112

La Pobla d’Alvortó, dissabte 23 d’octubre de 1937

Estimat Màrius:

Em dius que ja està decidit, que concorreràs al «premi Folguera», i m’hi resigno; m’ho prenc com un caprici teu i no hi ha res que jo respecti tant com els capricis. Quedo, doncs, esperant amb tafaneria la fi que hi faràs, que et pronostico desastrosa; la teva no és pas, per sort, una poesia «de certamen». M’omple de sorpresa això que em dius que fins ara no havies llegit la de Víctor Hugo; esquerrista i espiritista com era, hauria sospitat que el teu pare i el teu avi li retien un culte. És en efecte —en els seus bons moments— un gran poeta; llàstima que les seves novel.lasses i sobretot els seus dramons, que el van fer ric, l’hagin perjudicat tant en la seva fama pòstuma.

La nova cançó a Mahalta que m’envies em sembla inferior a la primera. «En un dit blanc» sona poc poètic, massa concret; hauria de ser en tot cas «en una mà blanca» ¡i així i tot és tan gastat! «O com el raig de sol que llista — d’iris el fang» resulta complicat: el lector es posa a rumiar com és possible que l’iris es formi en el fang. «Com el zèfir que s’encaressa — en els canyars…» ¿què vol dir això? No estaves gaire inspirat, vet-ho aquí: «aliquando bonus dormitat Homerus». Però el tema del poema és bonic si bé mal portat i hi ha alguns versos preciosos. Els que m’agraden més són aquests:

o com la rima d’una estrofa
sense sentit…

com una cinta de coqueta
en un mirall
o com el vol d’una oreneta
sobre la vall.

Amb tot, no acaben de lligar amb aquella melangiosa Mahalta que apareix d’una manera tan inesperada a la darrera estrofa. Els versos més reeixits, si esmenaves un defecte que et diré, són aquells dos:

com una mica de musica
quan es té son

que són els únics que suggerint un ambient melangiós (cansament, somnieig, música, potser un xic de febre), preparen l’entrada de la Mahalta a l’última escena. El defecte és el segon vers: «quan es té» resulta massa casolà en un poema que hauria de ser tot ell melangiós i vagarós; hauries de buscar una altra manera de dir-ho.

Em deixes tot intrigat quan al final de la carta m’insinues que aquesta cançó a Mahalta ha pogut ser «imitació inconscient» d’algú. No se m’acut qui pugui ser aquest «algú» ¿potser Bécquer? ¿O Josep Carner? Si no és que sigui algun poeta anglès que ara no se m’ocorre. En tot cas, això de la «imitació inconscient» explicaria el fracàs d’aquesta temptativa de poema; posats a imitar cal fer-ho el més conscientment possible; la inconsciència en aquest ram —com en d’altres— és desastrosa.

Tinc moltes ganes de veure-us a tots però ¿quan serà?