Arxiu mensual: juliol de 2013

A Mercè Figueres, 7 XII 1937 (117)

Publicat el per
Respon

117

Santa Creu de Nogueres, dimarts 7 desembre 1937

Estimada Mercè:

He pogut conjuminar tots els detalls d’una complicada combinació que permetrà a totes dues Nuris de passar el Nadal amb mi en aquest poble abandonat. Amb elles pujaran de Barcelona la dona del capità Gordó, la del metge i la del comandant, aquesta també amb una filla única. Ens ha calgut, per muntar la martingala, fer un viatge de tres dies, per al qual ens ha anat de primera el meu xarret i el meu mul; has de saber que tinc un mul a les meves ordres en tant que tinent «amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompayament. Aquest mul hauria de servir, junt amb un altre que encara no s’ha incorporat a files, per traginar el canó del 70 o el morter del 85; canó i morter continuen brillant per la seva absència i entretant faig servir el mul per passejar-me en xarret, que no estaria bé que un mul de l’Exèrcit de Catalunya s’estigués sense fer res en tot el sant dia. El mul podria al·legar, amb certa justícia, que ell no és pas militar sinó civil; el vam trobar en efecte en aquest poble, on s’havia quedat sol i s’espavilava pasturant pels herbassos per no morir de fam. Vam decidir militaritzar-lo i adscriure’l a la meva companyia, on no li falta civada: els de «la metralla», muls coberts de glòria en tantes campa­nyes, se la comparteixen amb ell com bons germans.

Pel que fa al xarret, també el vam trobar al poble; tenia per cert una ballesta trencada però el capità Gordó, que és un gran bricoleur, la va adobar. Enganxat al xarret el mul galopa que és una delícia, sobretot si l’estimules fent xiular les xurriaques. Precisament acabo d’arribar d’aquest viatge i trobo esperant-me a Santa Creu la teva carta. ¡Feia tant de temps que no m’escrivies!

Junt amb la teva n’he trobat diverses de la Nuri (ella i jo ho fem cada dia). Em diu que arribarà demà passat amb la nena, la capitana, la metgessa i la comandanta acompanyada de la seva; tot això amb paraules velades perquè l’assumpte és reservat. Està prohibidíssim que vinguin dones al front; si t’ho explico és perquè comptem amb la discreció de la brigada i a més refiat que la meva lletra no l’entén ningú fora de vosaltres.

L’acudit de fer-les venir ens l’inspirà sens dubte el Coran: «ja que la muntanya no ve a mi, jo aniré cap a la muntanya». Ja que no ens donen permís per anar a veure les dones, farem venir les dones al front. Això és un «front» en el sentit que entre l’enemic i nosaltres només hi ha la «terra de ningú», però aquesta «terra de ningú» és molt ampla; una vall fonda amb diversos pobles arrasats i abandonats. Nosaltres ocupem una serra i l’enemic la d’enfront, a diversos quilòmetres en línia recta. Estem fora de l’abast, no sols dels focs d’infanteria, sinó fins i tot dels de l’artilleria ordinària; ens haurien de tirar amb canons del quinze i mig perquè els obusos arribessin a caure a les nostres posicions. I a més l’hivern ja ens ve a sobre; i l’hivern és rigorós en aquestes comarques muntanyoses d’Aragó, cosa que vol dir tranquil·litat profunda durant uns quants mesos. Et dic tot això perquè no et pensis que és una bogeria això de fer venir dones i criatures; ja saps que jo de bogeries no en faig i menys en qüestió de dones (ja no diguem de criatures). El seny ha estat sempre el meu fort, junt, com pots veure, amb la modèstia.

Ja pots comprendre que amb el comandant, el metge i el capità no parlem de res més. Ni cal que et digui que estem fent el ridícul més espantós als ulls dels altres. Mentrestant, deixant-los dir, el capità i jo hem preparat la casa de Santa Creu que es conserva millor: l’hem feta emblanquinar pels soldats amb un sac de calç trobat en una de les abandonades i l’hem moblada com hem pogut. Hem hagut de reconstituir els llits amb peces de diversos, clavar llistons a cadires coixes, substituir les potes trencades de les taules. Segons hem anat sabent, aquest poble va ser incendiat, no pas per les bombes enemigues com suposàvem, sinó pels propis anarquistes locals; resulta que la pobra Santa Creu va caure a la primeria en mans d’aquests, després fou presa per l’enemic i finalment pels nostres. Els anarquistes havien tingut l’estúpida pensada de calar-hi foc abans d’abandonar-lo. La 30 divisió hi hauria dut l’ordre com a Esterqüel i pertot on acampem però ja era massa tard; els habitants n’havien fugit, hor­roritzats pels vaivens de la guerra.

Potser no t’havia dit que el metge i el comandant resideixen en un altre poble, a reraguarda del nostre; de manera que les seves dones, amb la filla del comandant, arribaran junt amb les nostres però no vindran a Santa Creu sinó que es quedaran, com és natural, amb els seus homes al Villar. El comandant, en tant que cap del batalló, ha ordenat a tots els oficials solters que ens ajudin en tot i per tot. Els veuries arribar de les posicions respectives portant-nos qui un matalàs, qui un somnier, qui una llumenera, qui plats i qui olles, tot pispat naturalment dels pobles abandonats i en especial dels de la «terra de ningú». Un dels tinents fins i tot s’arribà als boscos que envolten el santuari de la Verge d’Herrera per caçar un parell de caderneres vives, que m’ha dut en una gàbia per a la nena. Tot això ho fan tot fument-se descaradament de nosaltres com donant per suposat que estem preparant una mena de nit de nuvis i gastant-nos, en connexió amb aquesta idea, unes facècies de les que més poden ofendre unes orelles tan castes com les nostres.

Sospito que serà el Nadal més bonic de la nostra vida.

 

A Esperança Figueres, 1 XII 1937 (116)

Publicat el per
Respon

116

Santa Creu de Nogueres, dimecres 1 desembre 1937

Estimada amiga Esperança:

Us escric ple de confusió de no haver-ho fet en tant de temps; voldria que comprenguéssiu que oblidar-me d’escriure-us no és pas oblidar-me de vós.

Pel que a mi respecta, al present em trobo en aquest poblet abandonat on per fi he realitzat el somni de tota la meva vida: viure en un poble sense habitants. Almenys, vull dir, permanents; civils. Els militars i de pas, que som nosaltres, ocupem les poques cases que queden més o menys en peu. Si no tinc la Castanya, que a Esterqüel em procurà hores d’una felicitat tan pura, tinc en canvi un xarret i un mul; el mul no es deixa muntar però tira del xarret com els bons. D’aquesta manera, per camins de carro, puc fer expedicions per tot aquest país devastat, on tots els pobles són sense habitants com el nostre. Hi ha en especial una carretereta que passant per Nogueres —un altre poble-fantasma— va al Villar i a Herrera seguint sempre el curs d’un riu molt alegre i abundós que en els mapes d’Estat Major figura amb el nom de Cámaras, ben estrany per a un riu. Els paisans no saben res d’aquest nom ni n’hi donen d’altre que «el río», o bé «el río de Nogueras» si els feu precisar més; ¿seria una altra Noguera, pariona de la Pallaresa i la Ribagorçana? ¿O bé, en altre temps, per aquí es deia «noguera» de l’arbre, com en català, en comptes de «nogal»? Qüestions són aquestes que sotmeto a la vostra consideració, no pas en tant que lleona de Numídia, sinó de col·lega de l’oficina d’ensenyament de català de la Generalitat de Catalunya. Naturalment es tracta dels paisans del Villar o d’Herrera, ja que a Santa Creu i a Nogueres no en queda ni rastre; hauríeu de preguntar el nom del riu als ratolins, únics indígenes que han quedat a les ruïnes de les cases.

Aquesta carretereta i aquest riu van de nord a sud. A ponent queda la serra d’Herrera, en el cim més alt de la qual, la cota 1.346 dels nostres plànols, hi ha un santuari dedicat a la Verge on vaig viure uns quants dies quan encara manava la 4a companyia de fusellers-granaders. És una serra molt bonica, amb molts de rierols que dringuen com cascavells al llarg de petites valls on pugen a pasturar els ramats del Villar i d’Herrera. Fa només trenta-i-tants dies, quan vam arribar en aquest país, collíem rovellons a roves i a quintars; n’hi havia tants com fulles mortes a les alberedes. Els aragonesos no en mengen perquè els fan fàstic i queden esborronats quan ens veuen fer-ho. Ara l’estació ja és massa avançada; les nits ja són cruels; a les primeres clarors de la matinada ho trobem tot espurnejant de gebre.

Aleshores de la nostra arribada el safrà era florit i les camperoles sortien abans de trenc d’alba a collir-lo. Les flors en aquella hora encara no havien desclòs el calze; són flors que dormen de nit, com les persones, i convé collir-les mentre estan closes. És un conreu tan bonic que m’agradaria veure’l introduït a Catalunya, on no sé que s’hi dediqui ningú. Mentrestant vols de cigonyes anaven passant a gran alçària, pel cel quasi sempre cobert de núvols, seguint totes elles un rumb invariable, cap al sud-oest; ara ja fa molts i molts dies que no n’hem vistes, totes deuen ser a Andalusia o a l’Àfrica. Ja no les tornarem a veure fins les acaballes de l’hivern, quan tornaran a passar seguint el rumb contrari. Aleshores la guerra reprendrà de debò i potser començarem a entreveure’n la fi, que ja seria hora; però a les cigonyes no és pas això el que els preocupa. No els interessen les nostres guerres absurdes ¿i qui sap si fan bé?

Ara als camps de safrà només queden els brins minúsculs, sense les flors que feien tan bonic. Sobre els olivars de la plana passen grans voladúries d’estornells; en vénen a milers. Les olives ja són grosses i negres i no hi ha ningú per collir-les; se les podran cruspir en pau. Els dies i les nits, ara, solen ser rasos, fora d’algun matí que encara es lleva rúfol; cap a les deu del vespre ja veiem Sírius espurnejant desesperadament damunt l’horitzó i recordant-nos que l’hivern se’ns tira a sobre a passes de gegant.

Passem les vetlles vora una llar enorme on fem cremar boscos sencers de coscolls i troncs de pi. Aquests no cal que els anem a tallar al bosc; són simplement els cabirons de les cases caigudes i mig socarrimades. De coscolls en trobem a feixos ben apilotats a totes les cases; eren la provisió de llenya d’aquesta pobra gent, a qui la guerra ha dispersat lluny de la seva terra, qui sap a on. A jutjar per la quantitat de cases totes negres de fum, el poble, a més dels bombardeigs, degué sofrir un incendi. ¿Com el retrobaran els seus habitants quan hi tornin amb la pau?

Nosaltres, que no hi podem fer res, ens donem mentrestant bona vida; durant les llargues vetlles fumem en pipa vora el foc; tenim bon vi (n’hi ha a totes les cases), no ens falten perdius, tudons, conills ni llebres, que cacem facilíssimament sense perdigons (amb bales de fusell) perquè s’han multiplicat d’una manera prodigiosa a causa d’aquest abandó en què es troba la comarca. Tenim un cuiner de primera, el Cisco; els seus guisats són altres tants poemes (i no precisament dels llorejats al «premi Folguera»). La seva especialitat, com ja ho era quan treballava al <i>Majestic</i> de Barcelona, és el civet de llebre; el vi ranci necessari el trobem, com l’altre vi, als cellers abandonats. Els dies que ens en fa exclamem: ¡que no vingui mai la pau si això és la guerra!

 

 

A Màrius Torres, 29 XI 1937 (115)

Publicat el per
Respon

115

Santa Creu de Nogueres, 29 de novembre de 1937

Estimat Màrius:

Perdona el gran retard amb què contesto la teva carta. M’havia posat a fer-ho quan encara era a les posicions de l’Alto del Reguero amb la 4a companyia de fusellers-granaders quan es produí el meu trasllat a la de màquines d’acompanyament.

Ara sóc «tinent amb empleu de capità» (de fet ja feia de capità a la 4a companyia d’ençà de la batalla de Belxit, però sense tenir-ne oficialment «l’empleu»). Has de saber que cada batalló d’infanteria hauria de constar de quatre companyies de fusellers-granaders, una de metralladores i una de màquines d’acompanyament; aquestes «màquines» haurien de ser dos canons d’infanteria del 70 i dos morters del 85. Però el nostre Exèrcit no té prou morters ni canons; els necessita tots per a l’artilleria, que així i tot ha de treballar amb les bateries incompletes. Anem coixos de tot, excepte bona voluntat i optimisme. Les mateixes companyies de fusellers-granaders haurien de tenir cada una, com és ara, una secció especial amb un fusell-metrallador i un morter del 50 (un morteret com de joguina que pot dur un soldat a l’esquena); però en tot el nostre batalló només hi ha un d’aquests morters i me n’he fet càrrec jo per anar a fer pràctiques amb els soldats. Fins ara, no havent-hi màquines d’acompanyament, no existia aquesta companyia; ara tots els batallons han rebut l’ordre d’organitzar-la perquè sembla que per fi arribaran morters i canons i volen que estigui tot a punt per rebre’ls dignament i fer-los funcionar. Pensar que era per això, per fer funcionar aquest morter del 85 i aquest canó d’infanteria, que a l’Escola de Guerra vaig haver de refrescar la trigonometria del batxillerat; el del 50, en canvi, no requereix cap càlcul.

Mentre no arriben, se’m considera adjunt a la companyia de metralladores del capità Gordó; faig vida amb ells i he après el seu himne, aquell de «la metralla canta» amb lletra i música del mateix Gordó, que ja m’hauria volgut amb els seus des dels mateixos temps de la fundació de la «república de la pipa» a Esterqüel, temps per cert que sempre recordem amb enyorança.

La meva feina, molt descansada, consisteix a dur a pasturar els pocs soldats que de moment estan a les meves ordres; ens emportem el morteret del 50 per fer-hi classes pràctiques i al mateix temps els en dono de teòriques relativament al del 85 i el canó d’infanteria. En parlem com Jofre Rudel de la princesa de Trípoli, com d’un amor de lonh de qui només tenim vagues referències:

Soldats, el cor em diu que allà en la llunyania
hi ha un meravellós canó d’infanteria
i que un dia tindré el que encara no tinc:
un preciós morter dels del 85.
Mentrestant, tot sentint com la metralla canta,
conhortem-nos amb un morteret del 50,
arma digna dels temps del beat Ramon Llull
que es tragina a l’esquena i s’apunta a bell ull.

La companyia de metralladores, a la qual, doncs, estic de moment adjuntat, ocupa el poble de Santa Creu de Nogueres, completament desert i en gran part arrasat per la guerra. Queden algunes cases, poques, més o menys en peu; cada secció, cada esquadra ha triat la que més li agradava per un motiu o altre; en general, el motiu que s’ha tingut més en compte és que els sostres no amenacin una ruïna imminent.

El capità, els tinents i dos sergents escollits per la seva cultura (en Gordó fa molt de cas de la cultura) ens hem reservat la més ben conservada de totes, com escau a la nostra jerarquia; però per instal·lar l’oficina de la futura «companyia de màquines d’acompanyament» me n’he buscat una altra i l’he moblada al meu gust amb un parell de cadires de braços, d’aquelles antigues que en deien «de frare», un canterano i altres velles i atropellades andròmines que he anat trobant en els meus escorcolls entre els enderrocs de les cases abandonades i socarrimades. La meva oficina, que és al soterrani (única part ben conservada de l’edifici), té un aspecte llòbrec però indiscutiblement senyorial; recorda el castell del baró Nosferatu. A l’escrivent i al sergent que hi han de treballar a les meves ordres, el canterano i les cadires de frare no els agraden gaire, ho troben «passat de moda»; però la disciplina militar els obliga a creure i a callar. Essent així que la companyia, a més de canons, és de morters, he buscat entre les ruïnes de la desventurada Santa Creu de Nogueres morters antics d’aram, d’aquells de fer l’allioli, i els he posats damunt del canterano, ben visibles, junt amb xocolateres també d’aram que en gran quantitat es troben igualment per les cases. Disposada així l’oficina, m’hi sento com peix a l’aigua; la claror només hi entra, escassa i de biaix, per un finestró alt, estret i enreixat; la calç de les parets es desprèn o forma crostes de salitre i tot plegat diríeu una masmorra de la Inquisició tal com les imaginaven els romàntics. Jo em repapo en una de les cadires de frare i fumo en pipa tot mirant embadalit el catau que m’he engiponat; entre els terbolins de fum aromàtic que munten cap al sostre cercant la sortida del finestró se me’n van mil pensaments d’allò més extravagant, que, si els digués en veu alta, el sergent i l’escrivent quedarien atònits. Pensaments d’altra banda que, em sap molt de greu haver-ho de reconèixer, encara que els digués en veu alta no serien de cap utilitat a ningú.

L’escrivent per cert, que és d’Olot i té una certa «cultura», m’ha explicat que una vegada sentí un discurs del cabellut poeta Ventura Gassol; un discurs tan notable per diversos conceptes que li ha quedat gravat a la memòria. Diu que l’il.lustre autor de les Tombes flamejants començà, com sempre, amb un patètic «¡Germans!» però adonant-se que entre el respectable públic hi havia una considerable representació femenina es cregué en el cas d’afegir «I germanes!» A continuació s’estengué prolixament en tot de consideracions sobre els «humils», que les passen tan puces; i com a exemple d’odioses diferències de classe se li acudí d’evocar les «dones dels humils», que duen personalment les criatures a col·legi mentre les dels altres hi envien el xofer. Sentint rememorar al meu escrivent aquest discursàs lacrimogen (diu que l’orador s’hagué de dur diverses vegades el mocador als ulls i que el mateix feia bona part de la distingida concurrència), em venien al pensament aquells versos de Baudelaire —que visqué la revolució de 1848— dirigits a la ciutat de París:

Tes petits orateurs, aux enflures baroques,
prêchant l’amour, et puis tes égoûts pleins de sang
s’engouffrant dans l’enfer comme des Orénoques…

Quan l’Orinoc de sang, que ell mateix havia contribuït a desbordar, estava a punt de negar-lo ell i tot, l’inspirat i cabellut poeta guillà de Barcelona com un esperitat per no parar fins a Brussel·les, on encara deu ser mirant-se els toros des de la barrera. ¿Quantes vegades es deu haver arrencat els cabells, ell que els té tan abundosos, recordant les bestieses que declamava de poble en poble sense adonar-se que era com passejar una candela encesa a través d’un polvorí?

Allò que trobo de més lamentable en els demagogs (i al capdavall el pobre Gassol no era pas el pitjor) és la vaguetat del que es proposen. Jo no sóc comunista, entre altres raons perquè ja n’he estat, però els comprenc i fins qui sap si a rauxes i segons la lluna encara me’n sento poc o molt algun dia; els comunistes es proposen refer de cap i de nou una societat coherent i completa. Els demagogs, en canvi, sembla que només es proposin empetitir-la, cosa molt greu en el cas de Catalunya, que ja ha sortit prou empetitida d’una llarga decadència; pel camí de la demagògia petit-burgesa vindria que els catalans no podríem ser bisbes ni generals, marquesos ni ambaixadors, fabricants ni hisendats, banquers ni navilers; només botiguers a la menuda. Després els mateixos botiguers trobarien «ordinari» el català en comparació del castellà, tan fi que fins el parlen els bisbes i els generals, els marquesos i els ambaixadors, els fabricants i els hisendats, els banquers i els navilers.

Aquests dies estic llegint precisament un llibre que vaig pispar a Moyuela del comissariat de la brigada, aprofitant un moment que el teu germà badava. S’intitula La legenda d’Esclarmonda i el seu autor és un tal Valeri Bernard, «de l’Academia de Marselha, anciàn capolier del Felibrige, president d’onor de la Societat d’Estudis Occitans». Tants de títols escamen però el llibre es fa llegir. El que m’hi interessa més és la llengua en què està escrit (per cert amb elegància i propietat): ¿què hi pot haver del cert en aquesta Renaissença occitana de la qual es torna a parlar? N’hi ha que hi creuen, jo no sé gaire què pensar-ne. M’agradaria molt que la nostra pàtria abracés, com diuen els occitanistes, des dels Alps fins al Cantàbric i des del Loira fins al Segura; en altre temps s’havia considerat que l’occità i el català eren dues variants del mateix idioma i el cert és que no costa gens de llegir en occità, fins i tot, com és el meu cas, sense haver-lo estudiat gaire. Potser catalans i occitans som una mena de raça indecisa, que mai no hem acabat de saber amb certesa què volíem; et diré amb tota franquesa que en els moments actuals m’atreu molt més com a idea la Corona catalano-aragonesa que no pas la fabulosa Occitània. Amb aquesta ens lliga la semblança de llengua, però amb Aragó la història, la geografia i ara la guerra. La dualitat d’idiomes no va ser cap inconvenient a l’època dels nostres reis. A Aragó no m’he sentit mai estranger ni amb prou feines foraster, sovint tot al contrari; com si en fos fill. En aquests moments tindríem tan a la mà de refer, si ens ho proposéssim, la unitat en mala hora trencada; de nosaltres dependria. Però a Barcelona ningú no pensa en aquestes coses; s’estimen més somniar en Occitània precisament perquè és impossible. Així no els obliga a cap esforç. És trist però és així. A Barcelona tothom es proposa alguna cosa espaterrant i escabellada, qui l’anarquia, qui l’Occitània, qui la col·lectivització dels barbers o l’emancipació de les prostitutes; n’hi ha que per menys de redimir tota la humanitat no s’hi posen. I ens deixem perdre una ocasió única de fer-nos grans i forts anant a la nostra. Hi podríem anar sense cap necessitat de baladreries separatistes, que no menen enlloc; sense necessitat de dir res. Només fent en silenci; o més senzill encara, prenent consciència del que hem fet d’una manera tan espontània i natural ocupant aquestes terres. És com l’Exèrcit de Catalunya, que ja el teníem; s’havia fet tot sol, a impuls de les circumstàncies. Només es tractava de prendre’n consciència i conservar-lo.

¿Quan tornarà a passar-nos a l’abast de la mà una ocasió com aquesta?

Després en donarem les culpes als altres, als castellans, als francesos o al Papa, com fa en Rovira i Virgili; és una reacció de fracassats, que crea un cercle viciós: com que no reconeixem les pròpies culpes no escarmentem mai. A Bascònia la guerra ha pres des del primer moment un caràcter nacionalista; simplement perquè els nacionalistes se la van fer seva llançant-s’hi en cos i ànima. La sort no els ha ajudat:

Lo nombre e lo malastre esclafen lo bon dret,

però els quedarà per sempre l’honor d’haver-ho intentat; i l’honor no és de cap manera una paraula buida. Sigui quin sigui el final d’aquesta guerra, sempre haurà estat per a ells una gesta molt neta, sense confusions, en defensa de la llibertat d’Euzkadi. Algun dia, ni que fos llu­nyà, en tocarien les bones conseqüències.

A molts dels nostres, a la reraguarda, els fa l’efecte que aquesta guerra «no es fa per Catalunya, no és catalanista»; si no ho és aquesta ¿quina ho serà? D’ençà que el món és món els esdeveniments es produeixen de forma caòtica si algú no els encarrila; de la mateixa manera que els arbres no neixen pas amb una etiqueta que digui «pinus halepensis» o «iuglandacia regia», les guerres, quan comencen, no tenen nom. Aquest se’ls posa després; i si no està a l’abast de l’home de transformar un pi bord en una noguera, sí que ho està de donar sentit a uns esdeveniments confusos i caòtics transformant-los en una guerra disciplinada, nacional, amb objectius precisos, que el dia de demà es pugui explicar de manera que fins les criatures ho entenguin. Els bascos podran fer-ho als seus fills i als seus néts en termes senzillíssims ¿com donarem nos­altres als nostres una versió coherent d’aquest immens galimatias de partits i partidets, sectes, banderes i «columnes», amb tants barbers i tantes prostitutes trencant cadenes i tants ximples vociferant les bestieses més delirants pensant-se que se’ls escolta tot l’univers? ¿Com explicar-los tantes esglésies cremades, tants innocents assassinats, tants saqueigs i tants robatoris com hi hagué durant tants mesos sense que el nostre govern fes res per impedir-ho? ¡Tan senzill com hauria pogut ser tot plegat si haguéssim fet com els bascos!

Ja veus quins pensaments més amargs m’assalten; no són pas nous. Te n’havia parlat ja tantes vegades; deus estar cansat de sentir-m’ho. Mentrestant ¿com vols que ­escrigui versos? M’és del tot impossible:

L’homme n’écrit rien sur le sable
à l’heure où passe l’aquilon.

¡Que lluny em semblen aquells temps en què n’escrivia de bucòlics a la Mercè! ¿Què hi ha hagut entremig? La guerra. Vulgues que no, ens transforma, ens fa veure la vida de tota una altra manera. Potser escriuré un poema sobre els voltors que passen i repassen sobre els camps de batalla. Es veurà en el pròxim episodi.