Arxiu mensual: octubre de 2013

A Mercè Figueres, 5 VI 1938 (136)

Publicat el per
Respon

136

Diumenge 5 de juny de 1938

Estimada Mercè:

Sembla com si de mica en mica t’oblidessis de mi. T’hauré d’enviar un pom de miosotis dels que es crien al llarg dels camins d’aquesta verda i florida vall on ara habito; com que em diuen «no m’oblidis» em fan pensar més que mai en tu… però, ai, també en en Màrius:

Al llarg dels corriols tantíssims miosotis
al record unes trenes em duen i uns bigotis;
si aquelles em farien cantar al so d’un llaüt,
aquests en canvi em glacen d’horror i em deixen mut.

Poc després de la meva darrera carta a en Màrius, ja deu fer més d’un mes, la superioritat —vist que jo em refusava a entrar al Cos Jurídic— m’escollí per assistir, junt amb altres tinents proposats a l’ascens, a uns cursos especials de Tir i Armament i de guerra química; m’hi divertia força amb els experiments que fèiem quan començà la nostra ofensiva i vaig deixar-ho tot per incorporar-me de nou al meu estimat batalló i fer-m’hi càrrec de la companyia de metralladores. Com que el batalló no hagué d’intervenir directament a les operacions ja que ocupava unes posicions de flanc, aquells quinze dies es van caracteritzar per una tònica tranquil·la, contemplativa i anacorètica. Calmades les hostilitats, la superioritat em nomenà cap dels serveis Z de la brigada, de manera que ara formo part de l’Estat Major d’aquesta en qualitat d’expert en guerra química ¿qui m’ho hauria dit mai? Quan m’escrigueu tu o en Màrius, poseu aquesta adreça

Tinent Joan Sales, cap dels Serveis Z, 131 brigada
30 divisió, agrupació Nord, base 8, C. C. n. 11

De bona gana et descriuria la petita vall i el boniquíssim poble que en virtut del meu nou «destí» he vingut a habitar; et parlaria dels innombrables rosers de bosc que floreixen arran dels corriols, vora les fonts i els xaragalls o al peu de l’antiga esglesiola que, daurada pels segles i coronada per una senzilla espadanya, obre una portalada romànica a llevant i una altra de gòtica a migdia i té adossat el fossar vell, on creix un caos exuberant de gessaminers i bardisses. Hi ha, a més, una blanca ermita que en companyia d’un xipreret rumbeja al cim de l’espadat al peu del qual s’ajeu el poble.

Et descriuria així mateix els bancals d’alfals i de trepadella i els sembrats on creixen en nombre tan extraordinari les roselles que en comptes de verds es veuen vermells. Et parlaria encara de la bromerosa cascada per on s’aboca el riu que de nord a sud travessa aquesta vall; al peu de la cascada hi ha un gorg d’aigües verdes i transparents. Bosquets de roures joves, fullats de nou, arriben fins arran mateix de l’aigua; en aquests dies tebis de primavera és molt agradable de nedar-hi i de rebre a l’esquena la dutxa furient de la cascada. Com que l’exèrcit està menjat de polls, cosa inevitable al cap de prop de dos anys de guerra, m’hi banyo tant com puc i hi remullo una i mil vegades la roba blanca; tot inútil. De moment es nota una millora però al cap d’unes quantes hores la il·lustre espècie (il·lustre per la seva antiguitat, que supera la de la nostra) ja ha proliferat altra vegada.

De tot això et parlaria si valgués gaire la pena; però demà mateix ens en anem cap a altres terres i la meva descripció t’arribaria quan ja no seria al país descrit.

Durant aquells quinze dies que vaig ser de nou a la meva estimada companyia de metralladores, jo habitava al peu dels espadats que coronen la grossa serralada al nord d’aquesta petita vall, en una poètica cabana de carboner. Però ara ocupo una prosaica cambra d’hotel; d’un hotel moderníssim, ja que això era un punt d’estiueig d’una certa anomenada. La cambra és endreçadíssima, confortable; impecables les parets, asèptics els mobles i immaculades les robes de llit. Al vespre em fa remordiments de ficar-m’hi ¡amb tots els meus polls! Per acallar-los tant com puc m’hi fico tot despullat (els polls que infesten l’exèrcit són els de la roba, no els del cap ni els del cos), i després d’una darrera i desesperada dutxa. El finestral del meu dormitori dóna a una sèrie de jardins i horts escalonats en florides terrasses fins al peu mateix de la muntanya; des d’una pèrgola molt bonica que té l’hotel s’abraça d’un cop d’ull tota la vall. El que més hi crida l’atenció del tinent menjat de polls que arriba dels cims sense vegetació i només habitats pels corbs i les gralles, són aquests rosers pomposos que es troben pertot arreu del país; les joves camperoles es fan una obligació de cultivar-los. Produeixen unes roses tan vermelles, tan esplèndides, tan oloroses, que arriben a ser immorals. Els ocells a munions xerrotegen dins l’espès fullatge; de dia caderneres, verdums, pinsans, passerells i merles armen amb les seves veus tan vàries un guirigall com criatures a la sortida de l’escola; quan «l’ombra dis aubo s’alonga», per dir-ho amb Mistral (també ho podria dir amb Virgili i aleshores seria en llatí i encara faria més bonic), callen totes aquestes veus i només se sent la del rossinyol entre la remor de les fonts i xaragalls. Les campànules del jardí esperen la sonata rossinyolesca per cloure el calze i adormir-se en santa pau com unes bones minyones que són; i fins l’endemà, que el rossinyol les desvetllarà a trenc de dia amb la seva refiladissa matutina. Però ¿per què et parlo de tot això si demà ens en anirem i per tant deixarà d’existir?

Per cert aquesta pèrgola de l’hotel va ser l’escenari d’una conversa prou singular perquè valgui la pena que passi a la història. Ens hi estàvem una tarda uns quants oficials de l’Estat Major de la brigada prenent la fresca amb un senyor d’edat, parent dels propietaris de l’hotel, que hi passa temporada; sempre n’hi havia passat, segons sembla, en aquest temps de l’any i és home que no renunciaria per res del món a les seves rutines. De cop i volta l’artilleria pesada —i tan pesada— de l’enemic començà a bombardejar aquest poble; anaven caient obusos del quinze i mig, disparats per peces situades probablement a deu o quinze quilòmetres de distància. El bombardeig s’intensificava de més en més i anàvem sentint aquella remor que fan les cases que s’esfondren; alguns obusos esclataven al jardí. «Serà qüestió de baixar al soterrani» ­insinua un dels oficials. «Vagin, vagin, no facin compliments» diu el senyor d’edat. «Però i vostè ¿que no vol venir amb nosaltres?» «Oh, no; a mi no em volen cap mal; és a vostès que tiren ¿no veuen que jo sóc d’ells?» I es va quedar tan tranquil mirant-se des de la pèrgola amb una mena d’entendriment com els obusos petaven tot al voltant alçant trombes de pols i obrint cràters. Per sort no li va passar res i no li trauràs del cap que els enemics —nostres, però no seus— anaven amb molt de compte de no tocar-lo.

Un oficial d’Estat Major amb qui m’avinc força m’ha explicat que el cardenal Vidal i Barraquer i el canonge Cardó no han volgut saber res dels franquistes i s’estan a Suïssa exiliats: doblement exiliats, dels uns i dels altres. En sap notícies perquè és poc o molt parent del cardenal. Aquest és el primat de l’Església catalana en tant que arquebisbe de Tarragona, el doctor Cardó n’és la figura intel·lectual més representativa; amb ells és doncs com si fos tota la nostra Església que ha adoptat aquesta actitud. Penso en tu i la teva germana i la Maria i en tants catòlics que sobreposant-vos a la immensa confusió us heu sabut mantenir fidels a Catalunya a desgrat de tot i penso com mai que el desbordament anàrquic degué ser provocat per l’enemic. El catolicisme català no tenia res de «feixista» i és precisament per això que algú li atià la FAI; una Església catalana unida entorn del seu primat i condemnant l’alçament feixista, vet aquí que no li podia interessar de cap manera. Amb l’autonomia els catalans hauríem hagut d’exigir, com els bascos, la facultat de concertar concordats amb Roma a fi que no ens enviessin més bisbes forasters com el desventurat Irurita, l’únic que hi desentonava. Penso que l’enemic, si triomfés, continuaria perseguint la nostra Església i el seu primat a penes menys que la FAI ¿no ho havia fet ja la Dictadura? i ens ompliria el país d’irurites.

 

[Afegit el 1948: No és pas que ens preparéssim a utilitzar les armes químiques, però s’havia decidit de tenir-ho tot preparat per si l’enemic les utilitzava. Per això a cada brigada hi hagué des d’aleshores un «cap dels serveis Z», escollit entre els oficials amb experiència de la guerra que tinguessin alguns coneixements de química; la meva missió era sobretot entrenar els soldats en l’ús de la careta antigasos i explicar-los les principals varietats d’aquests, els seus símptomes i efectes i la manera de contrarestar-los.]

 

A Màrius Torres, 3 V 1938 (135)

Publicat el per
Respon

135

Dilluns 3 de maig de 1938

Estimat Màrius:

Fa cosa d’uns quinze dies, l’auditor del Tribunal Permanent de l’Exèrcit de l’Est oficià a la 30 divisió demanant que em passaportés cap a Igualada perquè, donada la molta feina pendent en aquell tribunal, necessitaven els meus serveis. La divisió passà l’ofici al Cos d’Exèrcit sol·licitant el meu passaport però el Cos d’Exèrcit ha respost que l’auditor s’havia de dirigir a ell i no pas directament a la divisió. Aquesta ha tornat l’ofici a aquell donant-li compte de la resposta. A desgrat que la cosa m’afectava tan directament, jo no n’he sabut res fins avui; estic, doncs, pendent de ser traslladat a Igualada a prestar els meus serveis dins el Cos Jurídic. Faré mans i mànigues per no deixar la infanteria i només obeiré les ordres en el cas que no em quedi altre remei, com aleshores que m’enviaren a la «columna Durruti». No em fa cap gràcia fer de jutge. Després d’un any i mig de servir a la infanteria sense haver sofert ni una esgarrinxada, si el primer dia que fes de tinent auditor del Cos Jurídic caigués sobre l’edifici del tribunal una bomba d’aviació de 500 quilos i em volatilitzés, em semblaria just i raonable.

I com que ja et vaig escriure extensament fa només tres dies, no t’explico res més. Digues a la Mercè que faci una novena a santa Rita perquè no m’enviïn al Cos Jurídic.

 

A Màrius Torres, 30 IV 1938 (134)

Publicat el per
Respon

134

Dissabte 30 d’abril de 1938

Estimat Màrius:

Acabo de rebre carta teva del dia 16; catorze dies ha posat en el viatge de Puig d’Olena a on som; no pas tan lluny de Puig d’Olena, ai las, com nosaltres voldríem.

M’impressiona la confiança amb què contemples els esdeveniments. De bona gana ho oblidaria tot, començant pel mapa, per poder-me-la encomanar. La meva esperança és la guerra europea; si resistim fins a donar-hi temps, la nostra victòria és segura.

Per a altres contingències, és a dir, si no hi ha guerra general, crec que França és un país que ens queda força a la vora i potser seria un digne marc per a la continuació —provisional— de les nostres vides, força més accidentades que no hauríem desitjat mai.

Complir els nostres deures fins a la fi i després tornar-la a començar on puguem: vet aquí en resum els meus pensaments d’aquests darrers dies. Per primera vegada des del començ de la guerra tenia la poc agradable sensació de ser un ocell de mal auguri; tant tu com la Nuri m’escriviu unes cartes noblement coratjoses i haig de ser jo, el mateix que en altre temps no em deixava guanyar per ningú en matèria d’optimisme, qui es malfia i us posa sobre avís i us recomana que estigueu cautament a l’aguait i preparats a tota contingència. Tindria remordiments de consciència si no us parlés amb aquesta franquesa a tu i a ella; per res del món no voldria enganyar-vos, jo, que sé més que no pas vosaltres com és la veritable situació. Ara hi ha calma i sembla que el front s’estabilitza altra vegada, però convé no fer-s’hi il·lusions excessives.

Ja sabia per la Nuri que la teva família, fugitiva de Lleida, havia pogut arribar sense novetat a Barcelona i me’n vaig alegrar molt; els nostres adversaris són uns cafres sense honor i no es distingeixen gaire pels seus sentiments cristians i cavallerescos, de manera que tot era de témer tractant-se del teu pare. També sabia que la Nuri t’havia vist i parlat a Barcelona.

Precisament durant una de les nostres retirades vèiem Lleida al fons de la plana, cremant pels quatre cantons i enlairant fins al cel una enorme i negra columna de fum. No crec pas que la incendiessin expressament ¿per què ho haurien fet? Vull creure que foren les bombes, que hi abocaven a cataractes, les causants de l’incendi. Sobre l’altíssim campanar de la Seu vella vèiem una gran bandera enemiga, plantada com un punyal al cor de la pàtria. És la primera capital catalana que prenen; el «cap i casal per terra ferma». Sabem que el primer que va fer el general Franco en posar-hi els peus fou abolir solemnement l’estatut de la nostra autonomia.

El país on ara sóc et seria molt familiar i no deixa de ser-m’ho a mi però m’estimaria més, mil vegades, trobar-me a les desolades estepes dels voltants de Belxit. De vegades em fa l’efecte que tot el que hem viscut des del 9 de març no és més que un mal somni; que de sobte ens despertarem i ens tornarem a trobar a les nostres avançades del Cucalon i de Nostra Senyora d’Herrera —protegint la nostra pàtria inviolada des d’un front situat a tres-cents quilòmetres davant seu. Els paisatges familiars no ens poden produir més que tristesa donades les circumstàncies. Un indret qualsevol de la lluna, com eren els voltants de la Pobla d’Alvortó, ara em semblaria més alegre que no pas aquestes muntanyes poblades de roures i aquestes riberes atapeïdes d’àlbers ¡com voldríem no veure aquests paisatges tan estimats ja que no podem oblidar el motiu pel qual els veiem!

No és pas la primera vegada que Catalunya travessa vicissituds, si no idèntiques, ben semblants a les d’ara. Pocs pobles poden merèixer més que el nostre el dictat d’heroics però també el d’infortunats. Sembla com si el nostre destí des del segle xvii fos de sostenir guerres contra forces massa superiors. No ens hem pogut refiar mai dels nostres aliats; França en aquell segle ens abandonà a canvi de quedar-se amb el Rosselló, Anglaterra en el següent a canvi de quedar-se amb Menorca. Deu ser una gran cosa néixer fill d’un país poderós; però nosaltres no podem deixar de ser el que som passi el que passi. Cada dia em sento més inclinat a avorrir la força i la riquesa, les dues bagasses, la morena i la rossa, del compare Satanàs. Més gloriós que el de tots els imperis haguts i per haver em sembla el destí de la petita nació jueva, ara dispersada sobre la faç de la terra, de la qual va néixer el gran vençut, el Crist.

Fins avui no he sabut, per un soldat reincorporat al nostre batalló, l’afusellament d’en Carrasco i Formiguera a Burgos el dia 9 d’aquest tristíssim abril. Aquest soldat me n’ha parlat molt; m’ha explicat que havia fundat, poc després de proclamada la República pels homes de l’Esquerra Republicana, un partit socialment més avançat que l’Esquerra però en canvi d’inspiració cristiana. La Unió Democràtica de Catalunya, molt minoritària, té un sol diputat al nostre Parlament i aquest diputat únic, que me n’ha dit el nom però no el recordo, hi defensa una posició que trobo la més adient de totes: al costat del règim, o sigui de la Catalunya autònoma i de la República de la qual forma part, però contra el govern; posició que hauria pogut ser la de la Lliga si el desbordament anarquista no l’hagués aculada per desesperació al camp contrari. M’ha explicat encara que el volien assassinar precisament els anarquistes, aleshores que es dedicaven a exterminar els de la Lliga i els catòlics, i que fou per salvar-lo dels anarquistes que el govern de la Generalitat el nomenà representant seu prop del de Bascònia, considerant-lo a més indicadíssim per representar-nos prop dels nacionalistes bascos, catòlics com són. A Puig d’Olena deveu rebre puntualment els diaris i potser t’admira que jo ignorés tot això; no ho he sabut, repeteixo, fins ara.

Sentint aquest soldat, que es veu que n’és, em feia l’efecte com si aquest partit hagués pogut ser aquell que jo buscava, però ara ja és massa tard. Ara només podem pensar en la guerra, en l’esforç desesperat que caldria fer si és que encara volem guanyar-la ¡el sacrifici de tantes vides haurà resultat ben inútil si la perdem! Catalunya serà esclavitzada altra vegada i qui sap per quant de temps; Felip V quedaria pàl·lid. Tot un segle de renaixença se saldaria amb un desastre de proporcions incalculables. No és hora de pensar en partits; primer caldria salvar Catalunya, ja discutiríem de partits després, però tot el que aquest soldat m’ha explicat de la seva mort tan serenament acceptada, tan commovedora en la seva simplicitat, no tenint per als soldats del piquet més que paraules de perdó i amb un darrer «¡visca Catalunya lliure!» en el moment de la descàrrega, m’ha entrat molt endins ¿és que tot aquell que mor «per causa de la justícia», tot innocent immolat, no repeteix en certa manera el sacrifici del Calvari? Vet aquí un home que si l’han afusellat els feixistes és perquè no ho havien pogut fer abans els anarquistes; tot un símbol de la Catalunya crucificada entre dos lladres. Com també ho és l’altre gran català immolat pels feixistes espanyols, el general Batet. Que Déu els tingui a la glòria amb tots els morts d’aquesta guerra —d’una i altra banda— i s’apiadi de tots nosaltres. Amén.

Pensar que aquest abril, exactament el dia 14, era l’aniversari d’aquella immensa il·lusió que fou la República Catalana ¿qui ens hauria dit aleshores, quan tot era alegria i esperança, que set anys després ens trobaríem on som? Si el coronel Macià no hagués mort, si l’haguéssim tingut encara a la presidència de Catalunya el 1936, tot hauria anat d’una altra manera; ell hauria reprimit l’alçament anarquista amb tanta energia com el feixista perquè era un militar, un gran senyor i per damunt de tot un patriota, i fent-ho ens hauria salvat. ¡Quin infernal encadenament de fatalitats ens ha dut on som ara!

I res més per avui. Confio que ens podrem escriure altra vegada amb un mínim de regularitat donada la calma que hi torna a haver al front si bé ¿per quant de temps?

 

[Afegit el 1948: És un enigma que els feixistes es deturessin a les ribes del Segre quan tan fàcilment haurien pogut avançar aleshores fins a Barcelona i acabar la guerra: els fets de prop d’un any després havien de demostrar en efecte que, un cop caiguda Barcelona, Madrid no oferiria ja cap resistència. Misteriosament, ens van deixar estabilitzar un front i hi hagué de nou una certa calma.]