58

Xàtiva, dilluns 5 d’abril de 1937

Estimat Màrius:

El dia que València es descobrirà a si mateixa —i el cataclisme ho està precipitant— tot canviarà en els nostres destins; fins ara havia estat la Catalunya Vella qui en duia el pòndol, però té massa tendència a recloure’s en els seus horitzons. Ens cal la ventada valenciana per airejar- nos ¿saps que a Vallclara anomenen «vent de Morella» el garbí? Jo, avançant-me als esdeveniments, ja em proclamo des d’ara valencià; tant de bo el «vent de Morella » arribi fins als darrers confins del Principat i ens faci sentir la frisança d’una pàtria ben ampla. Pel que a tu respecta, ja tens molt de guanyat com sigui que ets lleidatà; a tu no et dirien, com a mi, que parles «valencià però malament». A la mateixa dispesa nostra viu retirat un senyor que ha passat la setantena; viatjant de comerç en la seva joventut, les seves activitats l’havien empès fins a Tortosa i Lleida: «allà sí que parlen com nosaltres» afirma. «¿És que no ens entén?» «Els entenc divinament, però pronuncien d’una manera tan estranya…»

Els xativesos, i suposo que els valencians en general, no neguen pas que la llengua que parlem és la mateixa, només que ells creuen que no la sabem pronunciar i en tot cas que s’ha d’anomenar «valenciana» i no pas «catalana». Si, mentre el Principat es resclosia en la seva grisa decadència, València hagués pres una gran volada, si al seu esplèndid segle XV hagués succeït un segle XVI més esplèndid encara «et sic per coeteris», el cas seria semblant al de Galícia i Portugal; ningú no discuteix als portuguesos el dret de donar el seu nom al gallec que parlen des del moment que és a ells que deu expansió i prestigi. Si jo fos gallec em diria portuguès; si al sud d’un Principat somort hi hagués una València lliure i gloriosa, capaç d’escampar la nostra llengua per Àfrica i Amèrica, jo em diria valencià amb molt d’orgull perquè la cosa faria el nom.

Quin contrasentit, per cert, que en aquesta guerra tinguem Portugal contra nosaltres quan el que li pertocava era d’erigir-se en protector dels autonomistes gallecs; contrasentit comparable al dels requetès de Navarra, que haurien hagut d’anar agermanats amb els nacionalistes bascos.

I ja que de pronúncia es tracta, deixa’m dir-te una vegada més que un poeta pot usar un llenguatge ben personal sense cap necessitat d’atemptar contra la prosòdia. No protestaré mai perquè usis mots privatius de l’horta de Lleida si tal és «ton bon plaisir» i en això fins t’imitaré alguna vegada, si m’ho permets i quan vingui a tomb. Però la prosòdia ha de ser una per a tot l’idioma i no tenim de moment altre patró que el de Barcelona, la ciutat més gran. No m’invoquis en aquesta qüestió una «llibertat » que s’assemblaria massa a l’anarquia; la prosòdia, com l’amor, no pot ser «lliure»; l’una i l’altre tenen les seves regles sense les quals ja no serien ni amor ni prosòdia.

Don Juan s’hauria fet un tip de riure
si li haguessin parlat de l’amor lliure.

Don Juan sabia en darrer terme que n’hi passarien la factura; la seva única grandesa rau precisament en el fet que estigués disposat a pagar-la. Sense el convidat de pedra i la damnació final ¿què en quedaria? Una història d’una vulgaritat tan aflictiva com la del senyor Ramon:

El senyor Ramon
enganya les criades,
el senyor Ramon
enganya tot lo món.

La idea de salvar-lo «in articulo mortis» només se li podia acudir a un cretí; bé és veritat que abans que Zorrilla ja l’havia tinguda no pas menys que Goethe aplicant- la a Faust, quin altre. La primera part, que Goethe escriví de jove, és divina; la segona, oracle profús d’una sibil.la que ja repapiejava, n’hi ha per rebotre-la contra la paret. Mil vegades el final tradicional, que fa posar els pèls de punta amb Mefistòtil esclafant el cap de Faust abans d’endur-se’n l’ànima a les fondàries de l’infern. Semblants personatges només arriben a ser suportables a condició que el diable se’ls emporti; el Don Juan de Lorenzo da Ponte i Mozart és un prodigi que un no es cansaria mai de sentir perquè és un doll inexhaurible de grimègia esvalotada que es transforma en la més esgarrifosa de les simfonies a partir de l’aparició del convidat de pedra amb la factura.

Tots tendim a aquella «douce langue natale de l’âme» de què parla Baudelaire; llenguatge misteriós i inassolible en aquesta vida, que només retrobarem «post hoc exilium ». Les nostres pobres paraules no en són més que un balbuceig. Moltes altres qüestions em planteges a la teva carta però no t’escric més per avui; ja ho faré des de Pina d’Ebre. Només et respondré a això que em demanes sobre «la famosa dialèctica marxista». Vaig ser-ne, com em recordes, una temporada i per tant sembla que tens raó que em pertocaria de saber-ne alguna cosa. Apunta doncs que la dialèctica, tal com ens explicava en els nostres bons temps «en Borrell marxista», Marx l’heretà de Hegel ben bé com aquell personatge de Stendhal que heretà d’un oncle un xisto que després explicava sempre. La dialèctica de Hegel és allò de la tesi, l’antítesi i la síntesi: tot comença per una tesi, que engendra la seva antítesi, i després tesi i antítesi es fonen en una síntesi, però aquesta engendra al seu torn una altra tesi i així el truc es repeteix tantes vegades com convingui. Per estrany que et sembli i per bèstia que ho trobis és tal com ho conto; si bé, perquè el galimatias funcioni, cal aplicar-hi aquella recomanació de certes potingues: «agítese antes de usarlo ». Una tesi, una antítesi i una síntesi ben remenades donen molt de joc i fan molt d’efecte. ¿Que no hi ha qui ho entengui? És molt possible però ¿quina importància té? Jo m’hi trencava el cap aleshores que seguia els cursos d’en Borrell marxista i potser no ho hauria arribat a entendre mai si no m’hagués aclarit les potències una certa anècdota que corria aleshores «sotto voce» entre els elements més tarambanes de les joventuts del partit (els mateixos que ens fotíem d’en Borrell marxista i assistíem a sessions espiritistes d’amagat dels dirigents). Diu que havien anat a Moscou uns periodistes anglesos i Stalin els tractà a cos de rei: els millors hotels, els taxis més flamants, les camarades més vistoses per fer-los de guies i com a comiat un banquet esplèndid al Kremlin. Tornats a Londres, van escriure quatre pestes de la Unió Soviètica en els diaris respectius. Els «comissaris del poble» ho comentaven consternats, però Stalin els digué: «Res no ens honora tant com els atacs de la premsa burgesa; és quan aquesta ens elogiés que hauríem de començar a sentir- nos preocupats». L’any següent hi van uns periodistes francesos, que posen en els millors hotels, visiten les millors fàbriques guiats per les millors camarades i després del banquet de comiat al Kremlin, un cop a París, escriuen en els seus diaris tot d’elogis entusiastes. Els «comissaris del poble» van a veure Stalin amb cara de preocupats: «La premsa burgesa ens elogia» murmuren amb consternació. «Quan fins i tot la premsa burgesa es veu obligada a reconèixer els nostres èxits» els replica Stalin, «és que aquests són esclatants.» Vet aquí un bon exemple de «dialèctica marxista».