80
Montalban, dilluns 21 de juny de 1937
Estimada Mercè:
Dissabte vaig arribar a Montalban, un poble deliciós a la riba del riu Martín. Resulta que feia dos dies que el quarter general de la divisió s’havia traslladat a Alcorissa, on vaig tenir l’honor de transmetre al comissari Moles les salutacions del doctor Ribes Soberano. Allà em van destinar a la 131 brigada, que té al seu torn el quarter general a Montalban; vaig haver de tornar-hi, doncs, per presentar-me al cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon, el qual volia destinar-me al quart batalló, que s’està organitzant a Calanda (a la reraguarda de la divisió), però li vaig demanar que esperés fins que hagués parlat amb en Víctor Torres per mirar si podia entrar en el seu, que és el primer i ocupa les avançades. Ahir al matí vaig pujar a Martín del Río, on per fi vaig conèixer en Víctor, un noi molt simpàtic, molt comunicatiu, molt dinàmic i perfectament adaptat a la vida de campanya. Vam passar junts un diumenge molt agradable, sense que hi faltés un bany al riu i un àpat suculent regat amb vi del país; però resulta que no hi ha cap vacant al batalló. Em calgué tornar a peu altra vegada a Montalban; dues hores delicioses per una carretereta que segueix la conca del riu, estreta i entre muntanyes; el riu té en tot el seu curs dues rengleres de xops altíssims, una a cada banda. Si bé amb la recança de no poder servir en el mateix batalló que el germà d’en Màrius, no et sabria dir com n’estic de content de trobar-me en aquesta 30 divisió (o «Macià-Companys»), que és magnífica.
Ja prop de Montalban, era l’hora de la posta i m’agradava tant el lloc que em vaig deturar sota unes grans nogueres; en creixen d’esplèndides en aquest país. Allà m’estava quan veig de lluny un home que a passes llargues i feixugues i amb el front inclinat com si li pesés se’n venia per la carretera; imagina la meva sorpresa: era l’Usall.
Després de les naturals expansions vam acabar de fer el camí plegats; el trajecte era curt però tingué temps d’abocar-me a raig fet tot de consideracions estranyíssimes. Em va dir mal de tot i de tothom com si estigués neurastènic perdut; deixava anar coses molt agudes i perspicaces barrejades amb d’altres de delirants. En un cert moment li vaig observar que de manies «ja tinc les meves i no necessito les dels altres» i no se’m va pas enfadar però em sortí amb un ciri trencat que certament no m’esperava d’ell; d’ell, que en altre temps ens havia assegurat, més convençut que cap de nosaltres, que «aquesta guerra estava perduda per endavant, i de la manera més miserable, si no sabíem assegurar l’ordre i deixàvem que la reraguarda es fes fotre».
—Tu, com tots els d’aquesta divisió de merda, em digué textualment, estàs contra la FAI i la Falange ¡tots contra la FAI i la Falange! No teniu imaginació; encara no heu comprès que la FAI i la Falange, que són el mateix, són la quinta essència d’aquesta península tan notable on hem tingut l’honor de néixer.
—Si fos així em faria separatista, el vaig tallar.
—No és pas tan fàcil separar-se d’una península, va fer ell; ¡i quina península! No és pas qüestió de fúmer-se’n d’una península que té per quinta essència la FAI i la Falange.
—Ja veig que el coronel Bosch es va errar de mig a mig enviant-te a tu a la «Macià-Companys» i a mi a la «Durruti»; ho havia de fer a l’inrevés per encertar-ho. T’hi hauries trobat com peix a l’aigua ¡en plena quinta essència!
Però ell ja em parlava, sense transició, d’una altra cosa; es referia d’una manera al·lusiva i misteriosa a fets que no sé pas de què va, potser incidents que li han passat d’ençà que s’incorporà en aquesta divisió i que jo ignoro. Arribàvem entretant i per fi a Montalban i ja era entrat el vespre; ell se n’anà per les seves i jo per les meves. Em sentia dolgudíssim que, després de tants mesos i essent així que venia amb la il·lusió de retrobar-lo, la nostra primera entrevista hagi resultat tan poc amena. Ja no l’he tornat a veure. El comandant Ymbernon, en vista que no hi ha plaça disponible al primer, m’ha destinat definitivament al quart batalló i aquesta tarda baixaré a Calanda; ell para molt lluny, si bé no sé exactament a on ja que no m’ho digué.
A la teva darrera carta m’expliques que voldries arribar a ser «la tieta» de la família i t’haig de confessar que m’agraden amb deliri les «tietes», orgull i ornament de tota família que s’estimi, i que n’he tingut d’inoblidables però no de gironines i de pèl de panotxa; i menys amb una piga a la galta i amb un nas que els tiba quan parlen, o sigui sempre. Les teves ambicions són potser legítimes en si mateixes, però sospito que un cert esgarria-cries, poeta i ex-bigotut per més senyes, farà els possibles perquè no les vegis assolides; el crec capaç de tot d’ençà que em vas dir que es dedicava a exterminar totes les aranyes que trobava al seu pas. Si el que insinuo és indiscret, perdona; el que et puc dir és que si mai arribes a ser «la tieta» de la família, jo em reservo el paper d’«avi sorrut», a fi que entre tots dos completem la novel·la, rosa i anglesa, que t’has forjat. Hauré de fumar amb pipa a fi de dissimular millor, sota la sorruderia, el meu «cor d’or» conforme als cànons. A fi que a la novel·la no hi manqui res, hauríem d’amagar gelosament algun misteri; jo, pobre de mi, no en tinc cap ¿en tens algun, tu? Rondinant sempre, com escau a una «tieta» i un «avi» de novel·la rosa anglesa, farem tots els viatges que dius, fantàstics, inacabables, a través d’Escandinàvia i de les taigues de Sibèria fins arribar a la Numídia (que no sé pas on cau), on saludarem la teva germana la lleona per prosseguir després cap a les jungles de l’Amazones que diu que hi ha més arbres que al parc de la Ciutadella.
Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
Cada matí em desperta el toc de diana; en aquesta divisió militaritzada es fan tots els tocs reglamentaris i no et sabria explicar l’alegria que em donen recordant-me que ja no sóc entre els «durrutis». Ja fa alguns dies, no recordo exactament quants, que visc a Calanda; la Mercè ja et devia deixar llegir la meva carta. Com que el batalló és en vies d’organització, no m’han designat encara companyia i passo les hores en un oci perpetu, cosa que no deixa d’enervar-me. Procuro distreure’m nedant al Guadalop o enfilant-me pels cingles a tafanejar els caus de les guineus; de dia, si saps atansar-t’hi sense fer soroll, n’arribes a sorprendre alguna dormint. N’hi ha moltes a la comarca, com també corbs. També m’entretinc garlant amb els indígenes, que són greus, reposats, austers, silenciosos i hospitalaris. El seu parlar és empedrat de mots catalans o d’arrel catalana: usen el verb caler i l’exclamació rai tan sovint com nosaltres; diuen esparvero, ólipa, cado (cau), ludria, alberge (albercoc), presco (préssec), impelto, royo (roig), cinglo, cardelina (cadernera), loguero (lloguer), albergenia, letonero (lledoner).