113

Herrera de los Navarros, dissabte 6 novembre 1937

Estimada Mercè:

Demà farà quinze dies que vam deixar la Pobla d’Alvortó per venir-nos-en en aquestes serres a fortificar-les. És potser el paratge més bonic que he vist a Aragó; també un dels més tranquils ja que entre nosaltres i l’enemic hi ha una vall, per cert molt fresca i gemada, d’una amplària d’entre dos a sis o set quilòmetres. Durant aquests quinze dies he viscut successivament a Herrera de los Navarros (vull dir al poble mateix) i al santuari de la Verge d’Herrera; finalment en aquest orri des d’on t’escric, en despoblat i al peu d’un rierol on puc banyar-me cada dia.

La fronda dels xops i dels oms ja és de mil colors, verda, groga, vermellosa; els raigs de sol s’hi filtren i fan espurnejar l’aigua mentre hi nedo. Les merles i els pit-roigs no deixen de freqüentar un paratge tan deliciós i que tan bé ens ha anat per tractar de treure’ns els polls de la Pobla d’Alvortó. És curiós com en aquell pobre poble només van quedar amb vida els polls; es veu que l’enemic n’està infestat, potser a conseqüència d’anar tan malament de roba. Ara em banyo i faig banyar els soldats i els imposo vigoroses fregues amb sabó i esperit de vi; també faig bullir la roba de tots. ¡Els conqueridors de la Pobla d’Alvortó no han de ser uns pollosos!

La conca del rierol forma com una llargaruda vall amb prats molt frescos, on pasturen vaques i cabres. El país és més ramader que pagès i d’aquí aquests orris —«parideras»— que es troben de tant en tant i que ara ens van tan bé per instal·lar-hi els punts de comandament. El so de les esquelles fa una companyia tan bona després de tants morterassos; les cabres del país són molt boniques, muntanyenques, de pelatge sedós i llarg, les unes negre, les altres rogenc, gris o clapat, i totes amb unes airoses banyes. Cap a la banda de migdia tenim la mola del Cabeço, que s’enlaira fins prop de 1.400 metres d’altitud; és en el seu cim on torreja el santuari de la Verge d’Herrera, un conventicle on, com t’he dit, vam viure diversos dies. Des d’allí vèiem una extensió considerable d’Aragó.

A ponent, una boscúria raquítica: coscolls, estepes, boixos, mates de cepell que ara estan florides. A l’ombra d’aquesta vegetació baixa, viu el món sorprenent dels bolets. N’hi ha dels colors més virolats i de les formes més inesperades. Val a dir que els soldats només s’interessen pels comestibles, rovellons, gírgoles, cuàlberes, moixernons, túfures, ous de reig i què sé jo. Els de formes més fantàstiques i colors més brillants, com és ara blau turquí o vermell rabiós, no els atreuen perquè els consideren metzinosos.

Venint de la Pobla d’Alvortó i de les planúries de Belxit, on, no havent-hi vegetació, les estacions de l’any tenen totes el mateix aspecte i només es diferencien per la temperatura —glacial a l’hivern i de foc a l’estiu—, creu-me que emociona enfrontar-se de nou amb la natura vivent i canviant, trobar que la fronda s’ha esgrogueït, que els rius han revingut, que el safrà ha florit, que la tardor ho treballa tot per dins amb les seves subtils maquinacions. També els pobles són més alegres en aquesta ribera de la Huerva (encara que sigui un riu i dels grossos, els aragonesos diuen la Huerva com els rossellonesos la Tet). Les esglésies són mudèixars, de maons, amb alts i robustos campanars; el sol les ha torrades al llarg dels segles i els seus maons s’han anat tornant d’un roig molt fosc, quasi negrós. Les cases solen ser emblanquinades per dins com a Catalunya i fins i tot hi ha alguns arbres a la plaça, acàcies o plàtans, cosa que encara no havíem vist en cap altre poble d’aquesta banda d’Aragó. El d’Herrera, que ens queda a un quart, té un riu que el travessa. Als marges del riu creixen uns oms enormes que emmirallen les seves fulles, ara grogues, a l’aigua tranquil·la, ampla i soma. Com que ara és el temps de la collita del safrà, pertot es troben escampats els pètals d’aquesta flor tan bonica; el riu n’arrossega grans quantitats aigües avall i pertot se sent el seu perfum, que no és tan intens però recorda el de la rosa amb un punt picant com d’espècies. Ara tota la població s’ocupa en aquesta feina; vells i criatures, homes i dones, però més que res les noies, s’estan asseguts a les entrades o a les golfes de les cases arrabassant a les flors els seus pistils vermells i tirant els pètals violats. Els pistils després es torren i és el safrà.

Això pel que fa a la població civil; pel que fa a nosaltres, ens dediquem a cavar trinxeres i atipar-nos de rovellons. En collim de vint a trenta quilos cada dia i ens els mengem al caliu o rostits a les graelles o fregits, sols o amb arròs, amb carn, amb llonganissa, de totes maneres, davant l’estupefacció dels aragonesos: «Eso es comida de cabras» murmuren desaprovant-ho. Els únics bolets que ells mengen són aquells de tan insípids que es fan al peu dels àlbers i dels oms i que nosaltres anomenem «bolets de xop». Ja en altres ocasions he hagut de fer esment de la cuina aragonesa i no voldria insistir en el tema; ells són feliços amb el seu «mortajo» i les seves «migas» (sopa de molles de pa seques) i qui sap si això ha contribuït a separar-nos tant o més que la dualitat de llengües ¿com renunciar a les nostres paelles valencianes? Separació que ens ha perjudicat a tots, catalans i aragonesos, que tanta forrolla havíem fet al món mentre anàvem junts i sense els castellans.

La serralada on anirem a viure així que enllestirem les cabanes o «xaboles» que hi estem construint, és també molt bonica, de bona alçària (les cotes màximes passen dels 1.000 metres), amb unes barrancades frondoses on se sent escotxejar les perdius que s’han multiplicat prodigiosament durant aquest any i mig de guerra. Al nostre pas s’alcen vols de trencapinyons, que són uns ocells que tenen el bec encreuat d’una manera ben extravagant.

A gran alçària veiem passar els voltors, a parelles o bé en bandes de vegades molt nombroses, i a tanta o més que ells les cigonyes, que ja comencen a emigrar; de les nacions alades és de les primeres a fer-ho, com és la primera a tornar a darreries d’hivern.

Amb els paranys cacem conills i perdius i fins i tot, una vegada, una llebre grossa com un cabrit; uns soldats tortosins —n’hi ha molts a la meva companyia— van caçar l’altre dia una cosa millor: un rusc salvatge. Arribaven tots inflats a causa de les fiblades però no semblava que se’n sentissin; es veu que en passant d’una certa quantitat el mateix verí anestesia. L’havien descobert dins la balma que feia la soca d’un arbre; sense cap consideració a les seves legítimes propietàries, que el van defensar heroicament a cops de fibló com nosaltres Catalunya, es van apoderar de les bresques per dret de conquesta com uns imperialistes. Tenim, doncs, mel silvestre en gran quantitat —i d’excel·lent qualitat, ja que el país abunda en romaní.

La nostra tranquil·litat és completa; podem cavar trinxeres i alçar parapets sense cap obstacle perquè l’enemic se’n fum de si ens fortifiquem o no i encara que no se’n fumés no ho podria impedir ja que estem fora de l’abast de totes les armes de foc de la infanteria inclòs el canó del 70. En aquestes condicions comprendràs el to d’un bucòlic tan pujat que haurà de prendre la nostra vida tot el temps que passarem en aquestes posicions, on ens preparem per hivernar. Ens hi preparem construint amb calma les «xaboles» o cabanes on haurem de viure, si Déu vol, fins la vinent primavera. Cada esquadra (grup de quatre soldats i un caporal) construeix la seva i els he donat llibertat perquè la construeixin com vulguin, d’acord amb la seva fantasia o el seu caprici, només prometent un premi a la que em semblarà millor. Per ara la que m’agrada més és una «cabana de carboner» que s’estan fent uns soldats de la Garrotxa a la manera dels llenyataires del seu país; és una construcció tan simple com enginyosa a base de troncs de pi apuntats uns contra els altres a la manera d’un arc ogival i recoberts de fullatge, també de pi, imbricat com les teules d’una teulada de manera que escupi enfora tota l’aigua de pluja; degut a la forta inclinació dels dos vessants, també pot aguantar impàvidament les més fortes nevades. D’altres s’estimen més la cabana subterrània, excavada a força de pic i pala, que té l’avantatge de ser més calenta (i a cobert de bombes si ve el cas); d’altres se les fan de volta de pedra amb molta habilitat, a la manera de les que se solen veure cap a la meva banda de Catalunya. Tothom hi treballa activament i amb il·lusió; diria que els surt l’instint constructor de la raça, una de les qualitats que ens queden encara després del naufragi de tantes altres al llarg de la decadència; aquestes «xaboles» seran la nostra única llar durant qui sap quants mesos.

Des dels cims més alts veiem al lluny els del Montcaio cap a la banda per on el sol se’ns colga i els dels Pirineus cap a la de tramuntana. N’hi ha dos que a penes sobresurten de l’horitzó de tan lluny com són, a l’extrem nord-est d’aquesta llarga i blanca filera de muntanyes. El cor em diu que aquests dos ja són de Catalunya o alme­nys que a les seves faldes ja es parla català. ¡Fa tants mesos que no hi he estat! Per cert, un dels nostres «xics» de la ribera de l’Ebre escrivia a casa seva, quan encara érem al cim del cabeço de la Verge, que «vivíem a la muntanya més alta del món, de 33,333 metres d’alçària». L’exercici de la censura de guerra, que és una de les meves obligacions més ensopides, procura de tant en tant un bon moment. ¿Havia de censurar o no el passatge de referència? Dubte atroç. Vaig preferir deixar-ho passar; al capdavall, si la carta queia en mans de l’enemic, ¿en què podia perjudicar-nos?

Te n’he escrit, com pots veure, una de molt llarga mentre l’assistent em preparava un sopar esplèndid a base de llonganissa amb rovellons, pebrassos, llenegues i rogetes. Quan ho facis tu, posa en el sobre «Villar de los Navarros», que és on hi ha la comandància del batalló; és des d’allí que ens pugen la correspondència a totes les posicions.