93
Castell de Cabra, diumenge 8 d’agost de 1937
Estimada Mercè:
El divendres vaig haver de ser a Alcanyís tot el dia per qüestions del servei; arribava a Esterqüel a mitjanit havent fet a peu i de cara a les estrelles els deu quilòmetres que hi ha des d’una venta molt típica. Que en són de boniques les estrelles; un no es cansa de mirar-les. El viatger que una nit sense lluna va tot sol per despoblat, si té els ulls en les estrelles no sent la basarda de la fosca i de la solitud; les estrelles li fan companyia i li encomanen una «confiança» com aquella que també donen els versos d’en Màrius. Durant un llarg trajecte el camí voreja uns aiguamolls de manera que sentia milers de tòtils tritllejant com campanetes de cristall, cada un donant la seva nota distinta, clara, precisa; com que les estrelles parpellejaven, semblava que fossin elles que tritllegessin.
Després de caminar dues hores per un desert, sempre tenint l’Óssa menor davant del nas i la major a la dreta, vaig arribar quan el batalló ja s’havia donat «a les delícies de Morfeu» que altres anomenen catres. A la plaça del poble, fosca i solitària, vaig trobar un capità i un tinent, únics desperts en tot Esterqüel; no s’arribava a treure l’entrellat de si rondaven alguna mossa o algun celler i és per ells que vaig saber que l’endemà a punta de dia ens en havíem d’anar tots a Castell de Cabra.
Hi vam venir per un camí de carena, seguint sempre una altiplanícia on només creix l’espígol; és l’única direcció que no havia explorat mai amb la Castanya, la qual s’ha quedat en el seu castell feudal de maons negrosos ¡com pensaré en ella, i ella, la ingrata, que poc pensarà en mi! La història és eterna i fóra inútil tota elegia. Ara es parla molt del Lacunario, que em podria compensar «de tan sensible pèrdua»; el Lacunario, com el seu nom indica, és un cavall que ens han de portar per als oficials de la quarta companyia: un sol cavall per a tots quatre. Els temps són durs. ¡Si almenys existís aquest Lacunario de qui es parla tant! A moments els quatre oficials arribem a sospitar que es tracta d’un cavall de llegenda.
No t’he dit encara que a Alcanyís vaig anar a instruir un sumari en qualitat de jutge militar. M’havien cridat del quarter general de la divisió amb aquest objecte, cosa que em donà un sobresalt perquè vol dir que continuen tenint present la meva condició de llicenciat en Dret. ¡I el Cos Jurídic em fa tan poca gràcia! De moment, acabat el sumari —una autèntica carallada i perdona l’expressió—, torno a ser tinent d’infanteria.
T’escric des del meu nou dormitori, que té les parets d’un blanc immaculat sobre el qual destaquen els cabirons rogencs de pi; també de pi és l’arca que hi ha arrambada. L’arca (a Catalunya en diríem caixa de núvia) és a Aragó un moble encara en plena vitalitat; encara els fusters en fan i encara se’n veuen a totes les cases, però no són historiades i de noguera com les nostres sinó llises i de pi. A cada banda de l’arca hi ha una cadira de boga; el llit es troba en una petita alcova i la finestra enreixada dóna cap a ponent.
Castell de Cabra és a la vegada més petit i més civilitzat que Esterqüel; fins hi ha alguna casa que, per bé que en petit i tronat, s’arriba a assemblar a les nostres cases de pagès de Catalunya. El terme és molt bonic; el travessa un rierol que respon per Canyaperrera però la gent no ens avicia tant com feien els d’Esterqüel ¡allò s’ha acabat! Ja no sóc «el tiniente don Juanico». A Esterqüel anàvem sempre amb roses al trau, unes roses grans i vermelles que ens posaven les noies, que a més ens obsequiaven contínuament amb pomes o peres dels seus horts; més encara que les xiques —per dir-t’ho com a Vallclara— ens estimaven les jaies. A la «tía Joaquina», que és la que ens guisava, el dia que ens en vam anar li queien dels ulls lleganyosos unes llàgrimes com cigrons. Tot ve del terror que els inspiraven els anarquistes. El meu capità, que es diu Gallart, em confessà després que veient plorar «la tía Joaquina» la saliva «no li passava pel gargamelló»; ni cal que et digui que aquest capità Gallart és el que vaig sorprendre en companyia d’un tinent a la plaça del poble passada la mitjanit i que és tan donat «al culto de Baco» com al de Venus; si hi afegim, com és just i requereix l’honor, el de Mart, tindrem la tríade de divinitats més adorades en aquest quart batalló.
En cinc setmanes de viure-hi ens havíem tornat més entusiastes d’Esterqüel que els seus propis fills; des d’aquí sento ara el cant llangorós d’en Gallart, que és d’aquells que, quan canten en castellà, es creuen obligats a fer-ho amb un accent mig de l’Argentina i mig andalús:
Jo quize a una eztercuelina
y eja no me quizo a mí.
Ens queda la satisfacció de consciència d’haver deixat Esterqüel en ordre; els veïns, encoratjats per nosaltres, hi han organitzat un centre de defensa contra la FAI; l’alcalde i els regidors legals s’han reinstal.lat sòlidament a l’auntament i els frares mercenaris tornen a ser en els seus nínxols de pedra. Pel que a mi respecta, penso en tantes ciutats, viles i pobles com es van gravant en la meva memòria ¿s’hi conservaran per sempre?
La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar
imatges clares dintre del cor…
Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar.
El batalló ara té el número 524; tingueu-ho present tu i en Màrius quan m’escrigueu. Jo no ho faig més perquè s’ha fet fosc i ja no m’hi veig. Les dues Nuris continuen a Roses; la petita ja ha après de nedar.
Em dius que de vegades et ronda pel cap la idea d’estudiar filosofia «un cop acabada la guerra». Jo m’hi vaig apuntar, no pas per influència de la Nuri com suposes, sinó d’en Manuel G. Alba, que al cel sigui; ens atreia l’estudi de l’àrab amb la idea, que aquesta guerra havia de desmentir rotundament però ¿com ho hauríem pogut preveure aleshores?, que els moros del Rif havien de ser els aliats naturals dels nacionalistes catalans. A ell ja li havia passat l’edat de freqüentar les aules (devia tenir sobre uns trenta-cinc anys) però calia veure amb quina edificant aplicació seguia els cursos d’àrab. Tot se n’havia d’anar en orris amb el 6 d’octubre de 1934, en què, com saps, morí al Centre de Dependents. Sense ell al costat, vaig deixar les semítiques per les romàniques però val a dir que sense matar-m’hi gaire, simplement com a passatemps; en tot cas no era la filosofia pròpiament dita el que m’hi atreia. L’ambient de la facultat era molt agradable d’ençà de l’autonomia, que l’havia renovada a fons; en Joaquim Xirau (de qui alguna vegada t’he parlat amb sorna) hi contribuí moltíssim, les coses com siguin. És gràcies a ell que les portes massisses, tan lúgubres, de la universitat van ser substituïdes per vidrieres, les parets del claustre pintades de rosa de Siena, plantats els rosers i els xiprers que ara l’animen, tretes les reixes que impedien passejar-se pels jardins universitaris. Hi havia cursos d’innegable qualitat; potser els que ara recordo més són els de grec d’en Carles Riba, que és un professor ameníssim; però seria injust no esmentar-lo més que a ell. N’hi ha d’altres de molt estimables, sobretot entre els nomenats directament pel Patronat sense la moixiganga ridícula de les «oposiciones a cátedra». Tanmateix la tradició de les «oposiciones» costa de desarrelar; hi ha estudiants que sembla que es preparin per fer «oposiciones» a poeta. Arribar a «poeta por oposición» deu ser una de les coses més tristes de la vida. Feien tesis i més tesis sobre Góngora, totes dient el mateix; Góngora és el que ara «es porta». A un de més eixerit que els altres se li acudí un dia que si Góngora era el poeta castellà més gran, el català havia de ser, lògicament, el rector de Vallfogona.