108

Canyissar de l’Olivar, dijous 7 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta m’afalaga molt però t’asseguro, amb el cor a la mà, que no vaig fer sinó complir el meu deure. Endevino que en Víctor, en la que ha escrit al seu germà, li descrivia la meva actuació en aquells combats gairebé com una gesta; és un bon amic i un bon camarada i li quedo molt agraït que em vulgui fer quedar tan bé, però exagera.

Com hauràs vist per la data, segueixo al Canyissar de l’Olivar enyorant el batalló, que ara és a Azuara, un poblet a la reraguarda de Belxite. Dilluns vinent, si Déu vol, m’hi reuniré de nou i reprendré aquella vida militar que tanta enveja fa a en Màrius. De vegades penso que si en Màrius estigués bo podria ser el nostre metge, el del 4t batalló de la 131 brigada de la 30 divisió de l’Exèrcit de Catalunya (en mala hora rebatejat de l’Est); ja no em mancaria res perquè la meva felicitat fos completa.

Hem sabut amb moltíssima pena que a Belxite, entre els assetjats, hi havia el Terç de Montserrat, format íntegrament per xicots catalans passats a l’altra banda. Hi van morir gairebé tots; la mala sort volgué que la unitat que els atacava fos precisament la tristament famosa «columna Durruti» (ara 26 divisió), que continua tenint per costum, pel que es veu, «no fer presoners». Si se les haguessin hagudes amb nosaltres, els presoners s’haurien salvat tots sense excepció. Almenys ens hauria quedat aquest consol dins la tristesa d’haver-nos de combatre entre catalans ¿qui sap si hi havia algun dels meus cosins? No en sé res des de començos de la guerra. Sé, això sí, que el Terç de Montserrat es baté heroicament; si passant-se a l’altra banda han comès un error garrafal, almenys el seu comportament a la guerra no ens avergonyeix gens ni mica, tot al contrari. Ens fa quedar bé. Algun dia, després de la nostra victòria, haurem d’alçar un monument als nostres morts i un altre als del Terç de Montserrat; dos monuments, l’un al costat de l’altre, que recordin per sempre com n’és de trist fer-se la guerra entre germans.

La notícia m’ha fet pensar que jo m’hauria pogut trobar encara a la «columna Durruti» si no fos per aquella mena de «consell de guerra» que em van fer, aleshores que després de discutir si no fóra millor afusellar-me decidiren per majoria de vots «expulsar-me de la columna per covard». ¿Hauria pogut impedir la matança de presoners? Ho dubto molt; bé hi deu haver els «companys tècnics» de l’Escola de Guerra (els del meu temps o potser uns altres) i es veu que no hi han pogut fer res en absolut. Per cert m’han dit que als presoners que no eren catalans els respectaven; cosa que denotaria un cert progrés respecte als costums anarquistes dels començos de la guerra, quan no en respectaven cap. Es van rabejar només amb els catalans; no pas per odi als catalans, ja que ells mateixos ho són quasi tots, sinó perquè troben imperdonable que lluitin a l’altra banda. És una de tantes entre les incongruències d’aquesta gent: lluitar a l’altra banda podria ser en efecte imperdonable als ulls dels nacionalistes, per als quals aquesta guerra es fa per Catalunya, però ells, que són universalistes i no creuen en la pàtria, ¿com poden acusar d’alta traïció els catalans passats als altres? ¿En nom de què?

Els nostres soldats no diuen Belxite, sinó Belxit, de la mateixa manera que diuen la Pobla d’Albortó; i estic temptat d’imitar-los perquè trobo molt sa aquest instint de catalanitzar els noms de lloc aragonesos.

I vet aquí que la guerra s’allargassa cada vegada més i no apareix per ara cap general català de la talla d’un Prim o d’un Joffre, tanta falta que ens feia en aquestes circumstàncies ¡i pensar que hauríem pogut tenir un Domènec Batet! Però hi ha tot aquest jovent que s’ha llançat a la guerra amb tant de coratge, els voluntaris primer i ara els soldats de les lleves que no desmereixen gens al costat d’ells. Tota la nostra esperança està en aquests xicots del front que fan l’aprenentatge de les virtuts militars; l’essencial és que guanyem. La tragèdia que passa Catalunya fa esborronar però en sortirà enfortida i transfigurada.

Tals són els pensaments que em ronden pel cap aquests dies de convalescència. Ens fa un temps de tardor molt ensopit. La casa on m’allotjo dóna a la plaça, plena de criatures que fan molt de xivarri. Enyoro el batalló com una d’aquestes criatures enyoraria les altres si la tanquessin sola. Penso en els amics boníssims que hi tinc: l’Arocas (el practicant), en Jorzapé (el comissari de metralladores) i tots els altres de la «república de la pipa». També penso en els de la «del mam», començant pel comandant Domínguez que ja no pot ser més «bellíssima persona». La gent d’aquesta casa em tracta molt bé; però em sento tan estrany, únic militar entre la població civil.