92

Esterqüel, dijous 5 d’agost de 1937

Estimada amiga Esperança:

La sospita que teniu que no us vaig escriure cap carta manca de tot fonament i us descriuré amb tot detall com van anar les coses a fi que em cregueu. Ja al vagó restaurant, mentre dinava i el tren corria al llarg de l’Ebre encaixonat entre cingles, pensava en vós i recordava la dar­rera vegada que havíem dinat junts al sanatori de Puig d’Olena, vós i jo amb la Mercè, la Maria, en Màrius i la Nuri; i em feia el ferm propòsit d’escriure-us així que arribés al terme del trajecte. Un cop a Alcanyís m’hi vaig estar sis dies, que s’esqueien els del pleniluni; el clar de lluna projectava l’ombra de la col·legiata, que és al cim de la petita ciutat, i feia semblar fantasmagòrics els dos ponts que salven el Guadalop; jo seguia incommovible en el meu propòsit d’escriure-us. En el jardí públic, plantat de cinamoms (si no em creieu, podeu verificar tots els detalls demanant a en Màrius que ho demani al seu torn al seu germà Víctor, que no em deixarà mentir sobre si són o no cinamoms), l’antiga font de setanta aixetes de bronze, preses de verdet, deixava sentir el seu murmuri que no s’acaba mai. Jo errabundejava pels carrerons tortuosos i tots polidament empedrats, perquè Alcanyís és una ciutat tan menuda com polida; errabundejava entre antics palaus o bé al llarg del riu, on el vent movia la fronda dels àlbers centenaris i se’n duia les seves alades llavors que anaven a caure a l’aigua; el corrent impetuós les arrossegava avall com minúscules embarcacions i jo estava ben lluny de sospitar  que un dia arrossegaria de la mateixa manera la meva carta. Perquè és rigorosament cert que us en vaig escriure una; i no pas una carta qualsevol. Set fulls de lletra atapeïda. Una carta llarga, eloqüent, fluida, elegant, en què us narrava les meves darreres peripècies en un estil que deixava molt endarrera el de madame de Sévigné.

Direu que us pinto amb colors tan afavorits l’estil d’aquella carta refiat que, com que el Guadalop se la va endur, ja no hi haurà mai cap manera de comprovar si era una peça literària tan admirable com ara asseguro. Admetem, en darrer terme, que la literatura universal no hi hagi perdut gran cosa; queda el fet que la carta existí i que jo la duia a la butxaca. Sí: jo la duia a la butxaca amb el ferm propòsit de tirar-la al correu, propòsit que no m’abandonà mai en tot el temps que la vaig dur a la butxaca i ficada dins un sobre, que van ser força dies. Un entre altres, i per més senyes un matí, que em sembla que era un dimecres, em trobava en un paratge que hi ha a mà dreta d’un dels dos ponts; heu de saber que l’un és gòtic i l’altre neoclàssic. Doncs bé, la cosa s’esdevingué al costat del gòtic; allà raja una font molt fresca a poques passes del riu i vaig inclinar-me per beure a galet. La Mercè, segons sembla, posa en dubte que jo sàpiga de beure a galet i en això, com en altres coses, s’equivoca lamentablement; és tan cert que sé de beure a galet com que el sol radiós d’agost entra en aquest moment pel meu balcó. ¡Sóc una àguila bevent a galet! La carta em va caure de la butxaca a la pica de la font i l’aigua se l’endugué amb tanta facilitat com si fos una llavor d’àlber. Com que el Guadalop va a parar a l’Ebre i aquest al Mediterrani, no tindria res d’estrany que la carta hagués fet cap a l’Alguer de Sardenya, que és port de mar; si fos així, quedaria el consol de pensar que el qui l’ha recollida l’haurà entesa, ja que a l’Alguer de Sardenya, com tots sabem, es parla català, i d’aquesta manera jo no hauria perdut totalment el temps escrivint-la.

Cert que a Alcanyís mateix, o a Montalban, o a Calanda, us en hauria pogut escriure una altra; però ¿qui em diu que no m’hauria tornat a caure en alguna altra font i altra vegada la meva pena hauria estat perduda? Caldria suprimir primerament les fonts i els rius com a mesura de precaució; i a Montalban hi passa precisament el riu Martín que fa una fatxa d’endur-se’n cartes aigües avall com el més pintat que esgarrifa.

Quedava un últim recurs i era escriure-us des d’Esterqüel, on no passen el Guadalop ni el Martín; és el que faig. I per començar us faré una descripció minuciosa del cul de món on els atzars de la vida m’han portat; i com que de temps me’n sobra ja que el servei no ens mata i d’altra banda es tracta de demostrar-vos que sóc capaç d’escriure-us una carta llarguíssima, em penso que aquesta vegada ja no ho podreu posar mai més en dubte.

Aquí no tenim riu però sí rierols; el principal travessa el terme d’Esterqüel de sud-oest a nord-est per una estreta barrancada de parets molt tallades; al fons de la bar­rancada es cria una vegetació ufanosa. Hi he fet mil passejades, a peu i a cavall, i he pogut observar que el rierol neix en un poblet menut anomenat el Canyissar i que després de passar per Esterqüel rega els horts de l’antic convent mercenari de Nostra Senyora de l’Olivar per anar a morir, molt més lluny, en un pantà anomenat de la Codonyera.

Al llarg del seu curs es troben a distàncies variades antics molins que treballen com si els segles no haguessin passat i no existissin fàbriques de farina al món. N’aprofitem les rescloses per nedar en companyia d’uns ànecs menuts, de plomatge blanc i de bec i potes grocs, que tots els moliners crien a més de les inevitables gallines; al principi quedaven estupefactes: no havien sentit mai a dir que els homes poguessin nedar igual que els ànecs. De vegades mentre nedem vénen a avisar-nos que han d’engegar la resclosa; però continuem nedant perquè ens hem adonat que el xuclador no té pas la força que ells es pensen. La primera vegada vaig anar a mirar com funcionava el molí: la mola gira moguda pel doll furient i la lorenza o sigui la tremuja, que és com un embut de fusta, deixa rajar el gra a poc a poc, que la mola va convertint en una farina negrosa i grollera; les dones d’Esterqüel la pasten i en couen un pa moreno molt gustós; per a això hi ha al poble tres forns comunals. D’una hora lluny, els dies que enfornen, se sent la seva flaire de rama de pi i de pa acabat de coure.

Al llarg del rierol les cavalleries poden galopar a cor què vols en una terra flonja perquè és arenosa. El camí del convent, aigües avall, es confon durant un llarg trajecte amb el mateix llit del rierol i les potes de la bèstia aixequen tot galopant una polseguera de finíssimes gotes; si un raig de sol ho travessa es forma l’arc de sant Martí, de manera que cavalqueu enmig d’una aurèola fantàstica com si fóssiu el mateix sant Jaume Matamoros en persona. En aquells paratges es crien les nogueres més corpulentes que recordo haver vist i uns xops centenaris que formen grups espessos i irregulars; hi abunden les serveres i els atzerolers; la gent del país anomena per cert azerollas les atzeroles. Per les parets de la barrancada abunden el lligabosc, els rosers de pastor, la vidalba i els llentiscles. A la caiguda del dia s’alça la brisa i tot allò s’anima amb miríades d’ocells, merles, caderneres, oriols ¡de tot! mentre al lluny, al fons dels boscos, el cucut sembla que toqui les hores.

Els indígenes han aprofitat aquesta barrancada tan frescal per plantar-hi horts; hi conreen alfals, blat de moro i cànem. Quan vam arribar, les esveltes tiges del cànem gallardejaven pertot arreu movent la seva airosa cresta de fulles tendres que fan una olor semblant a la de la menta si bé no tan intensa. Ara tot això ha canviat i ja veureu com i per què; en poques hores, pobra gent.

El convent de Santa Maria de l’Olivar, de l’orde de la Mercè, és com una gran masia, una masia de senyors, del nostre país. La bogeria anàrquica de l’any passat s’hi rabejà; el saqueig i la profanació no es deturaven davant de res, ni tan sols davant de les tombes. D’Esterqüel al convent hi ha a peu una hora de camí, que la Castanya fa en un quart. Quan el nostre batalló ocupà el poble, vam destituir el comitè anarquista per tornar a posar en funcions l’alcalde i els regidors elegits normalment la darrera vegada que hi havia hagut eleccions. El comandant Domínguez no sols és una bellíssima persona, molt sentimental i donat al mam («el culto de Baco» en diu ell), procedent de l’antic exèrcit de la monarquia i tot un cavaller; és a més catòlic. N’hi ha molts a la divisió; ho són també, entre altres, el comandant Ymbernon, cap de la brigada, i el coronel Pérez Salas, cap de la divisió, com així mateix molts dels oficials i ja no diguem els xicots procedents de les lleves forçoses. És per cert un error, un de tants, dels qui ens governen que no ens enviïn capellans castrenses com en té l’Exèrcit basc; jo mateix, que en temps de pau no era gaire devot, ara, d’ençà de la guerra, sento unes ganes furibundes d’oir missa. Direu potser, amb sorna, que només me’n vénen quan no se’n diuen; el cas és que tot seguit després d’haver ocupat el poble vam saber que hi havia, en el seu terme, un convent mercenari i que havia estat saquejat i profanat i els seus frares assassinats pels caníbals anarquistes; aquests fins i tot havien mort els mossos o jornalers del convent, que eren els homes més pobres del poble. Els frares els donaven jornals a guanyar més que res per caritat; i eren tan pobres «que calzaban abarcas». L’únic que havien respectat els anarquistes per increïble que sembli eren les bótes de macabeo i de clarete que de collita pròpia hi havia al celler, ja que els mercenaris es dedicaven a l’agricultura. Fora de les bótes, tot havia estat cremat o trossejat: imatges de talla antigues, quadros, biblioteca.

Amb el comandant Domínguez ens hi vam personar alguns oficials per fer-nos càrrec de la destrossa i veure si es podia salvar res. No bé passat el gran portal de l’església ens esperava tot un espectacle: les mòmies dels frares difunts tretes dels seus nínxols (uns nínxols verticals oberts a les parets de l’església; es veu que en aquest convent hi havia la tradició d’enterrar drets els frares). Dues d’elles estaven posades al peu de l’altar major en l’actitud d’una parella que es casa; una altra, revestida de casulla i repenjada a l’altar, feia com si fos el capellà que els casés; les restants, tot al volt com si fossin els testimonis del casori, es repenjaven a la paret. Algunes havien perdut l’equilibri i jeien per terra. Eren mòmies antigues, perfectament seques i ben conservades, com de pergamí.

El comandant Domínguez decidí, no sols tornar-les als seus nínxols, sinó fer-ho fer als mateixos cretins d’anarquistes que les havien desenterrades. Quan us escric aquesta carta això ja s’ha fet i a més hem posat una esquadra de guàrdia permanent a la porta de l’església en espera que el convent pugui ser reintegrat al seu legítim propietari, l’orde de la Mercè; però van passar molts dies abans. És que els anarquistes tenien una por terrible del nostre batalló i quan els van avisar que el comandant els volia veure s’amagaven; per fi van comparèixer un vespre a la comandància; venien revestits amb un matalàs cada un, enrotllat al cos de manera que només en sortien el cap i els peus. No es tracta dels qui van assassinar els frares, que paren qui sap on, sinó de quatre desventurats, els més curts de gambals del poble, que en aquella xerinola destinada a emancipar la humanitat i redimir l’univers no van fer més que desenterrar les mòmies —cosa tan indispensable com tots sabem per redimir l’univers i emancipar la humanitat.

Veient-los amb una fatxa tan ridícula el comandant els increpà empipadíssim:

—¿Os pensáis, brutos, que somos unos caníbales como vosotros?

Mentrestant les mòmies continuaven fora dels nínxols en la forma que us he dit. Jo anava cada dia al convent amb la Castanya i remenava en els pilots de llibres que es veien escampats en desordre tant al que havia estat biblioteca com a les cel·les i els passadissos. Cal saber que el convent s’alça en una raconada d’una petita vall poblada de vinyes i olivars (d’aquests li deu venir el nom) i voltada de muntanyoles ermes. En una d’elles, plantada de xiprers, hi ha el «Calvari». Tot és quiet i sobri, molt recollit; em recorda una mica —només una mica— les rodalies de Poblet, que no és gaire lluny de Vallclara. L’orde de la Mercè m’ha atret sempre perquè és tan nostre, tan lligat a la història de Catalunya i a dues de les seves figures més grans com són Jaume el Conqueridor i sant Ramon de Penyafort; quan, a catorze o quinze anys, vivia a Lleida, fins i tot vaig estar temptat d’ingressar-hi. Jo festejava aleshores amb una lleidatana de la meva mateixa edat i besnéta per cert del baró de Jover, oncle si no m’erro de l’actual president de Catalunya (que es diu Lluís Companys de Jover per més que hagi suprimit la partícula per esborrar tot rastre dels seus antecedents aristocràtics); els pares respectius trobaven absurd (amb tota la raó) que festegéssim, donada la nostra poca edat, i per això ens vèiem d’amagat d’ells a la sagristia dels mercenaris, que devien considerar innocentíssim aquell festeig de criatures. El superior de tot convent de la Mercè duu el títol de «pare comanador» perquè és un orde militar; és també per això que els frares, en record de l’espasa, duen una corretja vertical que els penja del cíngol. El pare comanador de la Mercè de Lleida era, doncs, un home comprensiu, dels de la màniga ampla, i ens deixava festejar a cor què vols a la sagristia; fins i tot alguna vegada ens feia pujar i ens tocava al piano coses molt boniques de Mozart o de Schumann. Els frares duien una vida tranquil.la, dedicada a l’estudi i a la música; cada un feia el que li dava la gana dins una certa disciplina general; qui estudiava grec, qui lletres modernes, qui escrivia versos, qui feia experiments de química o observava les estrelles amb un petit telescopi. Se’ls veia molt ben avinguts i feliços. Hi havia un novici dels meus anys, el germà Liborio, aragonès; l’orde de la Mercè, com altres, ha conservat el record de l’antiga Corona i dins seu formen una sola província Aragó, Catalunya, València i les Balears. Amb el germà Liborio ens vam fer molt amics; la seva dèria era l’hebreu i jo l’admirava quan el veia llegir aquells llibres escrits en caràcters tan estranys. Mentrestant la lleidatana, que resultà inconstant, m’havia plantat per un altre (un altre, us ho asseguro, que no m’arribava ni a la sola de les sabates però ¿qui entendrà mai les dones?) i fou aleshores, sentint-me el més incomprès i desventurat de tots els grans enamorats de qui parla la història, que em passà pel cap la idea de fer-me novici com el germà Liborio. Poc després, amb la meva família, vaig deixar de viure a Lleida i tot allò se m’esfumà de la memòria com tantes coses de la meva vida d’aquell temps.

Algun dia, per poder examinar amb calma els llibres escampats sense haver de tornar a Esterqüel per dinar, me’n duia alguna cosa de menjar i així me’l passava tot al convent. M’hi estava doncs moltes hores tot sol, deixant pasturar la Castanya, a fora, fermada amb aquest objecte a un arbre amb una corda molt llarga. Per menjar me’n baixava al celler, que és fondo i llòbrec; en puja una bravada de vi, fresca i molt agradable. A la llum del gresol veia les enormes bótes de cirerer o de roure, plenes les unes de macabeu i les altres de clarete, i la premsa de mà d’un model antic, tot això en perfecte estat de conservació; es veu que el vi és l’única cosa de tot el convent que semblava sagrada als anarquistes. Jo no em feia cap escrúpol de beure’n un bon glop d’una i altra varietat un cop acabada la vianda que duia; el clarete, sobretot, és de bona qualitat, sec, refrescant i olorós i amb un regustet molt agradable de sofre o de pedra foguera. Després me’n tornava cap amunt, a remenar llibres.

Els amples passadissos del pis de dalt, on hi ha les cel·les, estan en complet desordre. Uns antifonaris enormes en pergamí i amb sòlides cobertes de fusta de noguera clavetejada jeuen per terra; hi ha diversos harmòniums abandonats i pertot pilots de llibres. Hi vaig trobar dues edicions completes dels viatges del capità Cook, una de francesa del segle xviii, feta arran dels propis viatges, i una de castellana de començos del passat; també n’hi vaig trobar una d’italiana, però moderna, dels sonets del Petrarca. I ara imagineu la meva emoció descobrint un llibre imprès en caràcters hebraics que a la pàgina de guarda duia escrit a mà: «Fray Liborio, Santa María del Olivar, 1936».

He preguntat a la gent del poble si no es va salvar cap frare; unànimement em diuen que no, que fins un parell de novicis que, refiats de la seva lleugeresa, intentaven de fugir a peu a través dels despoblats cap a França, havien estat empaitats pels caníbals amb gossos i assassinats com tots els altres. Pobre germà Liborio ¡amb tanta il·lusió com devia haver vingut a Santa Maria de l’Olivar, a la seva terra aragonesa!

Des del cor de l’església, que la domina tota, es podia contemplar en aquells dies, al fons, la singular escena del casori de les mòmies al peu de l’altar major. Sobre els par­racs que quedaven dels hàbits els havien posat artísticament tot de flors artificials, que degueren treure dels altars; sé que després de la matança dels frares i el saqueig del convent, els anarquistes ho van celebrar al celler amb una orgia de macabeo i de clarete i que no fou sinó després d’una bevèrria considerable que se’ls acudí la idea de desenterrar les mòmies. Tot això era en els dies més calents del juliol de l’any passat, el tristament famós 1936 que no se’ns esborrarà mai de la memòria; però no us vull pas escriure una epístola filosòfica sobre on pot arribar la bèstia humana sota els efectes del vi i de la xafogor d’una nit de canícula; constatem només que no la detura ni ­l’horror dels nínxols i passem a coses més alegres.

En una cel·la vaig descobrir un llibre sobre el conreu de les flors amb tot de precioses làmines a l’acer que algun frare s’havia entretingut a acolorir a l’aquarel·la; en una altra, un armariet en el mur exterior que es pot obrir des de dins, exprés perquè les abelles hi facin les seves bresques. Es ben curiós: aquestes bestioles continuen treballant-hi com si res no hagués passat; el seu brunzir fa companyia en aquell silenci. En altres cel·les hi ha una estreta escala de cargol, de pedra, practicada també dins el gruix de la paret mestra i que duu a una mena de golfa, dissimulada en un sostre mort sobre les mateixes cel·les; a cada una d’aquestes golfetes hi ha un colomar. Els coloms encara hi viuen però s’han tornat salvatges; algunes femelles hi coven els seus ous.

Tots aquests vestigis d’uns passatemps innocents ¡com contrasten amb els altres vestigis, els de l’orgia vinosa!

Un dels primers dies em deturà a l’entrada del convent una remor angelical que venia de les cel·les. Notes alegres i en desordre, de flauta, de violí, de contrabaix, barrejant-se amb veus i rialles infantils i amb la fressa d’unes corredisses tan lleugeres que semblaven voladúries. ¿Què deu ser? pensava. Si hagués sorprès un eixam d’àngels fent-ne de les seves no m’hauria pas admirat. Era una colla de pastorets de la rodalia, d’entre set i deu anys, que havien tancat les cabres a l’església per pujar-se’n a jugar amb els harmòniums. La meva aparició sembrà el pànic: em degueren prendre per una de les mòmies. Fugien amb tanta gràcia, cofats amb els seus amples barrets de palla i en pantalonets de vellut fins sota els genolls, que em vaig quedar llarga estona mirant-los fugir, embadocat. Una escena com aquesta reconforta el visitant solitari que davant l’interior solemne i abandonat, només habitat per les mòmies, estaria temptat de dir-se melangiosament que en aquest món només una victòria és segura, «il triomfo della Morte». No; no és cert. La vida prossegueix i triomfa a desgrat de tot; abelles, coloms i pastorets se’n porten testimonis.

Mitja hora aigües avall del convent hi ha el darrer molí de farina que es troba en aquella direcció; diu que abans n’hi havia hagut un altre, més lluny encara, però jo no n’he vist més que els fonaments, que es confonen amb el cingle. Un aiguat se l’endugué fins al pantà de la Codonyera. A mà esquerra del riu, damunt unes grans pe­nyes estimbades, comença una boscúria de pins bords; diuen que s’estén molts i molts quilòmetres cap al nord, en una direcció on no es troba cap poble ni casa habitada fins qui sap on; és a través d’aquesta boscúria que havien intentat fugir els dos novicis.

El moliner viu en aquell desert amb una dona, la seva, negrosa com la farina que molen i gairebé sense dents; tenen alguns fills de poca edat. Molen tres «talegues» de farina per jornada. Quan no mol, l’home ocupa els seus lleures caçant amb fura i us ensenya tranquil·lament, com si ignorés les lleis de caça, la bèstia tancada dins la «garibola»: és un mascle agilíssim, amb uns ullals esmolats com agulles, capaç, segons conta el moliner, d’atacar fins i tot les guineus. Els salta al coll i amb els ullals els obre les venes. En canvi no se les heu mai amb les llúdries, els toixons ni les mosteles, parents seus. El moliner es plany que la caça no és gaire abundosa; només abunden les llebres però les ha avorrides d’ençà que en veié una disputant-se una carronya amb els corbs. Ell voldria caçar llúdries perquè la pell es ven molt cara; però la fura es guarda prou d’atacar-les, com ja us he dit.

Sovint m’arribo fins aquest molí per nedar a la presa; després m’ajec damunt l’herbei de cara al sol i veig passar els voltors. Deuen venir de molt lluny, de les serralades que s’alcen al sud d’Aragó. Sovint n’he vist una parella, a una altura fantàstica, que travessava tot el firmament visible d’un horitzó a l’altre sense imprimir cap moviment a les ales; es deixen dur, cal deduir, per un vent de les altures.

Però m’he anat apartant del que us volia dir.

Per pujar al pis de dalt, on hi ha les cel·les i els pilots de llibres escampats, cal travessar forçosament l’església, on hi havia les mòmies fins no fa gaire, les unes dretes tal com us he descrit, les altres per terra. Una tarda m’havia absorbit completament en l’escorcoll dels llibres; havia trobat un tractat d’agricultura del segle xvii en català, una edició de la Summa Theologica del xvi en llatí; les hores m’hi passaven sense adonar-me’n. En això es fa fosc d’una manera sobtada i al mateix temps un tro esquerdat espetega sobre el convent. Miro per la finestra i veig que està núvol, però núvol com jo no havia vist mai de tan espès i negre. Coincidia amb la caiguda de la tarda; en qüestió de segons l’interior del convent havia quedat a les fosques. Els llamps i els trons se seguien sense parar; començava a caure un xàfec d’estiu de proporcions fenomenals. Jo comprenia que com més trigués a prendre el determini de fugir seria pitjor perquè s’acabaria de fer negra nit; però, per fugir, calia travessar l’església. I a l’església hi havia les mòmies.

La vaig travessar de pressa; veia al fons el rectangle de claror de la portalada oberta i cap a ella em dirigia quan vet aquí que els dos batents giren lentament sobre els seus golfos i es tanquen de cop amb un estrèpit que retruny per les altes voltes. La fosca s’havia fet tenebra i em trobava tancat a l’església, amb les mòmies. ¿Voleu saber què vaig fer? Senyar-me i resar el parenostre a crits. No hi ha com el terror per fer-nos fer bondat.

La porta s’havia tancat simplement pel corrent d’aire. M’hi arribo, obro, corro cap a l’arbre on havia deixat fermada la Castanya. La Castanya no hi era. Havia trencat la brida, de la qual quedava un bocí al cap de la corda, segurament en un impuls de pànic pressentint amb aquell instint que tenen les bèsties la tempesta que ens venia a sobre. Plovia a bots i barrals; en un moment havia quedat xop com si m’haguessin pescat del riu. Ja us he dit que el camí del convent a Esterqüel segueix precisament la barrancada i que aquesta és encaixonada entre parets alte­roses i tallades a pic. Començo a caminar a grans gambades; una hora de camí aviat és feta, em deia per encoratjar-me mentre em petava a sobre, no sols la gotellada espessa, sinó una calamarsa com cigrons. Per protegir-me el cap em vaig haver de treure la guerrera i posar-me-la a manera de caputxa. En aquestes i en la fosca creixent m’adono que el rierol ja no és el de sempre; és un gran riu. Un riu que creix i continua creixent; ja ha sortit de mare; ja inunda el camí. Camino amb aigua fins als turmells; al cap de poc ja és als genolls que m’arriba. L’aigua em ve a contracorrent i és freda com una mala cosa però jo suo. Ja m’arribava a la cintura quan, per fi, entreveig els llumets del poble ¿hi podré arribar? És fosc com una gola de llop i l’aigua segueix pujant; el corrent furiós m’impedeix d’avançar tan de pressa com voldria.

Em vaig enfilar desesperadament, amb les ungles, a la paret de la barrancada per posar-me fora de l’abast de l’aiguat. En darrer terme, pensava, passaré la nit al ras en una altura; però la cosa acabà millor: em trobava en ter­reny conegut, en aquella pineda de les cigales que hi ha prop del poble i sé una manera d’anar de la pineda al poble sense passar per la barrancada. Estic salvat.

¡Beneït Esterqüel! No havia sentit mai de la vida amb tanta força la impressió d’arribar al «meu» poble com aquella nit quan vaig trepitjar per fi els còdols cantelluts del seu carrer major. La vella que ens guisa prenia als meus ulls el prestigi d’una àvia i el sopar que em serví em semblà un menú que hi cantaven els àngels. Els veïns estaven consternats; l’aiguat era terrible com no en recordaven d’altre. L’endemà, a les primeres clarors, van poder veure l’estrall que havia fet: els horts arrasats, perduda la collita del cànem, molts arbres arrabassats de soca-rel. Vaig tenir almenys la satisfacció de retrobar la Castanya a l’estable del castell, on havia comparegut sola i amb la brida rompuda; detall per cert que havia fet témer per mi.

I és per això que les tiges del cànem ja no gallardegen al vent de l’estiu amb el seu plomall de fulles fines ¡ja no en queda ni rastre! Tot ha anat a parar a la Codonyera. Suposo que la violència dels aiguats en aquestes comarques es deu a la falta de boscos; les aigües es precipiten pels costats pelats de les muntanyes sense cap aturador; en pocs moments escumeja amb fúria pels barrancs un mar fangós i tot falla sota els peus; no queda ni rastre de camins, els horts desapareixen aigües avall. L’endemà tot s’ha eixugat: el rierol baixa menut i transparent com sempre però entretant s’han perdut les collites.

Ara em dedico a llegir una novel·la d’André Gide, que explica l’amor sublim d’una tal Alisa per un tal Jeroni. Al capdavall de la novel·la hi ha el diari íntim de la noia, trobat després de la seva mort (perquè heu de saber que es mor, que el lector en té moltíssima pena però es veu que no podia ser d’altra manera ja que l’autor no devia saber com acabar la història). Es veu que aquesta Alisa en deia de bones; vegeu sinó: «I ja em pregunto si és la felicitat allò que desitjo o si és, millor, el camí de la felicitat. ¡Oh, Senyor! ¡Allibereu-me d’una felicitat que pogués abastar massa de pressa!» Després d’això, s’imposa com a urgent la lectura dels viatges de Cook, que era tot el contrari d’un cretí.

No aniré a Roses. El permís s’ha esfumat; tan dolces que ens les prometíem. Me n’aconsolo amb les verídiques relacions que la Nuri me n’envia: «Ahir vaig anar al far amb la nena, tota meravellada dels descobriments que feia. Va descobrir, entre altres coses, que el raïm sortia dels ceps de la vinya i feia ¡oh! a cada descobriment. Arribem davant d’un olivar i jo li dic: “¿saps què surt d’aquests arbres?” “Sí” exclama amb entusiasme, “¡prunes!” Després ensenyant-me unes atzavares em pregunta: “I d’aquestes cols ¿què en surt?” És perquè veiés el que sortia d’aquelles cols que la vaig dur al far, on hi ha unes atzavares amb uns “ballarins” molt alts…»

¿Posareu mai més en dubte que sóc capaç d’escriure-us una carta llarga? Per cert, ja que som col·legues de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat, m’han dit que a la Codonyera ja es parla, si no ben bé català, alguna cosa que s’hi assembla; m’agradaria d’arribar-m’hi però queda massa lluny i el servei, si no em mata, de tota manera em lliga. Val a dir que en totes aquestes comarques el parlar popular està empedrat de catalanismes i que el català és entès, ja que no parlat, pertot arreu, a causa del contacte constant amb les de llengua catalana del mateix Aragó i amb Lleida.