53

Xàtiva, diumenge 21 de març de 1937

Estimada Mercè:

Veig per la teva carta que si no en rebia per espai de tant de temps és perquè les dues que m’havies escrit estan fent l’interminable camí de Puig d’Olena a Madrid i de Madrid a Xàtiva. No les he rebudes encara i a fe que les espero amb candeletes ja que em dius que tens remordiments d’haver-les escrites ¡solen ser tan interessants aquelles coses que a les noies, un cop fetes, els donen remordiments! No deixa de ser absurd que tu i jo, que en el fons estem d’acord, ens barallem com gat i gos a propòsit d’aquesta guerra; tant més absurd que tinc per costum de callar com una tomba davant la immensa majoria de les bèsties humanes a qui sento a dir coses frenètiques i delirants. Deu ser que només discutim amb aquells amb qui estem d’acord.

¿Per què m’hauries d’amagar el que penses? Escriu-me sempre amb tota llibertat sense gens de por d’ofendre’m; no m’ofendré mai, ni que em diguis cul d’olla. «Manos blancas no ofenden.» Un cop ben assentat això, deixa’m dir-te, en relació al que m’assegures respecte a les virtuts dels catalans, que no hi estic gens d’acord i que qui sap si la nostra pàtria no tornarà a ser gran fins el dia que quan algú ens digui «laboriosos» li repliquem amb un cop de puny.

Sabia que havies estat a Girona per la carta d’en Màrius; em sap molt de greu que la teva estada a la ciutat de la teva infantesa s’hagi vist amargada pels odis que hi has trobat i t’acompanyo en el sentiment per la desaparició de les campanes: es veu que les han foses per a la indústria de guerra. A Xàtiva les veuries encara en el seu lloc, si bé no toquen; només toquen les de la col·legiata, un meravellós carillon que esfulla les hores a poc a poc i que també sap tocar la Internacional. ¡Qui l’hi havia de dir al papa Borja, fundador, segons sembla, d’aquesta col·legiata! Tinc entès que el papa Borja no era gaire més recomanable que molts milicians de la «columna Durruti» però vés a saber; potser tot són calúmnies.

A mi en tot cas, que sóc un pobre sorge,
no m’escau de dir mal del papa Borja.

Les campanes de la col·legiata ara toquen la Internacional però l’essencial és que segueixen en el seu lloc; el dia de demà tornaran a servir per allò a què foren destinades. No hauran tingut tanta sort els quadros del Ribera; els anarquistes van calar foc a les esglésies de Xàtiva com a les de tot arreu i sembla que d’aquells quadros, com d’altres tants, no n’ha quedat res. ¡Mira que cremar el Ribera a Xàtiva! Aquest matí, tot passejant, m’he arribat fins a un poble anomenat Genovès i hi he vist —per això hi anava— l’esglesiola tota restaurada després de l’incendi… amb l’única diferència que a l’altar major ara hi ha les imatges de Marx, Lenin i Pablo Iglesias. M’ho havien explicat i no m’ho creia; ara que ho he vist amb els propis ulls t’ho puc garantir. Ja no es diu església sinó «casa del poble»; en definitiva més val això que no pas tirar-la a terra o convertir-la en mercat com s’ha fet en tants llocs de Catalunya. Un dia o altre podrà tornar a servir d’església; això deurem als comunistes, que a Genovès s’han sortit de desbancar els anarquistes.

Al costat d’aquestes notícies tan desoladores te’n puc donar una que reconforta: a Xàtiva les «Germanetes dels Pobres» continuen prestant els seus serveis amb tota normalitat, sense altre canvi que el de la indumentària.

Si et digués que les esglésies cremades o dedicades al nou culte de Marx i Lenin (¡i Pablo Iglesias!), em fan pensar en aquells primers cristians que destruïen els temples i les estàtues dels déus. Quina diferència, diràs tu; aquells destruïen una falsa religió per implantar-ne una de veritable mentre ara es fa a l’inrevés. És, naturalment, un punt de vista; també jo, encara que indigne, em considero catòlic a rauxes, però el cert és que en saber que a Vallclara havien aterrat la creu de terme el primer que em vingué al pensament foren els seus precursors, aquells déus-termes dels pagans que protegien els camps, les collites i les cabanes dels nostres remots rebesavis ¿quina necessitat hi havia d’aterrar-los si eren en definitiva tan inofensius els pobres i feien des de tants segles tanta companyia? Que n’és d’estrany aquest desfici destructor que s’apodera de tant en tant de l’espècie humana.

Al principi a Xàtiva ens miraven amb recel, creguts que també nosaltres érem anarquistes (i segurament dels pitjors ja que érem els «tècnics» de la «columna»). Ben aviat hem fet amistats al cafè; aquí les noies el freqüenten amb tota naturalitat i, com que de nois de la nostra edat no n’hi ha o a penes degut a la guerra, les nostres amistats són sobretot de l’altre sexe, contentíssimes en saber que no teníem res d’anarquistes i que érem simplement oficials de l’Exèrcit de Catalunya adscrits a la «columna» per ordres superiors que no podíem desobeir. El company amb qui més acostumo a anar-hi —el mateix amb qui comparteixo la dispesa— s’ha engrescat, fins i tot, tant que sembla que la cosa acabarà en casori; la causant de l’estropici és una morena inseparable d’una rossa; aquesta i jo hem de fer allò tan clàssic d’aguantar l’espelma, sacrifici tant més meritori de part de la rossa que li vaig advertir amb tota lleialtat i de bones a primeres que jo ja era casat. Tot sigui per la moral. I et diré de passada que és un tòpic allò de les valencianes morenes; n’hi ha de rosses en proporció força considerable i són tan valencianes com les altres. Aquí, a Xàtiva, són precisament valencianíssimes; sempre recorden amb orgull que als xativesos se’ls diu «els cremats» perquè Felip V va fer cremar la ciutat i li canvià el nom pel de Colonia de San Felipe per castigar-la de la resistència desesperada que li havia oposat. Només hem ensopegat una noia que no estigués orgullosa de ser valenciana, però no era de Xàtiva; era de no sé on ni vull saber-ho, mestra d’escola primària amb pretensions d’intel·lectual que es manifestà molt sorpresa en sentir-nos parlar tots i totes en valencià a la tertúlia del cafè:

—Pos a mi, ens digué, quan parle en valencià me pareix que lladre.

«I quan ho fa en castellà també» em digué a cau d’orella la rossa; potser l’altra ho sentí, la qüestió és que es tornà vermella com un perdigot i després d’aquell dia no s’ha atansat més a la tertúlia.

I vet aquí que ha arribat l’equinocci de primavera i no he pogut ser a Barcelona a celebrar els quatre anys de la meva filla. L’aire és tebi i perfumat, les orenetes tornen als ràfecs dels vells casals i la nostra ànima és també a estones com un gran casal abandonat, ple de racons misteriosos i de nius que de cop i volta poden tornar a poblar-se al buf de la primavera. ¿A poblar-se de què? De remordiments i d’enyorances; de remordiments del que hem fet, d’enyorances del que no hem pogut fer. De vegades, amb aquestes dues amigues xativeses, ens en anem a voltar tots quatre pel terme; la rossa i jo ens quedem discretament una mica enrera i parlem de botànica. Hi ha tantes herbes; un no acabaria mai de conèixer-les totes i ara estan totes florides.