128

Base 7.ª C. C. n.° 12, divendres 28 de gener de 1938

Estimada Mercè:

Volia escriure’t ben llarg com en altre temps però la vida transhumant que hem hagut de dur altra vegada durant uns quants dies no era gaire propícia al gènere epistolar. Pren nota, com en Màrius, de la meva nova adreça:

Tinent Joan etc. (com sempre, encara conservem els noms)
Base 7.ª C. C. n.º 12

Abans que altra cosa deixa’m dir-te amb tota la barra que si vols que t’escrigui m’hauràs d’enviar el paper. Ja veus en quins fulls haig de fer-ho; completament impropis d’algú que en els seus temps rebé la instrucció primària, secundària i terciària. Com també que volguessis enviar-me novel·les de lladres i serenos, de fantasmes, de vampirs o, en general, de tota mena excepte pornogràfiques (perquè ja en tenim); t’ho agrairia moltíssim. Per aquí no en corren d’altres que d’aquestes ¿voldràs creure que, en un combat, un dels nostres voluntaris se’n llegia una amb tota la calma entre ràfega i ràfega de metralladora? Però el capità Gordó està per la cultura; a la vida civil era bidell de l’Institut Balmes de Barcelona, després d’haver servit al Terç estranger en qualitat de sergent durant una bona colla d’anys. En record dels seus temps de l’Institut Balmes, del qual, i de la cultura, es considera un puntal, ha decidit emprendre una campanya contra la pornografia organitzant una «biblioteca de la companyia de metralladores» a base de mecenes que des de la reraguarda ens enviïn llibres que siguin cultes, però cultes de debò; de manera que si en tens de Conan Doyle, Salgari, Agatha Christie «e tutti quanti» i ens els envies, et faràs creditora al nostre etern agraïment.

Pots estar certa que els que ens enviïs seran voraçment devorats pels 3 oficials, 1 comissari, 4 sergents, 16 caporals i 80 soldats (entre els quals hi ha dos poetes, un de l’Empordà i l’altre del Penedès), que constituïm la companyia. El capità, com a puntal de la cultura que havia estat en els seus temps de bidell a l’Institut Balmes i home que ja passa llargament de la quarantena, vol acabar amb la plaga de les novel·les verdes que, juntament amb la dels polls, és l’assot dels exèrcits d’ençà que guer­res hi ha al món. Amb aquest objecte recull «ipso facto» totes les que sorprèn en poder dels soldats; en tals ocasions fa una cara particularment ferrenya. Després ens compareix al casalot on vivim els oficials, s’estira en el seu catre i al cap d’un moment sentim que profereix tot sol unes enormes riallades. Entrem a veure què passa i el trobem «in fraganti» amb una d’aquelles novel·les als dits.

Si nosaltres hi fem cara de circumstàncies com dient: «no t’està bé, tan ganàpia, de llegir aquestes bestieses», ens ordena que passem els ulls per la frase que l’ha fet esclafir. En virtut de la disciplina militar obeïm… i esclafim al nostre torn. La que llegia l’altre dia s’intitulava La pena del talión i començava: «¡Ay de mí! ¡Ya no me cabe la menor duda! ¡Soy cornudo!» Per salvar la moral, i com el seu nom indica, la novel·la acaba amb la justa venjança del cornut contra l’altre, venjança que ja et pots afigurar en què consisteix, i s’arma un embolic de matrimonis que n’hi ha per cargolar-se. No sé si una novel·la així mereixeria el «premi Crexells» de la Generalitat de Catalunya; el que t’asseguro és que està passant de mà en mà entre els oficials i que ara l’està llegint el comandant Domínguez en persona, que per cert —com que sempre en duu una de massa— no hi riu sinó que s’hi emociona fins a les llàgrimes amb les desgràcies del pobre cornut.

Per acabar, doncs, amb la incultura de la tropa el capità Gordó està procedint a una rigorosa recollida de novel·les verdes entre els soldats a fi que només les puguem llegir els oficials, únics que tenim prou cultura per fer-ho.

Després d’haver voltat uns quants dies fent el nostre ofici, ara tornem a ser en aquell mateix poble on vam passar el Nadal i et puc escriure amb calma. El poble ha canviat notablement en comparació del que era quan el vam ocupar. El primer cop que hi vaig posar els peus era una nit molt rúfola de tardor; el riu baixava inflat i rogenc tot bramulant entre les restes del pont volat. Jo venia de la 4a companyia de fusellers-granaders, que aleshores ocupava uns orris a mitja muntanya entre espessos coscollars; fou al meu orri, una nit de llamps i trons, que vingué el capità Gordó a cavall, seguit d’una altra cavalleria i xop com si l’haguessin tret del riu, per dir-me que em duia l’ordre de fer-me càrrec com a «tinent amb empleu de capità» de la companyia de màquines d’acompanyament, la qual, inexistent encara, de moment seria annexa a la seva de metralladores. Feia temps que portava de cap de prendre’m amb ell perquè el satisfà voltar-se d’homes «de cultura»; ja en els bons temps d’Esterqüel havia fet mans i mànigues per aconseguir-ho. L’ordre del comandant del batalló era en tota regla; em vaig despedir dels fusellers-granaders deixant-hi en «empleu de capità» el tinent més antic conforme venia indicat a l’ordre i vaig emprendre la cavalcada darrera d’en Gordó. Els barrancs baixaven tan furients que a dures penes aconseguíem que els cavalls els salvessin; del camí, a trams, no en quedava ni rastre, s’havia esllavissat. La pluja ens fuetejava sense misericòrdia, la nit era una gola de llop; si ens hi vèiem era gràcies als llampecs que no paraven. No hi havia cap necessitat que el meu trasllat es fes amb tanta precipitació ja que la «companyia de màquines d’acompanyament» no era de moment més que un projecte; però en Gordó no s’aguantava d’impaciència de venir-me a buscar.

Per fi, a la claror dels llampecs, vaig entreveure les ruïnes de Santa Creu; no hi havia estat mai encara. Sota el cel tenebrós tenia un aire fantàstic. En una de les cases, de les poques que quedaven en peu, ens esperava una gran fogaina i un bon sopar en companyia de dos altres tinents; l’un és un estudiant de Dret de qui potser ja t’he parlat altres vegades i l’altre un tinent nou. A fora, a la remor de la pluja s’afegia la de les parets que s’anaven ensulsiant i de les teulades que acabaven d’esfondrar-se. Tal era Santa Creu aleshores, fa tres mesos; després, encoratjats per la presència de la petita guarnició, i un cop encertits que no érem ni anarquistes ni feixistes, han anat tornant alguns pagesos, de primer homes sols, després algunes dones i finalment criatures. Han adobat algunes cases tan bé com han pogut i han començat a llaurar els bancals de vora el riu. A poc a poc Santa Creu ressuscita; s’hi senten mugits de vaques, bels d’ovelles, brams d’ases, escatainar de gallines. Per afegir-se a la resurrecció, els matins, a les vores del riu, hi ha unes refiladisses de passerells, pinsans i merles com si ja hagués arribat la primavera. Després de les pluges diluvials que ens va fer per la tardor i de les grans nevades de desembre i començos d’any, el terme torna a estar eixut i la temperatura és moderada. I ara que començava a renéixer ¡ara ens disposem a abandonar-lo!

Després de tres mesos de parapet, el batalló passa en efecte a descansar en un poble de reraguarda, del qual, en virtut de les noves ordres, no et puc dir el nom. Només et diré que no és gaire lluny d’aquí, que ja hi hem estat una altra vegada i que és un poble com tots, amb cases, dones, vells, criatures, vaques, ovelles, mules, porcs, bon vi i mosses passadores. Allà confiem passar el febrer; i qui dia passa any empeny.

[Afegit el 1948: No recordo el nom de l’oficial nou de la companyia de metralladores; l’Aparicio havia mort en els combats de Belxit com alguns dels de les de fusellers-granaders que en cartes anteriors s’esmentaven; procurava no fer referència, si no és excepcionalment, als companys morts per no deprimir els meus amics del sanatori i no alarmar sobretot la Nuri. El tinent «estudiant de Dret» era en Torres.]