Arxiu mensual: abril de 2013

A Màrius Torres, 14 VIII 1937 (91)

Publicat el per
Respon

91

Esterqüel, dimecres 4 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Teníem un company a l’Escola de Guerra que, si li preguntaves què feia a la vida civil, responia: «propagandista a la via pública». Volia dir xarlatà; no n’he sabut res més i no m’estranyaria que fos, a hores d’ara, un tinent com un lleó.

Tu i jo, evidentment, no som «propagandistes a la via pública» i per tant a les nostres polèmiques el de menys és l’afany proselitista. Gràcies a Déu, no tractem de convèncer’ns l’un a l’altre; només aspirem a passar agradosament l’estona discutint. Ja sé que això ens distingeix, no solament dels xarlatans, sinó també dels apòstols; però tu i jo som modestos i no ens ha passat mai pel cap que poguéssim ser-ne uns.

Potser és el meu amor apassionat de la tradició allò que em duu a mirar amb simpatia el sobrerealisme, que reivindica la tradició, tan vella com l’art, de representar éssers fantàstics ¿o és que en matèria d’éssers fantàstics només admetríem sàtirs, sirenes, diables, tritons, centaures, harpies, nimfes i apotecaris? ¿La fantasia hauria perdut els seus privilegis tradicionals, els seus furs com dirien els carlins? I ¿per què? ¿per majoria de vots, en referèndum d’adroguers?

El sobrerealisme pot ser luciferià però també pot ser angèlic; pot inspirar-se en la tradició de la missa negra o de la nit de Walpurgis però també en la de la mística cristiana, en sant Agustí, en Ramon Llull, en l’Apocalipsi. No hi ha cap motiu perquè en Dalí no pugui acabar algun dia d’aquesta manera; de més verdes en maduren.

¿I si donéssim per closa aquesta polèmica?

 

A Mercè Figueres, 1 VIII 1937 (90)

Publicat el per
Respon

90

Esterqüel, diumenge 1 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

Tinc un mirall davant mateix de l’escriptori, de manera que cada vegada que alço el cap del paper per llançar una pipada de fum m’hi haig de veure per força i arribo a enyorar la majestat dels Monegres, on l’home, oblidant que té una aparença física, es pot creure una pura consciència. No és solament la cara d’enze que veig reflectida allò que em deprimeix; és que em recordo d’aquells cabassos plens de poemes bucòlics que t’havia promès ¡no n’he arribat a escriure ni un! L’explicació en aquest mirall: estic decadent. Algun dia preguntaré a la vella de la casa el seu valor, l’hi pagaré religiosament en dòlars i acte seguit el rebotré contra el carrer per la finestra. ¿Com pot escriure poemes bucòlics a una noia com tu un home que fa aquesta fatxa?

No t’he trobat mai poca-solta perquè tinguessis les teves «tonteries sentimentals». Sempre he cregut que la tonteria més gran és no tenir-ne; no cometré mai de la vida el sacrilegi de riure’m de res que porti la marca dels déus ¿què la duu tant com això que tu anomenes, modestament, «tonteries sentimentals»? Existint una infinitat de déus, és natural que existeixi una infinitat de «tonteries sentimentals» que en duen la marca; és just, doncs, que les venerem religiosament i que, unint «theorie und praxis», procurem practicar-les. Pel que a mi respecta, tinc el ferm propòsit de viure 98 anys a fi de poder-ne fer 98 mil; si no en faig més és perquè no puc, no arribo a donar l’abast; no puc estirar més el braç que la màniga per més que m’hi esforço i és que no trobo qui m’hi ajudi. No em negaràs que «tonteries sentimentals» tot sol, no hi ha manera de fer-ne.

Amb la meva germana Maria, que de petita era molt fantàstica, jugàvem de vegades a explicar-nos històries ben tristes com si ens haguessin passat de debò: que se’ns havien mort els papàs i tots els germans, que no teníem ningú al món, que érem pobres i passàvem fred; la gràcia del joc consistia a provocar-nos unes ganes irresistibles de plorar. Ella ho feia fàcilment però a mi les llàgrimes costaven de venir-me i me la mirava amb enveja; des d’aleshores, sempre he envejat la divina facilitat que hi teniu les dones.

Em parles, com en Màrius, de les ximpleries d’en Dalí i sobretot d’aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se’n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions.

 

A Màrius Torres, 25 VII 1937 (89)

Publicat el per
Respon

89

Esterqüel, diumenge 25 de juliol,
diada de sant Jaume Matamoros, de 1937

Estimat Màrius:

La notícia del dia, que m’ha vingut amb una carta de la Mercè (els diaris ens arriben amb molt de retard), és el darrer bombardeig de Barcelona; no te’n parlaré ¿què te’n diria que no estiguéssim d’acord o que no hagis ja pensat tu? No hi estic gens, en canvi, amb això que em dius d’en Dalí; no té ni suc ni bruc. Que ell és un gran ximple ¿qui ho discutiria? però em parles de la seva pintura, que no hi té cap culpa. Sòcrates estava convençut que les millors obres humanes es fan sota l’impuls d’una certa mania i qui sap si aquesta opinió de Sòcrates no és el precedent més antic que coneixem de coses com el barroquisme o el sobrerealisme; queda, en tot cas, que les pintures d’en Dalí són reals i per tant és absurd combatre-les en nom de la realitat. Dius també —i m’hi adhereixo— que l’art i la poesia han d’expressar l’home; però l’home ho és tot, sense excloure els seus deliris, somnis, al·lucinacions, terrors, angoixes i incoherències. Podem dubtar de l’existència de tot, llevat de la de l’horror que tal dubte ens produeix. Feliç el poeta que pugui dir com Marcial (que era aragonès i és per això que ve a tomb):

Hominem pagina nostra sapit,

però ¿per què a les pintures d’en Dalí els negaríem aquest «sabor d’home»? De l’home que és en Dalí, evidentment; un ximple com una casa però que pinta com els àngels. Segurament la seva pintura és l’únic que quedarà de tot l’enrenou sobrerealista, però ella sola ja el justifica.

Tinc moltes ganes de veure aquest pentinat que em dius que s’ha fet la meva dona. Com que s’han restablert els permisos i són concedits per torn, potser encara seré a temps de passar una setmana amb ella i la petita a Roses; que el Déu dels exèrcits ho vulgui.