Arxiu mensual: març de 2013

A Màrius Torres, 19 VI 1937 (78)

Publicat el per
Respon

78

Montalban, dissabte 19 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Aquest matí t’he enviat una postal i ara, a la tarda, m’arriba la teva carta. En cinc dies que ja fa que sóc per aquí, encara no he trobat cap cara coneguda; l’Usall ja no és a l’hospital d’Alcanyís, el teu germà Víctor no és a Montalban. Jo, que venia a la «Macià-Companys» amb tanta il·lusió, de moment m’hi trobo sol com un mussol; sobre això, quan avui, després d’enviar-te la targeta, m’he presentat al quarter general, que és a Alcorissa, el capità cap d’Estat Major m’ha preguntat severament els motius de la meva trigança. Res de més reglamentari que la severitat d’aquest superior, res de més afable que la seva actitud així que ha sabut els motius; no treu que la primera rebuda m’ha desconcertat ¡jo que venia amb ganes d’abraçar-los a tots! Un tinent que rep l’ordre de marxa el dia 4 i compareix el 19: vet aquí el que jo era als ulls del capità cap de l’Estat Major divisionari i reconeguem que la seva primera actitud era ben lògica ¿o podíem exigir que sabés tota la meva història, el meu calvari a la «columna Durruti», la meva il·lusió d’incorporar-me a la «Macià-Companys»? Sempre ens fa estrany que els altres no sàpiguen llegir en el nostre interior.

Un cop explicada la llarga i embolicada història del meu retard, tota feta de complicacions burocràtiques, el cap d’Estat Major m’ha estès el destí a la 131 Brigada Mixta i ens hem despedit molt cordialment.

Durant el trajecte de retorn d’Alcorissa a Montalban, ja amb el meu nou «destí» a la butxaca, el camió em traquetejava per les valls, les serres i les conques dels rius, que havíem de travessar en palanques improvisades amb taulons ja que els ponts d’obra han estat tots volats. I vet aquí que en arribar de nou a Montalban m’ha semblat com si de cada penya, de cada xop i de cada noguera sorgís un amic estimadíssim, una cara coneguda, un gest familiar; ja no m’hi sentia «sol com un mussol». La vida tornava a tenir sentit, tot era en el seu lloc ¡i ara sóc tan feliç en aquesta casa tan bonica que té una solana amb arcades donant als horts del riu Martín! La casa és plena de lleidatans, a qui el sol nom del teu germà ha bastat perquè es consideressin amics meus. No l’he vist encara; demà m’arribaré a Martín del Río expressament per veure’l. M’ha agradat molt el cap de la brigada, que és el comandant Ymbernon; no és català però ha viscut molts anys a Lleida. Té tota la fatxa d’un digne militar professional dels de l’antic exèrcit de la monarquia. També tu et trobaries com peix a l’aigua; tota la divisió lleidataneja.

Una sola cosa enterboleix la meva alegria: l’ambient hostil contra l’Usall que he trobat, amb sorpresa, entre els meus companys de l’Escola de Guerra destinats en aquesta divisió. En conten coses increïbles, que potser cal atribuir a les estranyeses del seu caràcter. Sospito que, misantrop com és, no sap conviure amb ningú quan la vida de campanya t’imposa, vulgues que no, la convivència amb tothom. M’han dit que el tenen mig desterrat, no sé exactament on però força lluny. Faré els possibles per anar-hi. En els nostres darrers temps de Barcelona, abans d’anar-se’n ell a Aragó i jo a Madrid, vam tenir una discussió una mica violenta per coses en el fons sense importància; ell no havia acabat de pair les meves paraules i jo vaig ser prou tossut per no retirar-les a desgrat de la insistència de la Nuri perquè ho fes. Estàvem, doncs, mig renyits quan vingué el moment de separar-nos. Sempre creuré que en el fons és un xicot excel·lent malgrat els seus rampells.

Fas molt bé d’explicar-me els teus sentiments de cada moment; si et digués que, lluny de fer-me llàstima, imaginar-te en un llit de rodes de cara a un gran finestral obert de bat a bat em fa enveja, ja sé que no em creuries. Ho trobo, en tot cas, asserenador, com ho són els teus versos; és tan apassionant seguir-hi el moviment dels teus afectes i sensacions. Per melangiosos que siguin de vegades, estan sempre amarats de confiança. Són una lliçó de fortitud, d’esperança i de paciència. Estic contentíssim que la teva millora es confirmi; voldria veure-us a tu i la Mercè sans i bons ben aviat i que el recobrament de la vostra salut coincidís amb la vinguda de la pau.

Trobo assenyades les reflexions que fas sobre els meus «somnis polítics». D’acord amb tu que, perquè poguessin realitzar-se, abans caldria que fossin els de tots els catalans i és ben cert que la majoria no pensa ni remotament en aquestes coses. Però t’objectaré que, si no donem grandesa al nostre nacionalisme, no entusiasmarà les multituds i que si la renaixença no havia de ser total potser més hauria valgut no iniciar-la. ¿Quin sentit té ressuscitar només una part? Fins i tot, gosaria dir, resulta una broma macabra: si Jesús, en comptes de tot Llàtzer, només n’hagués ressuscitat un tros, també hauria estat un miracle però un miracle molt bèstia.

El separatisme és un projecte mesquí; reduir la pàtria als límits del Principat separant-lo d’Espanya fóra renunciar a la nostra missió històrica, que és unir totes les terres de llengua catalana. Naturalment que una nació és una ànima, no t’ho discutiré pas; però una ànima sense cos ¿no és un fantasma? I ja que ens cal un cos ¿no hem de desitjar-lo el més vigorós possible? En el cas concret de l’Aragó oriental, ocupat avui per les nostres tropes (catalans al nord, valencians al sud), ¿com dubtar que si haguéssim tingut, al front de la Generalitat, un gran polític, no s’hauria ja procedit a la seva annexió? Els habitants d’aquest territori (una tercera part dels quals són de llengua catalana) haurien vist de millor grat aquesta incorporació, que s’hauria fet sota una bandera, la de les quatre barres, que és també la seva de sempre, que no pas la imposició d’un règim social estrafolari com han fet els de la FAI sota la bandera negra i vermella de Falange. En bona part de l’Aragó ocupat per l’Exèrcit de Catalunya, «català» és sinònim d’anarquista ¿no n’hi hauria per plorar a llàgrima viva? ¡Com hauria pogut anar tot plegat de tota una altra manera! La Corona d’Aragó no és pas tan morta com de vegades sembla; no ho és tant, en tot cas, que no hagi deixat caliu. Només calia atiar-lo perquè es revifés. Fàcilment, gratant en l’ànima popular d’aquestes comarques, i malgrat la dualitat de llengües (que no va ser cap obstacle en els bons temps dels nostres reis), es troben vestigis més o menys conscients d’un passat no pas tan remot com això ja que no fou fins a Felip V que es trencà. Contra el primer Borbó encara vam lluitar junts catalans, balears, valencians i aragonesos; per un moment pogué semblar que la nostra Corona tornaria a tenir vida pròpia separada de la de Castella i hauria estat evidentment la millor solució, la més conforme a la voluntat dels pobles: hi hauria hagut una Espanya castellana governada pels Borbons i una de catalana governada pels Àustries. En algun moment les potències aliades ho van suggerir; però els nostres, en comptes d’arrapar-s’hi com al tauló de salvació, volgueren continuar combatent a la desesperada, joaquims xiraus com eren <i>avant la lettre</i>, per imposar el seu Habsburg als altres. La nostra dèria foren aleshores els Habsburgs com ara ho és la República, sempre amb la mania d’imposar als castellans el nostre punt de vista si no de grat per força quan fóra tan senzill i tan just que ells fessin el seu camí i nosaltres el nostre.

Segles abans, en els millors de la nostra història, ¿és que el crit de guerra dels nostres no era «Aragó», és que sovint no ens havíem dit tots «aragonesos»? Si la Corona d’Aragó hagués sobreviscut i acabat de catalanitzar-se, potser avui la nostra llengua es diria aragonesa de la mateixa manera que el castellà es diu espanyol o el toscà italià.

 

 

A Mercè Figueres, 6 VI 1937 (76)

Publicat el per
1

76

Barcelona, diumenge 6 de juny de 1937

 

Estimada Mercè:

Ja sé per l’Esperança que en Màrius està millor de la seva recaiguda; suposo que quan rebràs aquesta ja deurà fer la vida normal del sanatori.

Comprenc aquesta mena d’amargor que hi ha a la teva carta; també jo la sento a moments, la sentia sobretot mentre era a la «columna Durruti». Voldria encomanar-te la meva alegria d’ara, la meva fe en el futur; aquesta fe, que potser és cega, és l’únic que m’aguanta després de tot el que hem viscut durant aquests deu mesos llargs. Voldria que fugissin del teu front aquests «ocells de l’hivern»:

Que ets obscur de somnis, ocell
de l’hivern, i el teu cant que vell!

Voldria fer-te sentir, amb tota la força que la sento jo, l’alegria d’aquesta primavera i el goig de l’ahir i del demà. Tot el que no sigui viure de records i somnis és pura bogeria; només hi ha el passat i el futur. El present és una pura abstracció, com el punt geomètric. Oblidem-lo doncs.

Vosaltres heu de recobrar la salut i vosaltres i nosaltres, tots, hem de recobrar la pau; aleshores viurem a Barcelona i ens veurem sovint; fins potser podrem llogar o comprar entre tots un mas per passar-hi hores d’allò més bucòlic i barallar-nos a cor què vols tot discutint vora el foc de totes les coses divines i humanes.

No és pas segur que pugui pujar a Puig d’Olena; dijous haig de ser a Alcanyís, a presentar-me al quarter general de la meva nova divisió, la «Macià-Companys». No cal que et digui l’alegria amb què vaig saber que, per fi, m’hi destinaven. Per poc que poguéssim,la Nurii jo pujaríem a veure-us el dimecres; ens agradaria saludar personalment el doctor Ribes Soberano. Li havia promès que el tindria sempre al corrent de la marxa d’aquest assumpte, en el qual havia demostrat tant d’interès.

Aquesta vegada me n’aniré de Barcelona content; és la primera satisfacció que em procura el servei d’ençà que vaig sortir de l’Escola de Guerra. Reveuré l’Usall, que està malalt a l’hospital d’Alcanyís; no ens hem vist d’ençà que se’n va anar cap al front d’Aragó el mes de gener passat. Crec que també el germà d’en Màrius pertany a aquella divisió. Estic contentíssim de pensar que hi trobaré camarades tan bons; després dels mesos passats amb els «durrutis» em fa l’efecte d’un somni.

Algun dia, quan farà més temps, potser us explicaré detalls dels monstres amb qui he hagut de conviure durant aquests cinc mesos; ara, més m’estimo no recordar-me’n. I no seria decent oblidar que barrejats amb ells hi havia milicians boníssims. Sempre serà per a mi un misteri com tants xicots excel·lents poden trobar-se entre els anarquistes; no hi veig més que una explicació plausible i és que als seus ulls la Divina Acràcia és una religió. ¿És que en la nostra no convivien —i potser conviuen encara— els sants amb els inquisidors, els màrtirs amb els botxins? Que n’és d’estrany aquest món i de contradictòria l’espècie humana. Ara, per parlar-te dels «durrutis», tinc massa obertes encara aquelles nafres i d’altra banda estic massa content.

Aviat farà un any que va començar la guerra; he trigat molt a veure realitzat el desig que he tingut des del primer dia: servir entre els meus. ¡Com ha canviat tot d’ençà d’un mes! Avui la premsa va plena de la notícia de la dissolució de les patrulles de control. Quan se n’escrigui la història, farà escruixir. ¿Com no hem de sentir-nos feliços ara que les coses s’encaminen? Cert que s’ha trigat massa a posar a rotllo la FAI, però ve que tot arriba. És clar que la guerra s’allargassa i res no ens diu que s’hagi d’acabar aviat; almenys la poguéssim fer d’una manera neta, com els bascos, sense haver d’anar barrejats amb assassins i incendiaris. De moment, també als fronts es coneix el nou ordre ¡que lluny que som d’aquelles jornades de novembre, quan la cavalleria mora feia recular per les planes d’Extremadura i Castella la Nova les desorganitzades milícies armades d’escopetes! Cal no perdre l’esperança; tinguem fe en la justícia de la nostra causa, que per a nosaltres és la de la Catalunya lliure.

 

 

A Màrius Torres, 2 VI 1937 (75)

Publicat el per
Respon

75

Barcelona, dimecres 2 de juny de 1937

Estimat Màrius:

Per l’Esperança he sabut que aquestes darreres setmanes havies fet llit amb febre alta i he atribuït a això que no hagi rebut encara la carta teva que he esperat mentre era al front d’Aragó. En vaig arribar ahir al matí. Ara estic «expulsat» de la tristament famosa «columna Durruti» i a disposició del general en cap de l’Exèrcit de Catalunya (o de l’Est); confio que ben aviat podré servir en una unitat regular com vinc demanant des de començos de la guerra ¡ja fa més de deu mesos! Tot arriba en aquest món, si bé de vegades de la manera més inesperada; ja t’ho explicaré de viva veu quan pujarem amb la Nuri al sanatori. Mentrestant hauré tingut excel·lents ocasions de fer exercicis d’humilitat i de paciència, que sempre ens convenen. Tornant d’Aragó amb el cor que em dringava com un cascavell a causa de l’excedència que m’acabaven de concedir, vaig travessar altra vegada aquelles terres tan estimades, les teves, on també jo tinc records; de bona gana m’hauria deturat unes hores a Fraga, a Lleida, a Cervera o a Tàrrega. Només hi vaig passar de llarg; a Lleida, pel carrer de l’Acadèmia, el de Catalunya, la Banqueta, el pont, els Camps Elisis i aquell cementiri cantat pel benemèrit Morera i Galícia, per cert amb un final d’una desesperança que sorprèn en ell:

Si et deleix l’infinit, aquí hi és tot.

 

D’ençà del temps que jo hi vivia, fa uns deu anys, Lleida ha crescut i ha millorat; ara a la Banqueta hi ha brolladors, parterres, arbres i moltes coses que en el meu temps no existien. També m’hi ha cridat l’atenció la catalanització total dels rètols i cartells, anuncis, plaques i tota mena de públiques inscripcions o mostres de comerç; cosa que encara no s’ha aconseguit a la capital del Principat. El Segre i la Seu vella són, però, els mateixos de sempre, i Lleida, totalment catalanitzada, més «cap i casal de Catalunya per terra ferma» que mai.

Fraga m’havia semblat, hores abans, una Lleida en miniatura. Venint del desert dels Monegres ja s’anuncia de lluny amb l’olor espessa dels seus figuerals inacabables; el terme fragatí sorgeix de sobte com un oasi. Les ribes del Cinca, ombrejades pels xops, són plenes d’ocells que no paren de xerrotejar. Les cigonyes van i vénen del campanar al riu, on troben pesca abundosa. Arribant-hi des dels Monegres i procedent de la «columna Durruti», també jo hauria exclamat amb tota l’ànima: ¡o terra beneïda, poblada de lleialtat! ¿Per què el govern de Catalunya, en deu mesos que ja fa que els nostres ocupen aquell territori, no ha fet res per legalitzar-ne l’annexió? Els veïns de Fraga, Tamarit, Mequinensa i Vall-de-roures són tan catalans com els d’Olot o els de Figueres.

I vet aquí que torno a ser a Barcelona al cap de quinze dies d’haver-ne sortit. ¡Que canviada m’ha semblat! La revolució va madurant per la mateixa força de les coses, sense que cap geni polític hi influeixi ni poc ni gaire. L’aniversari de la guerra, que s’escaurà el 19 del mes vinent, ho trobarà tot de tota una altra manera; les hordes canibalesques que es van fer mestresses de la ciutat i del país i que en poc més de trenta dies van cometre una quantitat incalculable d’incendis, robatoris, assassinats i saqueigs, ara estan bandejades de la cosa pública. Tant de bo els nacionalistes i els socialistes, les dues grans forces de la nova Catalunya, s’associessin per alliberar-nos de les últimes restes que encara queden de l’anarquisme analfabètic i vesànic; són els dos únics partits combatius i disciplinats amb què comptem ara per encarar-nos a circumstàncies tan extraordinàries. La guerra es lliura en darrer terme entre renaixença i antirenaixença; i ara la renaixença catalana només pot confiar en els dos grans cor­rents d’idees del nostre segle, el nacionalisme i el socialisme. Potser s’acosten dies de benedicció per al nostre país desventurat; fa esgarrifar de pensar com un dirigent polític, si el tinguéssim, podria aprofitar el cataclisme per engrandir la nostra terra; enmig d’un huracà un navegant audaç pot fer avançar més que mai la seva nau. Prat de la Riba s’hagué d’acontentar amb un ventet somort que a penes inflava les veles ¿de què no seria capaç amb la ventada d’ara? Però els nostres actuals dirigents són d’una mediocritat que estaborneix. Sabent-me a Barcelona ens vingué a veure en Joaquim Xirau, que hi està ficat; ens explicà que corrien rumors que les potències estrangeres, veient que la «guerra d’Espanya» s’eternitzava i els fronts s’estabilitzaven, parlaven d’obligar-nos a pactar un armistici indefinit conservant cada bàndol el territori que actualment ocupa: Espanya continuaria existint en teoria però en la pràctica hi hauria dues Espanyes, la de llevant i la de ponent. Vaig exclamar que això seria una solució mag­nífica, en primer lloc per posar fi al carnatge repel·lent que és la guerra i en segon lloc perquè a l’Espanya de llevant podríem aspirar a una mena d’hegemonia com sigui que la gent de llengua catalana hi som majoritaris o almenys una bona meitat; podríem convenir —vaig afegir engrescant-me com si ja em trobés a la conferència de plenipotenciaris— una barata de territoris amb el general Franco: li donaríem Madrid amb la «bossa» que forma a l’Espanya central a canvi de Mallorca i Eivissa i del que ens falta d’Aragó amb Navarra; així els respectius territoris tindrien una forma més coherent i, mentre ells estarien contentíssims amb l’ocupació de Madrid, nosaltres, amb la de Mallorca, a més d’alliberar un país de llengua catalana de la dominació castellano-feixista, eliminaríem el perill de bombardeigs aeris i navals sobre Barcelona, i amb la de Navarra i del que ens manca d’Aragó establiríem per fi contacte amb els bascos.

Seria en una paraula, anava dient, la resurrecció de les dues Corones, la catalana-aragonesa i la basco-navarresa, ara fraternalment unides enfront d’un enemic comú.

A mesura que jo m’anava engrescant en Xirau s’alterava; per fi no pogué més i esclatà. ¡De poc que no s’esquinça les vestidures! La partició d’Espanya, em digué fora de si, seria una monstruositat; cometríem una covardia sense nom si acceptéssim «aquesta solució infame que ens volen imposar les potències estrangeres». Abans que consentir el trosseig d’Espanya, conclogué heroicament, ens hem de batre com lleons als fronts de guerra «fins a la dar­rera gota de la nostra sang». Li vaig fer remarcar, amb tota la delicadesa possible, que de nosaltres dos era jo qui, sense ser «un lleó», es batia al front o almenys, des dels començos de la guerra, intentava fer-ho, mentre ell no es movia de la reraguarda; em replicà, desconcertat, que degut a un accident d’automòbil, que sofrí l’estiu passat, anava ranco i que era per això «i únicament per això» que no se n’havia vingut als fronts amb la jovenalla. Vaig fer veure que m’ho creia i donant per bona l’excusa vaig girar full.

Com a principals novetats, sembla que el nou govern de Catalunya, un cop esbandida la FAI, es proposa de res­tablir l’ordre a les empreses que aquesta havia «col·lectivitzat». Es procura que se’n tornin a fer càrrec els mateixos empresaris; el mal és que molts d’ells qui sap on paren, després de tants mesos de desori en què els anava la pell, i als qui queden no els acaba de fer peça tornar-se’n a encarregar després de la gestió anarquista. Ha ­estat, segons diuen, un desastre que supera tot el que ja ens imaginàvem; se n’havien apoderat creient que els «amos» tenien amagada una moma inexhaurible i es van trobar amb la sorpresa que ben aviat ja no sabien amb què pagar la nòmina del personal: ¡els diners dels comptes corrents s’havien volatilitzat i l’empresa, dirigida pel comitè anarquista, era incapaç de guanyar-ne! Un anunci aparegut en els diaris resumia pintorescament la situació; deia exactament: «Empresa col·lectivitzada cerca soci capitalista».

Resulta que de moltes d’elles se n’havien constituït dirigents, no pas els tècnics ni tan sols els obrers qualificats, sinó els sense ofici, els manobres, forasters en majoria. ¿Podia haver-hi ja res de més manicomial que una revolució de manobres sud-espanyols? «Los más miserables e imbéciles de la nación» els anomenava no pas menys que un home tan d’esquerra com Castelar en un d’aquells discursassos que tanta forrolla feien a la seva època. Els obrers qualificats, tots ells catalans i enemics de la FAI, es veu que haurien volgut en general que els patrons continuessin en el seu lloc, si ja no com a tals almenys com a directors o tècnics; però els de la FAI els caçaven. ¿No és doncs indecent tirar-los ara en cara, com fan alguns, que s’amaguessin o emigressin? ¿Podem exigir d’un burgès que sigui al mateix temps un heroi i un màrtir? Ja fa prou duent el pòndol del negoci, que és el seu ofici; és així que serveix la societat quan el deixen tranquil. A mans dels «comitès» de la FAI la producció industrial catalana ­s’havia estimbat vertiginosament; tota la revolució que saben fer és matar la gallina dels ous d’or. Molts d’ells havien vingut fugint d’una terra sense patrons ni empreses, on es morien de gana per manca de jornals a guanyar, i un cop aquí exigien l’extermini dels patrons i no haurien parat fins a la destrucció de les empreses. Prop de deu mesos haurà durat la revolució failangista a càrrec de «los más miserables e imbéciles de la nación»; si n’arriba a durar deu més, haurien fet de Catalunya un país nord-africà com el seu ¿potser era això el que es proposaven?

Vindré a Puig d’Olena no sé si diumenge vinent o l’altre.