111

La Pobla d’Alvortó, divendres 22 d’octubre de 1937

Estimada Mercè:

Entre el paisatge de Puig d’Olena i el de la Pobla d’Alvortó un viatger sagaç observaria alguna diferència. En comptes de boscos d’alzines i de gemades valls trobaria una gran planúria grisa i sense cap arbre, limitada per unes serres nues i d’unes formes que recorden les figures còniques o piramidals de la classe de geometria. Com que l’aire de l’estepa és tan transparent, la llum projecta unes ombres crues, tallants, com per acabar de donar una fascinació geomètrica a les perspectives. Però n’hi ha prou amb enlairar els ulls una nit rasa i sense lluna per veure tantes o més estrelles que a Catalunya. L’óssa major i Cassiopea giren calmosament entorn de la menor, el quadrat de Pegàs s’enfonsa a poc a poc cap a ponent mentre a llevant s’alcen les Plèiades seguides d’Orió i els dos Cans. Sírius espurneja com un diamant blavós en aquest cel transparentíssim i Betelgeuse sembla un carboncle de color de sang; tota aquesta màgica pedreria va fent el seu camí amb una regularitat meravellosa, sense cap pressa, exactament igual que a Catalunya ¿per què m’enyoraria, doncs? No sé pas què hauré pogut dir-te per fer-te pensar que les teves cartes «m’ofenen»; les espero amb il.lusió, quan les rebo deixo tota altra cosa per llegir-les, la teva correspondència és per a mi una de les coses més agradables que m’ha procurat la vida ¿o potser és que m’he anat tornant cada vegada més bestiota i les meves et semblen brusques i cantelludes? Si fos així, et prego que em perdonis; no sóc jo sol, som tots plegats que ens hi anem tornant degut a les circumstàncies però encara sabem mirar enlaire, cap al cel; fins molts que abans no el miraven ara ho fan i en tot cas els qui ja de sempre ho fèiem ara ho fem més que mai.

Si sabies la companyia que arriben a fer les estrelles. Les nits després dels combats són tan estranyament tranquil. les; jo m’ajeia de cara al cel tot mirant la Creu del Cigne i em posava a resar mentalment el parenostre. Així m’adormia. Però ara, que no hi ha combats, ja no el reso mai ¿és que només cridem ¡pare! quan tenim por?

S’exagera molt sobre les privacions que passem els soldats; en els combats cal menjar ranxo fred, és inevitable, i en seguim menjant en aquestes posicions perquè queden mal comunicades amb la reraguarda de l’exèrcit i els camins estan batuts per l’artilleria. El nostre plat fort és búfal de llauna conservat en gelatina, que ve de Rússia, on pel que es veu tenen ramats de búfals; jo me’n llepo els dits, ho trobo la menja més deliciosa que he tastat en tota la meva vida. Per postres la intendència ens dóna mermelada de taronja i també em sembla un requisit digne dels déus. La vida que fem ja no pot ser més sana i esportiva ni els soldats que tenim més bons xicots i valents. Ara la majoria ja són de lleva forçosa però encara queden molts voluntaris del temps de les Milícies Antifeixistes; quins temps aquells. Aquests antics milicians valen més or que no pesen; alegres, obedients, lleials, valents fins a la temeritat. Molts d’ells són nois de vida esqueixada, que després d’haver rodat pel Terç estranger i conegut tota la bohèmia militar colonial han vingut a trobar la redempció en aquesta guerra per Catalunya; però la majoria d’aquestes perles no són pas a la 4a companyia de fusellers-granaders sinó a la de metralladores, íntegrament formada per voluntaris.

Perdona les llànties que veuràs en aquest full; t’escric a la claror d’un gresol, i encara gràcies, i a cada pas haig d’estirar-li el ble o mocar-lo. Els dits se m’unten i vaig deixant ditades d’oli pertot arreu.