96

Castell de Cabra, diumenge 15 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Tot el que em dius em sembla carregat de raó i de mesura i per això mateix no hi estic d’acord. Quan en Callicó —el dibuixant tan admirat pel nostre «noucentista» i digníssim Carles Riba— organitza una «Societat d’Amics de l’Art Clàssic» contra en Dalí i en Picasso, demostra no tenir cap idea de les coses; si hi ha avui a Catalunya dos pintors clàssics són en Picasso i en Dalí. Sempre la mediocritat s’ha donat el pretext del «respecte als clàssics»; sempre els rovellons han crescut a l’ombra protectora de les alzines, però allò que més s’assembla a una alzina no és pas un rovelló sinó una altra alzina.

Si jo no escric poemes sobrerealistes és perquè em fa l’efecte que el sobrerealisme només escau a la pintura i encara exclusivament a la d’en Dalí. El sobrerealisme és ell. Els altres no podrien fer sinó imitar-lo, i és tan trist viure d’imitació. Cada u ha de procurar ser bonament ell mateix i no pas anar pel món disfressat d’una altra cosa. No hi ha res que em carregui tant com els sobrerealistes d’imitació, que tant abunden; almenys en això em sento totalment d’acord amb tu. Imitatores, seruum pecus!

Però ¡és tan difícil d’arribar a ser «bonament un mateix»! Arribar a expressar-se com un voldria… Al present em dedico a llegir aquells sonets del Petrarca que vaig trobar al convent de l’Olivar; l’italià del Petrarca té cops amagats, t’hi perds que no te n’adones sota la seva facilitat aparent. M’acompanya en aquestes lectures el practicant del batalló, un estudiant de Medicina amb qui ens hem fet molt amics i que, com jo mateix, se sap de memòria tirades senceres de les Fleurs du mal i de l’Inferno. ¿No es podria definir el Petrarca dient que era tot el contrari del Dant i de Baudelaire?