146
Mas del Morer (Sant Pol de Mar), dissabte 15 d’octubre de 1938
Estimat Màrius:
Admiro la teva heroica decisió d’estudiar filosofia «ja des d’ara». Potser és el millor que es pot fer en uns temps així però el meu cap no dóna per tant.
T’haig de donar una notícia trista: en Jorzapé, aquell comissari de la companyia de metralladores que tenia dinou anys i era de Lleida i et coneixia, va morir en combat el 15 del passat setembre o sigui avui fa un mes. Ho vaig saber a la brigada, on he estat un parell de dies i he vist els vells companys. No havia sofert ni una esgarrinxada en tota la guerra; aquesta vegada una bala li va entrar pel mig del front exactament igual que a l’Aparicio, aquell tinent de la seva mateixa edat que morí durant els combats de la Pobla d’Alvortó.
De la «república de la pipa» d’aquells inoblidables temps d’Esterqüel ja només quedem en Gordó i jo; el tinent Torres va caure presoner durant la retirada de la línia del Cinca i creiem que el devien afusellar; a en Pijoan, el tinent de transmissions, que era de l’Esquerra «de tota la vida» i que, tip de no ascendir, s’havia fet no fa gaire comunista (convençut que ara només ascendeixen aquests), una bala de canó se li endugué el cap en els combats per protegir la retirada de les nostres forces entre el Cinca i el Segre.
Déu els tingui tots a la glòria.
T’estic escrivint una carta ben tètrica; abans procurava no parlar-vos de coses tan tristes. Ara no sé què em passa que no me les puc treure del cap ni callar-les. Em sembla que no us havia dit mai ni a tu ni a la Mercè la mort de l’Aparicio; en aquells temps procurava passar per alt a les meves cartes aquests detalls tan depriments. Tants xicots morts. Déu meu, ¿i sabem gaire per què? I tanmateix bé cal fer un últim esforç, un esforç desesperat per guanyar aquesta guerra; esborrona de pensar com serà tractada Catalunya si la perdem. Pensant-hi, encara em desficia més la inactivitat forçosa en què em trobo; aquest estúpid procés haurà coincidit amb la batalla de l’Ebre, que per les proporcions que ha anat prenent sembla el vaitot de la República. En darrer terme la República ens podria ser indiferent però la Catalunya autònoma hi està lligada i una arrossegarà l’altra a l’estimball si perdem aquesta guerra, cosa que Déu no vulgui. Que ens agradi o no, la història va a batalles guanyades o perdudes; la «història de batalles» havia caigut en el descrèdit —cal convenir que és ensopidíssima— i se la solia substituir per la història cultural, social, econòmica i de les institucions però en la dura realitat ¿a qui interessen la cultura, l’economia o les institucions dels vençuts? ¿A qui importa la literatura cartaginesa, que seria la que estudiaríem en comptes de la llatina si hagués guanyat Hanníbal? El mateix Goethe, que després de 1870 semblava més genial que mai, ja no ens ho sembla tant ni de lluny d’ençà de 1918; però el que és jo, mentre tants catalans moren cada dia en aquesta batalla com més va més monstruosa, jo m’estic a Sant Pol fet un inútil.
El Tribunal militar no sobresseu el procés; continuo en la mateixa situació absurda. I ja que no hi puc fer res i tu tampoc, distraguem-nos amb la nostra droga habitual, la poesia; pobra poesia catalana, que emmudirà altra vegada qui sap per quants anys si perdem aquesta batalla que tot fa preveure que serà la decisiva, la darrera de la guerra.
Crec molt justes les teves observacions a la meva Filla dels boscos; una filla, la pobra, engendrada a presidi. Qualsevol dia la corregiré d’acord amb les teves suggestions. I el mateix faré amb Amarint, que vaig escriure a Xàtiva, aleshores. Aleshores… ¡com si ja fes segles!
Sí, tens tota la raó: és més difícil corregir un poema que escriure’n deu. Però també és més meritori. Ja que m’és del tot impossible deixar d’escriure versos inútils com a d’altres deixar la droga, em quedaria un recurs: cremar-los. En tot cas la ingrata feina d’esporgar ha de ser feta força temps després d’escrit el poema; un poema acabat d’escriure és una nebulosa. L’autor no se’l veu, com no ens veiem la pròpia cara; s’ha de valer dels altres, com ens valem dels miralls per saber la fatxa que fem. O esperar que passi el temps i que aquells versos se li esborrin tant de la memòria que els pugui rellegir com si fossin d’un altre.
L’únic criteri de què m’he valgut per triar els teus és el del plaer que la seva lectura em produïa. El plaer pot tenir diverses causes, que poden ser discutides, però ell, en si, és indiscutible. I és l’única regla de l’art. No em refereixo al plaer baixament sensual, és clar; si bé, a manca d’altre, més val aquest que res. Uns versos que afalaguen les orelles ja són alguna cosa; però no ens hem d’acontentar amb això sol.
No crec que cap dels teus sigui «indigne de ser conservat». Quasi tots els «rebutjats» contenen alguna cosa que presa per separat és plaent i fins, de vegades, sorprenent. Et podrien servir com a punt de partida de nous poemes. Lluny de mi l’absurda intenció d’impulsar-te a escriure coses que no sentis; si alguna vegada t’he suggerit idees és perquè es desprenien dels teus versos mateixos: aquests semblaven reclamar-les. Si m’he equivocat alguna vegada, dissimula; «errare humanum est». Ara bé, si no et dóna la gana de refer tot un poema, conserva’n només els fragments que siguin veritablement poètics. El lector llegirà amb més plaer uns fragments sense il·lació, però poètics i originals, que no pas tot un poema que l’autor s’ha entossudit a completar a viva força quan ja havia perdut la líbido de la inspiració; aquesta inspiració tan bescantada pels buròcrates de la poesia i sense la qual és tan impossible la poesia com l’amor.
Les estàtues mutilades que ens vénen de l’antigor ens semblen belles a desgrat dels seus braços amputats. ¿Què ens semblarien si amb la pruïja de completar-les els en afegíssim uns de postissos? Més val, doncs, un poema fragmentari, però bell.
«Construir poemes on cada vers, cada frase, tingui un contingut poètic harmònic i en funció del conjunt» no és solament un ideal, com tu dius; és el deure estricte de tot poeta digne d’aquest nom. Un deure severíssim, és clar; tant, que cal ser molt indulgents amb els qui hi manquen i sobretot recordar aquelles paraules: «qui estigui net de pecat tiri la primera pedra».
Ah, qui dira les torts de la rime?
Naturalment que hi ha obres mestres del gènere insignificant, però en aquests casos l’estil no ho és; és l’estil que les salva. Si el tema és insignificant i, a més, l’estil difús, pedestre, sense gràcia expressiva ¿què farà el lector? Més d’un badall. Les faules d’Esop o de Fedre són insípides, somortes, gairebé «burocràtiques»; amb els mateixos temes La Fontaine escriví les seves, que són un dels cims de la poesia de tots els temps pel seu estil prodigiós.
Les dues primeres quartetes d’Última rosa queden magnífiques; només un detall: ¿per què substitueixes deshabitat per abandonat? Era més intens.
També molt bé les de Faula al gust antic.
La teva preferència per La rosa, el xiprer i l’oreneta sobre tots els altres poemes teus em fa moltíssima gràcia pensant que entre aquests n’hi ha de tan admirables com Uns ulls en un retaule i tants d’altres. És ben cert que sovint el mateix autor no té gaire idea del valor d’allò que escriu; Cervantes morí convençut de deixar una obra mestra: els Trabajos de Persiles y Sigismunda, novela setentrional.