Arxiu mensual: novembre de 2013

A Màrius Torres, 31 X 1938 (149)

Publicat el per
1

149

Barcelona, dilluns 31 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

És ja la tercera carta que t’escric en tres dies consecutius; cada vegada, quan acabo de tirar l’anterior a la bústia, m’adono que m’he deixat coses per dir-te.

Avui, a més, tinc notícies pròpies a comunicar-vos a tu i la Mercè: ja m’han despatxat el «passaport militar» i la «llista d’embarcament». Me’n vaig demà. Aquest matí se n’ha anat la nena amb les trenes tallades (així ho mana el reglament) i amb la seva maleteta. Em fa molta pena la Nuri gran, que es quedarà més sola que mai; completament sola en aquest pis on ja s’han escolat prop de sis anys de la nostra vida ¡quasi tota la de la nostra filla!

He volgut aprofitar les darreres vint-i-quatre hores de ser a casa per fer una vida ben «normal». A l’hora que en temps més feliços preníem el te hem pres una tassa de… maria-lluïsa i la Nuri m’ha llegit en veu alta tot el teu recull. La musicalitat dels teus versos ve sovint d’un cert aire de melangia, molt elegant i molt discret; música i estil es fonen a poc a poc amb els sentiments i les idees. Malgrat que alguns dels teus poemes fan pensar en miralls antics, amb la lluna velada pel temps i la nostàlgia, les imatges hi passen molt clares, de vegades com si sortissin d’una pintura del primer Renaixement italià; s’hi emmirallen, somriuen amb una tristesa serena, continguda, i s’esfumen; són fugaces, no insisteixen, no persisteixen, sembla que tinguin por de fer-se pesades (sempre en tenen els éssers més atraients, al revés dels altres). Aquest no-insistir resulta elegantíssim, com les simfonies de Mozart, tan riques en motius que només apunten, sedueixen i se’n van.

No em queda temps per parlar-te’n més; ja s’ha fet de nit i m’haig de llevar d’hora. El temps s’esmuny. Em sap greu de no haver pogut fer una darrera escapada al sanatori. Des del front escriuré a la Mercè donant-li notícies.

 

A Màrius Torres, 30 X 1938 (148)

Publicat el per
Respon

148

 

Barcelona, diumenge 30 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

Ahir al vespre, quan ja t’havia enviat la meva carta, la Nuri va llegir els teus poemes nous. Lorelei li ha agradat moltíssim, més que no pas a mi; és que jo tinc encara frescos a la memòria els set sonets primitius de què formaven part els distints fragments i ara aquests em fan una sensació excessiva d’incoherència. Ella, en canvi, ja no recorda aquells sonets. El Tremolosa mesura de dolor em va tornar a semblar admirable: exhala tot ell una emoció profundament cristiana. M’agraden sobretot aquells dos versos:

Si només el miracle de ser una criatura,
Senyor, no em duu als teus peus joiós i enfervorit…

que podria haver escrit sant Francesc. Hi ha, en efecte, una emoció típicament cristiana en tots els teus millors moments, com si fossis «cristià per naturalesa» ¿o potser «cristià sense saber-ho» (com monsieur Jourdain feia prosa)? Qui sap si és dels no-cristians, o dels a penes cristians, que ens ha de venir una poesia cristiana fins al moll dels ossos, que nosaltres, els catòlics per tradició familiar, ja no sabem donar. Però m’adono que m’estic ficant en un terreny molt escabrós, el de les teves conviccions més íntimes. Perdona.

Tens una decidida aptitud per sentir Déu en l’univers i per sentir l’home en la seva poquesa, perdut al fons d’aquest univers incomprensible. Si tenim consciència de ser tan poc és perquè som tant; l’animal ignora la lucidesa davant la mort, preu amb què hem de pagar el do incomprensible de la intel·ligència. Quan dic «animal» incloc naturalment en aquest concepte tot home que no tingui consciència del fracàs que és ser home; del fracàs que és, si no hi ha un Déu que ens salvi, tenir una intel·ligència que només ens serviria per saber que no som res i que estem destinats al no-res.

I pel que respecta al Bon dia d’octubre, és tan íntim, tan personal, «tan Màrius», tan indiscret —beneïda indiscreció—. De la tragèdia de l’home en general s’hi passa a la d’en Màrius en particular; una tragèdia ben petita a l’escala de l’univers, passatgera (bé ho espero), xopa de melangia i d’allò que en el segle xviii en deien «sensibilité» i que és una llàstima que el xx hagi substituït per la brutalitat i la barroeria. El ritme trencat, personalíssim, que has donat a les estrofes no fa més que accentuar-ne el to de confidència espontània, d’expansió íntima: la boca hi parla «ex abundantia cordis».

Durant el dia d’avui no he fet res més que llegir i rellegir tota la teva nova tria poètica. He vist que havies introduït correccions molt assenyades en molts poemes però n’hi ha una que em revolta: «els dits blancs que passen denes…» ¿Per què «blancs»? ¡Tan intens com era «morts»!

Enyoro alguns poemes antics que no hi figuren i sobretot la darrera cançó a Mahalta que tenia versos tan suggestius com aquells:

On hi ha una ciutat pintada en gris i rosa,
poblada de rostres amics…

Has de refer aquests poemes, no pas deixar-los de banda —solució massa còmoda.

Comparant el conjunt d’aquesta tria amb el de la de l’agost de l’any passat, se’n treu la impressió que en un any has fet un pas decisiu.

 

 

A Màrius Torres, 29 X 1938 (147)

Publicat el per
Respon

147

Barcelona, dissabte 29 d’octubre de 1938

 

Estimat Màrius:

Dilluns al matí la nostra nena se’n va a Berga, a la colònia escolar que hi té l’ajuntament de Barcelona. Aquell mateix dia o l’endemà me n’aniré també jo cap al XVIII cos d’exèrcit, on em diran per fi si m’haig de reintegrar a la meva brigada, com jo voldria, o si em destinen en una altra. Ara ja estic en llibertat definitiva, en virtut d’una absolució pronunciada en tota regla pel tribunal militar. Hi contribuí moltíssim el meu «full de serveis» despatxat per la brigada i sobretot l’informe entusiasta del comandant Gordó, que Déu l’hi pagui. De tot això me n’haurà quedat almenys una satisfacció: la de no pertànyer al Cos Jurídic. ¡Beneïda sigui la infanteria!

Em dius que has enviat els teus tannkas a Carles Riba, en homenatge a qui els introduí en la poesia catalana. Em sembla molt bé; és un gest de cortesia que t’honora. Dels tres poemes nous que m’envies, el sonet és admirable; no t’enganyaves en creure que seria del meu gust. Aquest tema de la poquesa de l’home, que en esdevenir conscient és la nostra grandesa, és «molt Màrius» com diria la Nuri. Els tres versos finals són una meravella de justesa, un model d’estil:

si cap en una gota d’aigua límpida i blava
el vertigen de llum dels espais sense fi
on Tu comences, on la meva ànima acaba.

Aquest és el millor Màrius, el que jo estimo més.

El poema fragmentari al qual has posat per títol Lorelei queda incoherent, com ja era de preveure; així i tot m’agrada més que no pas en la seva primera versió en set sonets, quan li volies donar una il·lació forçada.

Pel que fa al Bon dia d’octubre el seu tema és intensament poètic i en general la lluita per donar-li un estil queda airosa. Aquests poemes «tan Màrius», de mètrica tan impensada i lleugera, ja saps que fan les meves delícies. Molt més que no pas els tannkas amb què et disfresses de japonès.

A La Vanguardia del dia 16 aparegué un gravat de Picasso, al·lusiu a la guerra, que feia pensar en Dührer i en Goya. M’ha inspirat uns versos, que no m’agraden gens; volen ser la descripció del gravat i diuen així:

És la Bella Dorment que no sap que el cavall
vessa salvant-la els intestins en la carrera.
Sols es somnia a si mateixa, estrany mirall,
i el Monstre aspira amb voluptat el devessall.

Un mur asfixiant ens treu de l’atmosfera.
Un torero, tot nu com si fos de cristall,
combat, l’espasa al puny, i el seu peu persevera
clavat en el llindar de l’aquàtica esfera.

¡Dolç infant! ¿Què pretens amb el llum i amb les flors?
¿Per què observa el teu ull la flor obscena i feroç?
¡Ah, també la puresa combat! Les prostitutes

ocupen un infame mirador, absents i eixutes.
Crist se’n puja de nou, escèptic i cansat,
a la creu com dient: ¿per què n’hauré baixat?