114
Herrera de los Navarros, diumenge 7 novembre 1937
Estimat Màrius:
El nom d’Invencions, amb què em dius que has enviat els teus versos al «premi Folguera», és bonic un cop sabuda la història de Joan Sebastià Bach que em contes; però molts lectors ignoren aquesta història i no comprendran el sentit amb què tu l’uses com a títol. No t’hi facis il·lusions: no te’l donaran i en definitiva serà el millor ¿què tens a veure amb els «poetes de certamen»? Llegint la Nit dels vagabunds pensava com deuran xocar els teus versos a un jurat acostumat als patrons que ara es consideren obligatoris; el teu pobre recull quedarà colgat sota una muntanya de centenars d’altres, que tots semblaran millors que el teu perquè s’ajustaran més a l’ideal imitatiu que és el del jurat. Et passarà com a Salvat-Papasseit, ignorat pels nostres crítics sapientíssims fins al punt que Josep M. Capdevila, el més ortodox de tots, ni l’esmenta a les Cent millors poesies líriques; i és que els desconcerta tot poeta que vagi per les seves. Tan antimilitaristes com es creuen i en canvi només admeten els poetes enregimentats; quan és precisament en poesia que l’enregimentament no té cap sentit. ¿Eren altra cosa que franctiradors Edgar Poe o Baudelaire?
Potser hauries hagut de posar com a lema per fer-ne comprendre el títol aquesta explicació que me’n dónes: «Invencions és el nom d’un recull de petites peces per a piano de J. S. Bach que els concertistes menyspreen per la seva simplicitat tècnica». Però això pot semblar a molts insignificant, inexpressiu i en definitiva desorientador; en una paraula, el títol no m’agrada. Potser et sorprendrà que doni tanta importància a una minúcia com el títol; les minúcies, com a tu, em fan horror. Tan bé com podríem viure sense les minúcies.
Llegint els versos que m’envies enyoro aquella hora tranquil·la de mitja tarda en què era la Nuri que ho feia en veu alta tot prenent el te, en el nostre pis on fa tants mesos que no he posat els peus. Pel finestral entrava un raig de sol de posta que feia brillar el petit canterano de caoba, el d’ella de soltera, i a poc a poc aquell raig d’or vell es tornava de color de vi; el te fumejava a les tasses, el xubesqui1 ben abrandat feia tebi l’ambient mentre jo, mig estirat al divan i fumant en pipa com un sàtrapa, escoltava la seva veu. Les dones no ho sospiten però el que tenen de més bonic és la veu; per la veu les coneixereu. La veu i els cabells, naturalment; i els ulls. Ella desa, molt ben endreçats, tots els versos que m’envies en un calaix del seu canterano, junt amb els volums d’altres «poetes de l’hora del te» com diu ella; entre molts d’altres (entre ells Edgar Poe i Baudelaire ¿és que caldria dir-ho?) hi ha precisament Victor Hugo.
Ja m’estranyava que no hagués figurat entre els autors predilectes del teu pare i del teu avi. Aquest gran armari ple de llibres, entre els quals els de Victor Hugo, que tenia el teu avi a la seva casa del Terròs, em fa pensar que també del Terròs és oriünd el president Companys i que el president Macià ho era de les Borges Blanques. Seria curiós d’esbrinar per què aquelles terres donen tants líders esquerristes mentre la Catalunya Vella en dóna de dretistes (Prat de la Riba, Cambó). Ja que parlem de les biblioteques dels avis, et diré que jo vaig estudiar Dret amb llibres de la del meu, el matern, que vivia a Terrassa; llibres amb què havia estudiat ell i havien tornat a servir al seu fill —el meu oncle Joan Vallès i Pujals—; jo ja era, doncs, la tercera generació que estudiava amb els mateixos llibres ¡quin estancament de la ciència del Dret no suposa un fet així! ¿T’imagines que tu haguessis estudiat Medicina amb els conservats a la biblioteca de la casa del Terròs? Fa esgarrifar de pensar-ho.
Tornant al premi Folguera, l’any passat era del jurat l’Alfons Maseras, que treballa precisament a la nostra oficina —és administratiu—, i sovint em demanava que llegís els manuscrits per orientar-lo. Ell hi posava molt bona voluntat però és incapaç de distingir l’or del llautó. Encara recordo amb terror aquell munt indigest de versos i més versos per no dir res, tots iguals, monòtons fins a la desesperació ¿com se t’ha acudit l’estrambòtica idea de concórrer a uns jocs florals com aquests? Tu i jo publicarem els nostres un cop guanyada la guerra; m’agradaria de fer-ho en un sol volum, com s’havia estilat en temps del Renaixement entre poetes amics com eren el nostre Boscà (nostre a desgrat de tot) i Garcilaso, i ho van fer en els del Romanticisme en Piferrer i els seus; fins i tot et diré una cosa més estranya: m’agradaria d’haver après abans l’art d’imprimir a fi d’imprimir-los jo en persona. Mentrestant deixa’m parlar-te de la teva Nit dels vagabunds, que fa molta impressió ¿és que som res més que això que tu dius, uns «pobres vagabunds dels camins?» Però Déu va viure entre nosaltres, fet un vagabund com tots, rodolant a l’atzar dels camins i vivint de caritat.
I aquest Déu-trinxeraire és l’únic en Qui ara puc creure; perquè bé haig de creure, Màrius, en un Déu o altre en aquestes altures: tots els ateus que he conegut m’han semblat d’una vulgaritat estabornidora. Ser pagà ja estaria millor però ¿és que podem creure de debò en els déus del paganisme? No eren més que uns burgesos, uns «bons vivants», útils només per prendre’ls com a pretext de versos fàcils. He arribat a un punt que ja no puc creure més que en el Déu-trinxeraire de Galilea, que baixà del Cel per ensenyar-nos que l’únic camí que duu a la glòria passa pel sofriment; un Déu d’infanteria en una paraula.
Ignoro quan podré venir amb permís; potser trigaré mesos al pas que va. ¿Què sortirà d’aquesta guerra? No ho sabem; la dona que va de part ¿és que sap a qui parirà? Potser el de menys en una guerra és la causa que li serveix de pretext; potser l’essencial és fer-la. De causes en aquesta se n’invoquen tantes; sempre recordaré una de les visions de la Barcelona de començos de la guerra: a capitania general, que després de rendit el general Goded a la guàrdia civil fou ocupada pels «milicians» dels partits, havien hissat tot de banderes; n’hi havia de negres, de vermelles i negres, de verdes i vermelles, de totes vermelles amb la falç i el martell i de totes vermelles sense, de republicanes unitàries, de republicanes federals; entre tantíssimes banderes de partits, com una més, una de tantes, hi havia la catalana. ¿Com pot caure un poble en una aberració semblant? ¿Com ha pogut perdre l’instint que la seva bandera ha d’estar per damunt de totes o, millor encara, ser l’única?
Del general Goded m’han explicat per cert que, un cop llegida la sentència de mort pronunciada pel consell sumaríssim i havent-li preguntat si hi tenia res a dir, es limità a encendre un cigarret i a xuclar-ne una pipada per llançar-la en silenci a la cara del qui li feia la pregunta. Diu que més que serè i més que resignat se’l veia irònic, com el jugador que prou sap per endavant a què s’arrisca si perd. Que llunyans ens semblen ja aquells esdeveniments del 19 de juliol de l’any passat; poc sospitàvem que només eren el començ d’una llarga guerra. El mateix Goded ho creia tot acabat des del moment que havien perdut a Barcelona i per això, abans de ser passat per les armes, demanà per ràdio als seus partidaris que encara resistien que les deposessin per evitar una inútil efusió de sang; vet aquí un gest que l’honora.
No sé pas per què em torna ara tot això del general Goded a la memòria; sembla ja tan perdut i esfumat al fons d’un passat fabulós quan encara no ha passat un any i mig. Penso ara que bé li haurien pogut commutar la pena de mort per la de cadena perpètua com es va fer aleshores del 6 d’octubre de 1934 amb els responsables d’aquell altre alçament contra el govern legítim de la República; bé es comprèn que la llei ha de ser dura en casos així però només se li pot perdonar que sigui dura a condició que sigui justa i per ser justa cal que sigui igual per a tots. Els causants del 6 d’octubre bé haurien pogut recordar que a ells els fou aplicada una altra mesura aleshores que havien fet exactament el mateix que el general Goded ¿qui sap si no fou precisament el 6 d’octubre allò que donà als facciosos la lluminosa idea de sublevar-se? Si els altres ho feien ¿per què no ho podien fer també ells? Vet aquí que entre uns i altres i d’atzagaiada en atzagaiada han arrossegat el pobre país a una tragèdia que vés a saber quant pot durar encara; però no parlem de coses tan tristes ja que tampoc no hi podem posar remei.
Vaig veure el teu germà, fa uns quants dies, al poble. L’havien rellevat del seu càrrec de comissari de la nostra brigada i no sabia encara on el destinarien; ¡mentre no li facin la mala passada d’enviar-lo al Cos Jurídic! Vingué expressament a despedir-se de mi i vam parlar de la poca gràcia que ens faria si ens hi enviaven en nom de la disciplina; hem posat arrels a la infanteria i per res del món no voldríem servir en cap altre cos. Recordant ara el general Goded (que Déu el tingui a la glòria), m’esborrono de pensar que em pogués trobar mai formant part d’un consell de guerra en què, en virtut del codi, calgués pronunciar la pena d’afusellament; cert que les lleis en temps de guerra han de ser dures, però que les apliquin uns altres. Jo no.
I vet aquí que aquests dies s’ha escaigut el vintè aniversari de la revolució russa; més ben dit, de la contrarevolució. És formidable en efecte com la gent ha oblidat que el cop d’Estat de Lenin es dirigí, ni més ni menys que el de Franco, contra una república democràtica i contra el resultat d’unes eleccions amb el fi d’instaurar una dictadura; era doncs una contrarevolució però ja se sap que la història l’escriuen els vencedors i ara ja hi ha moltes ànimes de càntir que atribueixen als bolxevics l’enderrocament del tsarisme quan en realitat el restabliren. La gent, ja se sap, no té memòria ¿qui es recorda de la república democràtica russa i d’aquelles eleccions que van donar una majoria immensa als partits liberals? Perpetrat el cop d’Estat, diu que algú digué a Lenin que calia convocar-ne unes altres per legitimar-lo però el genial camarada replicà: «No tinc vocació de suïcida».
Ja fa vint anys d’aquella presa del poder pels bolxevics que havia de convertir Rússia com per art de màgia en un paradís terrenal i per ara no se sent pas a dir que als grans ports com és ara l’Havre, Gènova, Londres o Rotterdam hi hagi cues d’obrers als consolats soviètics per immigrar-hi; on n’hi ha en canvi és als consolats americans. ¿Com és que els proletaris s’estimen més emigrar a l’infern capitalista que no pas al paradís socialista? ¡Com m’agradaria que en Borrell marxista m’aclarís aquest misteri a la claror de l’Anti-Dühring i de la crítica del programa de Gotha!
Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
- XUBESQUI m.
Aparell de calefacció per a calfar una cambra. No tot és qüestió d’un xubesqui confortable, Oliver Obres, i, 198. Als hiverns, ¿no et posen la taula a vora del xubesqui?, Llor Jocs 136. — Fon.: ʃuβέski (Barc., Mall.). Diccionari Català-Valencià-Balear [↩]
—glacial a l’hivern i de foc a l’estiu—, creu-me que emociona enfrontar-se de nou amb la natura vivent i canviant, trobar que la fronda s’ha esgrogueït, que els rius han revingut, que el safrà ha florit, que la tardor ho treballa tot per dins amb les seves subtils maquinacions. També els pobles són més alegres en aquesta ribera de la Huerva (encara que sigui un riu i dels grossos, els aragonesos diuen la Huerva com els rossellonesos la Tet). Les esglésies són mudèixars, de maons, amb alts i robustos campanars; el sol les ha torrades al llarg dels segles i els seus maons s’han anat tornant d’un roig molt fosc, quasi negrós. Les cases solen ser emblanquinades per dins com a Catalunya i fins i tot hi ha alguns arbres a la plaça, acàcies o plàtans, cosa que encara no havíem vist en cap altre poble d’aquesta banda d’Aragó. El d’Herrera, que ens queda a un quart, té un riu que el travessa. Als marges del riu creixen uns oms enormes que emmirallen les seves fulles, ara grogues, a l’aigua tranquil·la, ampla i soma. Com que ara és el temps de la collita del safrà, pertot es troben escampats els pètals d’aquesta flor tan bonica; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall i pertot se sent el seu perfum, que no és tan intens però recorda el de la rosa amb un punt picant com d’espècies. Ara tota la població s’ocupa en aquesta feina; vells i criatures, homes i dones, però més que res les noies, s’estan asseguts a les entrades o a les golfes de les cases arrabassant a les flors els seus pistils vermells i tirant els pètals violats. Els pistils després es torren i és el safrà.
el seu caprici, només prometent un premi a la que em semblarà millor. Per ara la que m’agrada més és una «cabana de carboner» que s’estan fent uns soldats de la Garrotxa a la manera dels llenyataires del seu país; és una construcció tan simple com enginyosa a base de troncs de pi apuntats uns contra els altres a la manera d’un arc ogival i recoberts de fullatge, també de pi, imbricat com les teules d’una teulada de manera que escupi enfora tota l’aigua de pluja; degut a la forta inclinació dels dos vessants, també pot aguantar impàvidament les més fortes nevades. D’altres s’estimen més la cabana subterrània, excavada a força de pic i pala, que té l’avantatge de ser més calenta (i a cobert de bombes si ve el cas); d’altres se les fan de volta de pedra amb molta habilitat, a la manera de les que se solen veure cap a la meva banda de Catalunya. Tothom hi treballa activament i amb il·lusió; diria que els surt l’instint constructor de la raça, una de les qualitats que ens queden encara després del naufragi de tantes altres al llarg de la decadència; aquestes «xaboles» seran la nostra única llar durant qui sap quants mesos.