148

Barcelona, diumenge 30 d’octubre de 1938

Estimat Màrius:

Ahir al vespre, quan ja t’havia enviat la meva carta, la Nuri va llegir els teus poemes nous. Lorelei li ha agradat moltíssim, més que no pas a mi; és que jo tinc encara frescos a la memòria els set sonets primitius de què formaven part els distints fragments i ara aquests em fan una sensació excessiva d’incoherència. Ella, en canvi, ja no recorda aquells sonets. El Tremolosa mesura de dolor em va tornar a semblar admirable: exhala tot ell una emoció profundament cristiana. M’agraden sobretot aquells dos versos:

Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus joiós i enfervorit…

que podria haver escrit sant Francesc. Hi ha, en efecte, una emoció típicament cristiana en tots els teus millors moments, com si fossis «cristià per naturalesa» ¿o potser «cristià sense saber-ho» (com monsieur Jourdain feia prosa)? Qui sap si és dels no-cristians, o dels a penes cristians, que ens ha de venir una poesia cristiana fins al moll dels ossos, que nosaltres, els catòlics per tradició familiar, ja no sabem donar. Però m’adono que m’estic ficant en un terreny molt escabrós, el de les teves conviccions més íntimes. Perdona.

Tens una decidida aptitud per sentir Déu en l’univers i per sentir l’home en la seva poquesa, perdut al fons d’aquest univers incomprensible. Si tenim consciència de ser tan poc és perquè som tant; l’animal ignora la lucidesa davant la mort, preu amb què hem de pagar el do incomprensible de la intel·ligència. Quan dic «animal» incloc naturalment en aquest concepte tot home que no tingui consciència del fracàs que és ser home; del fracàs que és, si no hi ha un Déu que ens salvi, tenir una intel·ligència que només ens serviria per saber que no som res i que estem destinats al no-res.

I pel que respecta al Bon dia d’octubre, és tan íntim, tan personal, «tan Màrius», tan indiscret —beneïda indiscreció—. De la tragèdia de l’home en general s’hi passa a la d’en Màrius en particular; una tragèdia ben petita a l’escala de l’univers, passatgera (bé ho espero), xopa de melangia i d’allò que en el segle xviii en deien «sensibilité» i que és una llàstima que el xx hagi substituït per la brutalitat i la barroeria. El ritme trencat, personalíssim, que has donat a les estrofes no fa més que accentuar-ne el to de confidència espontània, d’expansió íntima: la boca hi parla «ex abundantia cordis».

Durant el dia d’avui no he fet res més que llegir i rellegir tota la teva nova tria poètica. He vist que havies introduït correccions molt assenyades en molts poemes però n’hi ha una que em revolta: «els dits blancs que passen denes…» ¿Per què «blancs»? ¡Tan intens com era «morts»!

Enyoro alguns poemes antics que no hi figuren i sobretot la darrera cançó a Mahalta que tenia versos tan suggestius com aquells:

On hi ha una ciutat pintada en gris i rosa,
        poblada de rostres amics…

Has de refer aquests poemes, no pas deixar-los de banda —solució massa còmoda.

Comparant el conjunt d’aquesta tria amb el de la de l’agost de l’any passat, se’n treu la impressió que en un any has fet un pas decisiu.