim d’una muntanya, al front d’Aragó, i torna a València greument ferit però es cura —ni caldria dir-ho— i el fan tinent. Tota l’obra és un cant al País Valencià i a la «senyera» i el públic ho aplaudeix amb entusiasme ¿per què als teatres de Barcelona no fan coses així? Acabat el drama, la primera actriu recità en honor nostre (hi érem tots els «tècnics» i gran part dels milicians de la columna) el Dos de Mayo:

Oigo, patria, tu aflicción
y escucho el triste concierto
que forman tocando a muerto
la campana y el cañón;
sobre tu invicto pendón
miro flotantes crespones
y oigo alzarse a otras regiones
en estrofas funerarias
de la Iglesia las plegarias
y del arte las canciones…

Tot plegat no lliga gaire; pel que fa a pregàries, les deuen resar en tot cas a les catacumbes els pocs sacerdots que han sobreviscut a la matança; ja no parlem del «pendón», que no era pas el republicà (i no diguem l’anarquista) el que enarboraven els madrilenys del 1808 sinó el dels «feixistes» actuals. No importa; el públic s’ho prenia molt de debò i també aplaudia, amb un entusiasme, en aquest cas, digne de millor causa. A Madrid ja em cridava l’atenció el fet que molta gent relacionés la guerra actual amb la del francès («la guerra de la Independencia» com en diuen els madrilenys); el poble madrileny no ha aterrat cap de les estàtues —ben mediocres per cert— dels seus reis que s’alcen tan monòtones a la Plaza de Oriente ¿per què a Barcelona ho han hagut de fer amb la de Prim i tants altres? Precisament Prim havia estat el capitost d’una revolució; però ¿què saben els nostres revolucionaris de la història del país, ni tan sols de la més recent? A Madrid els oradors de tots colors feien en els seus discursos contínues referències a gestes de la seva història tingudes com a glorioses i jo escoltant-los pensava que a Catalunya encara no se li ha acudit a cap dels nostres revolucionaris invocar les victòries de Panissars, de Montjuïc o del Bruc o els noms de Roger de Flor o de Roger de Llúria; un arriba a sospitar si no han sortit tots ells d’una misteriosa inclusa. Potser no han sentit a parlar mai de pares ni d’avis, pobrets. Un arriba a sospitar que a tot arreu del món s’és patriota fora de Catalunya; això sol explicaria per què anem de recules des de fa quatre segles. Amb les nostres idees universalistes ens anem arraconant cada vegada més en un trist cul de món; viltinguts per tots els altres, que ens deuen prendre per una gent borda ja que no guardem memòria dels nostres passats.

Sé per la Nuri que ella i tu us baralleu contínuament per carta i a propòsit de tot. Si ella sabia que llegeixes Plató te’n faria molt més de cas; no s’ha pogut sortir mai de fer-me’l llegir a mi.

Dius que t’agrada el Col·loqui dels canons; els primers dies de ser a Xàtiva em feia estrany de no sentir-los, fins els trobava a faltar. Sobretot de nit. Ara, en aquest carrer de Bellver on m’estic a dispesa junt amb un altre oficial, sento tot el sant dia la remor dels nens que juguen, les veus de les noies que passen i el dring de l’aigua que es vessa contínuament a la font.