Sierra Gorda, diumenge 29 d’agost de 1937

Estimat Màrius:

Fa aproximadament una setmana que ens en vam venir de Castell de Cabra a Sierra Gorda, a ocupar unes posicions des de les quals la 4a companyia de fusellers-granaders ha hagut d’assistir, com a espectadora passiva ja que estava de reserva, als combats que han acabat amb la presa de la Puebla de Albortón (la Pobla d’Albortó en diuen els nostres soldats amb el seu instint de catalanitzar la toponímia) per les altres companyies del nostre batalló. L’ocupació d’aquest poble tenia considerable importància perquè era l’única comunicació amb la seva reraguarda que els quedava als enemics assetjats a Belxite; les altres ja havien estat preses per altres forces de l’Exèrcit de l’Est (o sigui de Catalunya). A hores d’ara el principal teatre d’operacions és a les immediacions mateixes de Belxite, que ens queda a uns catorze quilòmetres cap a llevant.

Degut al nostre trasllat, la teva carta del dia 20 m’arribà amb retard i encara per escapar-se’m i no tornar fins avui. M’explicaré.

Una nit que feia la meva ronda al llarg de les posicions d’aquesta carena, que té uns tres quilòmetres de llarg, en arribar a un dels parapets vaig veure d’esquena un noi alt i prim que abocat per damunt del parapet mirava com des d’un balcó i semblava perdut en una rêverie tot contemplant la planúria als seus peus, envaïda per la fosca. S’hi sentia encara el crepitar monòton i sec de les metralladores i la veu més greu i espaiada dels morters però ja amb aquell morendo asserenador que pren la batalla a entrada de nit. En sentir les meves passes es va tombar: era en Víctor. D’ençà de llavors hem estat veïns; l’endemà jo rebia la teva carta i encara no l’havia acabada de llegir que me la va prendre per no tornar-me-la fins fa un moment.

No t’escriuré gaire llarg; em desespera haver-ho de fer amb un paper i una tinta tan dolents. La teva carta conclou amb una pau honrosa la nostra «guerra del sobrerealisme». És el cas que la pau serà tan bona com diuen els pacifistes però no estimula gaire la correspondència; quan dos homes estan totalment d’acord no saben gaire què dir-se.

La teva nova cançó a Mahalta és molt bonica; llegida en aquesta carena pelada, acabada de pelar per la guerra, i amb la remor de fons de la batalla, m’ha dut com una alenada de coses molt familiars i molt enyorades; com el vespre, quan s’alça el vent de llevant, em duu l’alenada remota del nostre mar.