86

Esterqüel, dijous 15 de juliol de 1937

Estimat Màrius

.

Vinaixa és molt a la vora de Vallclara; hi ha poc més d’una hora a peu. M’ha sorprès molt de saber que fos allà on passaves de petit els estius ¡si ho haguéssim sabut aleshores! Ens hauríem pogut trobar a mig camí sense haver de fer més que una passejadeta; la nostra amistat, per lligar-se, no hauria hagut d’esperar la intervenció de la Mercè. Quina estranya marrada hem hagut de fer per trobar-nos quan hauria estat tan senzill de veure’ns a Vallclara o a Vinaixa. M’ha fet molta gràcia de saber que és precisament a Vinaixa on, en somnis, et remuntes volant; sembla que a tots ens passa que volem en somnis; així almenys ho assegura Freud i no sé quines malignes interpretacions hi dóna. Li passa al tal Freud com als gegants, que, com diuen a Xàtiva, «tot ho miren per la bragueta». Jo també somnio que volo, com tothom; començo per sentir com si l’aire es fes espès i només em cal estendre els braços per nedar-hi. D’una braçada ja sóc a l’alçària de les teulades; una altra i ja planejo sobre la immensa ciutat —jo volo a Barcelona—, d’on surten monstres a perseguir-me però el pes mateix de les seves ales membranoses no els deixa volar amb la lleugeresa que jo ho faig.

El comandant del batalló m’ha destinat a la 4a companyia de fusellers-granaders. Els oficials fem les guàrdies i donem conferències als soldats del batalló, que tenen un gran èxit; el comandant Domínguez, que les presideix, s’emociona sentint-nos; l’altre dia va estar a punt de plorar (és una bellíssima persona, molt sentimental i aficionat al mam), sentint-me explicar com es pot obtenir, amb un càlcul adequat, un «tir corbat» de metralladora. A mitja conferència s’alçà per abraçar-me davant de tots: «¡Oficiales así se merece el 4.° batallón!» L’home duia, ni cal dir-ho, una copa de massa, però les seves paraules em semblaven dignes de ser esculpides en marbre i bronze per a eterna memòria de les generacions futures.

Als matins hi ha instrucció pràctica i a les tardes teòrica («theorie und praxis»). Ja van arribant els reclutes procedents de les lleves forçoses i de mica en mica el batalló, que a la primeria no comptava més que amb els quadros d’oficials i uns quants veterans de les antigues Milícies, es va completant en un ambient de disciplina compresa i estimada per tots. Cada vegada que em torna a la memòria la «columna Durruti» se’m renova l’alegria d’haver-la perdut de vista; però no deixo de pensar en els pobres reclutes que hi hauran d’anar a parar en virtut de la lleva forçosa (com jo en altre temps en virtut de la disciplina militar); ningú no em convencerà que no sigui un abús imperdonable de part dels qui ens governen aquest d’enviar la gent a combatre en unitats que es troben al servei d’un partit o d’una secta en comptes d’estar-ho, simplement, al de Catalunya com la nostra. ¿En nom de què es pot obligar ningú que no sigui anarquista a exposar la seva vida per l’anarquisme? La pàtria ens obliga a tots; els partits, només, en tot cas, als seus partidaris.

A part d’un abús em sembla una inèpcia ¿amb quin entusiasme podrà combatre per la bandera vermella i negra un liberal, un catòlic, un carlí, un de la Lliga o fins i tot un socialista? ¿Què guanyen Catalunya i la República fent les coses així? ¿No hauria estat mil vegades preferible dissoldre, després dels «fets de maig», totes les «columnes» de partit o de secta i sobretot les anarquistes?

Les han rebatejades «divisions» i ara hi envien soldats de les lleves forçoses; fora d’això continuen al servei de la secta respectiva i manades per civils designats per elles. La 30 divisió, en canvi, per bé que en el seu origen, en el temps de les Milícies Antifeixistes, fou una «columna» de voluntaris de l’Esquerra (com n’hi havia d’altres d’Estat Català), s’integrà ben aviat dins l’Exèrcit de Catalunya i des d’aleshores tots els seus comandaments superiors van a càrrec de militars professionals procedents de l’antic exèrcit de la monarquia. El cap de la divisió és el coronel Pérez Salas, que, com el de la brigada i el del batalló, encara que no és català ha viscut molt a Catalunya i s’hi sent identificat.

Els reclutes que ens van arribant són un xicots excel·lents, procedents de diverses comarques catalanes (n’hi ha molts de cap a la Garrotxa i molts de tortosins); tots respiren amor a la terra catalana i tenen plena consciència que defensen una causa legítima. Dono naturalment les conferències en català (inclosa la del «tir corbat de metralladora» que emocionà tant el comandant Domínguez); la 30 divisió deixa tothom en llibertat d’usar el català o el castellà de la mateixa manera que enarborem totes dues banderes, la de les quatre barres i la de la República. A la companyia que estem formant, com que tots, oficials i soldats, som catalans «gràcies a Déu», hem decidit que ho farem tot en català, «veus de comandament» incloses. No hi ha mai conflictes; es pot dir que els únics no-catalans de la divisió són els militars professionals, els que ja t’he esmentat i alguns altres, que entenen perfectament el català encara que no el parlin havent viscut tots ells molts anys a Catalunya i alguns havent-s’hi casat. A força de rodolar per l’Aragó oriental s’han anat incrustant a la divisió alguns aragonesos en qualitat de voluntaris, però aquests, a part que no són gaires, també entenen perfectament el català i alguns fins el parlen ja que són de la zona de llengua catalana. Res d’estrany, doncs, que per més que oficialment pertanyem a l’Exèrcit de l’Est, entre nosaltres continuem anomenant-lo Exèrcit de Catalunya —que és el nom que correspon a la cosa.

El nostre país continua donant tombs vertiginosos; tothom desitja la pau després d’un any de guerra —el farà d’aquí a quatre dies— però ningú no sap com serà exactament aquesta pau. Jo m’apunto en els rengles dels optimistes; crec que tot aquest terratrèmol ha de tenir algun sentit. Hi veig la mà de Qui ens governa des de tota eternitat, que ens l’ha enviat a fi de redimir-nos de pecats seculars:

pecats que són dels pobles
bé costen de rentar.

Per cert que ara que ja he vist tants pobles i poblats tan diferents dels de València i Catalunya i penso que pitjors encara que aquests d’Aragó són els de la Manxa, que vaig entreveure travessant-la en tren, o deuen ser els d’Extremadura o Andalusia on no he estat mai, m’entra la sospita que quan els de la FAI cantaven a Barcelona allò de Hijos del pueblo, os oprimen cadenas, no donaven pas a la paraula «pueblo» el sentit que té en aquests versos de Guimerà, o sigui «conjunt d’habitants d’un país», ni tan sols el més restringit de «classes populars» o de «proletariat» que és el que jo creia fins ara, sinó que pensaven en el «pueblo» concret i naturalment de mala mort d’on deuen procedir tots i cada un d’ells, Jadraque, Bujaraloz, Cantalavieja o Jarjajo de Abajo. Sospito en una paraula que és el «pueblo» natal allò que amb aquell himne oposaven a Catalunya, que sentien com a «burgesa»; fugen de la seva terra perquè s’hi moren de gana però quan són a la nostra, que els dóna de menjar, es posen a detestar-la perquè la troben tan diferent de la seva i no pararien fins a desfigurar-la perquè fos igual; l’anarquisme voldria fer de Barcelona un Jarjajo de Abajo sense caure que aleshores es tornarien a morir de gana de manera que per a un viatge així no els haurien calgut alforges.