143
Mas del Morer (Sant Pol de Mar), 17 setembre 1938
Estimat Màrius:
Em fan gràcia els dubtes que et vénen a propòsit dels teus versos. És una sort que no els hagis enviats a en Carles Riba; li tinc un respecte immens però em fa l’efecte que viu en un món fals.
El respecte que m’inspira és sobretot personal; ja l’hi tenia d’abans però la guerra me l’ha fet més respectable encara. Continua a Barcelona quan tants d’altres «intel·lectuals» es fan donar importantíssimes i urgentíssimes missions a l’estranger; quan el «príncep dels poetes» es mira els toros des de la barrera de l’ambaixada de París i el «poeta nacional» no ha parat fins molt més lluny encara, fins a la Polinèsia, ell, el mateix en persona que va escriure la lletra d’aquell himne:
¡Glòria! Catalans ¡cantem!
Cantem amb l’ànima!
A un crit i a una sola veu:
¡visca la pàtria!
La nostra terra és redimida,
el gran moment és arribat…
Tenim el cor per estimar-la
i en la tempesta del combat
tenim els braços per defensar-la
¡ningú ens prendrà la nostra llibertat!
Carles Riba és incapaç de pondre unes tals indecències poètico-patrioteres potser precisament perquè ho és d’abandonar tan frescament la pàtria quan aquesta les passa tan negres; però viu en un món fals. Com donant raó a una certa dita popular que el concerneix de ple en tant que «home petit», ha dut l’art de la punyetització fins a unes altures que els mateixos bizantins envejarien. Entre les seves Estances de joventut hi ha coses bones però res de més plumbi que quan es posa a punyetitzar sobre poesia i poetes: és capaç de parlar de l’Esclasans amb la mateixa serietat que si es tractés del Dant. Hi ha qui diu que és tan bonic viure d’il·lusions; jo ho trobo tirant a idiota. Em temo molt que si els hi haguessis enviats no els hauria entesos; potser m’equivoco ¡què més voldria! En tot cas ¿quina necessitat en tens? Deixa’l que com sempre i més que mai, ara que tot cruix i trontolla, punyetitzi i punyetitzi sota les bombes (cosa que no deixa de constituir com una mena d’heroisme punyetívol) des de les planes de la Revista de Catalunya que no llegeix absolutament ningú ¿qui la llegiria si tots tenim altres maldecaps? Tu, mentrestant, treballa i calla.
Almenys la Revista de Catalunya no es dedica a omplir d’insults l’exèrcit enemic com fan en tantes publicacions de reraguarda tants valents que més valdria que fossin al front; si el combatessin amb les armes a la mà no sentirien la necessitat d’insultar-lo de lluny —i fins comprendrien com n’és de grotesc.
Notícies pròpies: he ascendit per fi a capità; des del març de 1937 no havia tornat a ascendir. ¡Si la guerra dura, acabaré general! Així que el tribunal militar sobressegui la causa (no tinc cap dubte que la sobresseurà), m’incorporaré altra vegada a la infanteria, ara amb els meus flamants galons de capità, i creu-me que ho faré amb l’alegria —fora de la pena de deixar les Nuris— de perdre de vista aquesta reraguarda on m’asfixio. ¡Com enyoro l’ambient del batalló!
L’ascens en les meves circumstàncies m’ha produït molta alegria, més que en altre temps el de tinent; és que vol dir que encara hi ha esperit militar a l’exèrcit, que no tot ho empastifa l’esperit policíac. Encara l’exèrcit, per als ascensos, només té en compte els informes militars i menysprea els de la bòfia. Encara una cosa és l’exèrcit i una altra la bòfia; encara, doncs, hi ha esperança. No tot put a podrit a Dinamarca.
preparat perquè fos ben bé espontani i fins en un cert moment vaig tenir una estranya al·lucinació: veia la mateixa multitud, les mateixes noies, les mateixes flors però uns altres —els «altres»— que desfilaven. No se n’anaven sinó al contrari: venien. ¡Déu vulgui que Catalunya no hagi de viure mai tal vergonya!