130

Divendres 18 de febrer de 1938

Estimada Mercè:

La teva carta ha trigat nou dies en el viatge de Puig d’Olena fins aquest poble. Per cert aquest mes deu fer dos anys que ens cartegem. A força d’escriure cartes un acaba que ja no sap què dir. L’avantatge de la conversa és que, quan no saps què dir, calles; però per correspondència, si calles ¿què queda?

La guerra s’allargassa enllà de tot el que hauríem pogut creure mai. Temo que quan ens tornarem a veure em trobaràs, no sols canviat, sinó envellit; la vida fa el seu curs i els anys de guerra sembla que pesin el doble que els altres o més i tot. Hi ha pessimistes que sospiten que encara en pot durar un parell més; com ens fa perdre el temps a tots plegats. Aquesta tardor passada —i no sé per què és ara que em ve a la memòria—, exactament el 10 de novembre, vaig complir un quart de segle. Ja sóc més vell que Escipió quan vingué a conquerir les Espanyes. I ¿què he conquerit? Ni tan sols la Casilla de la Princesa; perquè la Pobla d’Alvortó la va prendre el batalló sense la meva companyia, que en aquell moment estava de reserva.

No us he explicat mai —ni a tu ni a en Màrius ni a la Nuri— com és que al darrer moment l’assalt a la Casilla es va frustrar i és que me n’ha quedat com una vergonya i un remordiment; la culpa fou meva, de la meva mania de no dur pistola com els altres. Ja havíem fet el més difícil, que és travessar les filferrades; ja no ens calia més que una darrera embranzida i érem dalt del parapet enemic. En aquell moment s’hi enfilà el tinent que els manava i obrí els braços com si es rendís. A mi em seguien sobretot soldats de les darreres lleves, sense cap experiència, que es van posar a cridar: «¡es rendeixen!» Jo veia com el tinent, tot simulant el gest d’una abraçada de germanor, amb la mà en feia un altre als que eren dins la trinxera: un gest que volia dir «prepareu les granades de mà i quan vinguin per abraçar-nos…» «¡Ens enganya!» cridava jo però el que hauria hagut de fer en comptes de cridar era disparar contra aquell tinent. No duia més que el bastó; els meus crits es perdien.

I vet aquí que d’ençà d’aleshores ha passat la tardor, l’hivern també acabarà de passar i d’aquí a un mes ja serem a l’equinocci de primavera; la meva filla complirà cinc anys. ¡Cinc anys! Una barbaritat; m’hauran fugit com un somni. «¡Quantes coses hauran passat en aquests cinc anys!» m’escriu la seva mare. Moltes coses. Massa. Començo a estar cansat de tantes coses; voldria que la vida em dugués per fi una mica de calma per poder-me dedicar al que em donés la gana.

Agraïdíssim per l’interès amb què ens has enviat paper d’escriure i llibres. El Criterio de Balmes no podia faltar de cap manera a la biblioteca d’una companyia de metralladores que s’estimi; has tingut la gran pensada. El capità Gordó m’encarrega que et doni, en nom propi i en el de tota «la metralla», les més expressives gràcies. M’escrius que et fa por que el Criterio no tindrà tant d’èxit com aquelles novel·les que precisament es tracta de combatre i em sembla que amb això demostres una vegada més la teva sagacitat, pobre Balmes; si a la gent li sona el nom és gràcies al carrer de Barcelona que el duu. Sempre, però, he sentit a dir que «de més verdes en maduren» si bé en aquest cas «les verdes» no són pas les obres completes de Balmes sinó les altres. Per cert m’ha fet partir de riure que abans d’enviar-nos-els fessis desinfectar els llibres per por d’encomanar-nos els teus bacils de Koch; potser et penses que vivim en una mena de Puig d’Olena, entre parets impecables i mobles asèptics. Si ens poguessis enviar un desinfectant contra els morterassos t’ho estimaríem més.

Enyores, em dius, els meus silencis i jo també els ­enyoro; potser és el que més enyoro, la llibertat de callar sempre que em dóna la gana. La camaraderia militar obliga a tornar-se xerraire i presumptuós, per no desentonar dels altres, com també a abusar de la beguda («el bebercio» en diu el comandant); si en altres aspectes encara no he claudicat, potser el mèrit és de les baturres que es veuen en els poblots de per aquí, que haurien decidit el mateix Don Juan a fer-se frare de la Trapa. Alguna vegada ens arriba una catalana enviada per algun partit (generalment l’Esquerra, l’Estat Català o el Socialista Unificat) i ens fa l’efecte d’un àngel caigut del cel. Ens sembla alta, ben feta, esvelta, coqueta i alegre com si als ulls dugués tota la claror d’aquella terra que estimem tant. Em vénen al record els tarongers de Xàtiva, que ara deuen estar florits; quina olor deuen fer mentre aquí només veiem planúries altra vegada cobertes de neu.

No és pas fàcil per ara que ens donin permís; els donen amb comptagotes i per torn rigorós i n’hi ha molts abans que jo.