150

Barcelona, dilluns 7 de novembre de 1938

Estimada Mercè:

Encara que no t’ho mereixes gaire, perquè fa no sé quants dies que no m’has escrit, com que tenia el propòsit de fer-ho des del front i resulta que ja hi he anat i ja n’he tornat, suposo que et serà igual que ho faci des de Barcelona, on estic autoritzat a residir fins el 20 de desembre.

Vet aquí com ha anat la cosa:

Sortia de Barcelona el dimarts passat, demà farà vuit dies; vaig passar una nit, la de Difunts, pels solitaris carrers de Tàrrega; dues a Santa Maria de Claravalls, altrament dita de Montmagastrell, on per cert hi havia el meu germà Francesc, ja reintegrat, com jo, a l’exèrcit; una a Igualada (exactament a l’hotel Universo, perquè a Igualada no s’estan de res), i finalment la darrera a Mollerussa. Si ho mires en un mapa, veuràs que és una curiosa ziga-zaga. A Mollerussa, per fi, vaig trobar el quarter general de la meva divisió, que és el que jo anava cercant. I vet aquí que m’hi esperava l’ordre de seguir un curs Z a Barcelona i a més un sobre molt voluminós contenint els meus sous endarrerits de capità amb els corresponents «plusos de campanya» que fan un grapat de pessetes que esgarrifa; no sé pas quantes, ja que en passant de cent ja no sé comptar. L’ordre, que no m’esperava pas, em permet de fer companyia a la Nuri, que s’havia quedat tan sola, durant un altre mes i mig, i el sobre, que m’esperava menys encara, que la meva companyia no li sigui solament allò de «contigo pan y cebolla» —si bé en els temps que corren ¿què donaríem perquè no ens manquessin mai? L’exèrcit ja no podia portar-se millor amb mi: no sols em guardaven religiosament els sous de capità a comptar des del mateix dia que aparegué l’ascens al diari oficial, sinó els «plusos de campanya», és a dir, com si tot aquest temps no me l’hagués passat a la reraguarda sinó al front; considerant que si no ha estat així no ha estat pas per culpa meva sinó de la bòfia. ¡Si sabessis el fàstic que aquesta els inspira! I ara t’explicaré què és això del «curs Z» o sigui com és que torno a ser a Barcelona.

Potser recordaràs que el meu últim «destí», abans el bòfia del S. I. M. no pugés a detenir-me, era el de cap dels Serveis Z de la brigada; ara, doncs, hi ha una ordre general que tots els caps dels Serveis Z de l’exèrcit segueixin un curs d’ampliació dels seus coneixements en la matèria. Torno a anar a l’Escola de Guerra com ara fa exactament dos anys. ¡Com han passat aquests dos anys! Segons com, em fa l’efecte que han fugit volant; segons com em semblen dos segles. Trobar-me de nou en aquells passadissos tan grans i tan freds em fa revenir a la memòria els companys d’aleshores i sobretot els qui han mort d’aleshores ençà. És una llista tan llarga. Els qui vam ser ascendits a capitans el passat mes d’agost, que procedim dels promoguts a alferes el desembre del 36, compto que només som la meitat de la promoció si és que hi arribem. A vint-i-sis anys (els faré d’aquí a tres dies), fa estrany sentir- se ja un «supervivent». Del trio inseparable d’aleshores sospito que només quedo jo; dic que ho «sospito» perquè si bé em consta la mort de l’Usall a la batalla de Terol per un company que s’hi trobava, d’en Cruells estic sense cap notícia des de fa una eternitat ¿és que no me n’arribarien per un o altre conducte si encara visqués?

Ni cal dir que aprofitant la meva anada a la brigada vaig saludar els meus vells camarades del batalló i en especial els de la companyia de metralladores. Dels breus moments passats amb ells ¡en vaig sortir tan reconfortat! Tot se m’esborrà de la memòria, el S. I. M., el tribunal militar, l’espectacle depriment de la reraguarda. Els catalans són uns soldats magnífics; dubto que n’hi hagi de millors enlloc del món. Venint de cinc mesos passats a la reraguarda em semblava respirar de nou l’aire lliure. Després dels nostres, els millors deuen ser els d’enfront; ¿com, sinó, ens clavarien tantes sumantes? Fem-hi la part de la superioritat en armaments i comandament; en queda de tota manera una de considerable per al coratge i la disciplina dels soldats, que cal no oblidar que són de lleves igual que els nostres. Pobres xicots, de vegades penso que si aquesta guerra durava gaire, potser acabaríem unint-nos els dos fronts contra les dues reraguardes; sé pels presoners que estan tan fastiguejats de la seva bòfia com nosaltres de la nostra. Si la nostra s’inspira en la GPU, la seva, segons sembla, en la Gestapo.

És ben curiós que el principal argument que es pot esgrimir contra la guerra no se’ls ha acudit encara mai als «pacifistes»: que fa una selecció a l’inrevés de la natural. Són els millors els qui hi moren, mentre els bòfies sobreviuen tots.

Jo estimo en primer lloc els nostres soldats i en segon lloc els soldats enemics; pel que respecta als covards de l’una i l’altra banda, em fan exactament el mateix fàstic. Un conegut, gran admirador de l’Eugeni d’Ors i que més m’estimaria no haver conegut mai, em deia a Barcelona entre altres obscenitats que la batalla de l’Ebre li semblava… ridícula. ¿Què pot tenir de ridícula una batalla que ens costa mil vides cada dia i altres tantes a l’adversari i que fa mesos que dura?

Bé és veritat que Napoleó, referint-se a la seva fracassada campanya de Rússia, digué com excusant-se allò que ha quedat com a proverbi: «Del sublim al ridícul no hi ha més que un pas» —com si la campanya de Rússia, amb les seves immenses esteses de cadàvers damunt la neu, tingués res de ridícula. La varietat de reaccions de què és capaç l’espècie humana segons els individus i davant uns mateixos esdeveniments arriba a fer rodar el cap; però potser poques coses ens separen tant els uns dels altres com el sentit del ridícul. Per al circumspecte historiador don Modesto Lafuente ho eren aquells versos que improvisà l’emperador Hadrià en el moment de morir:

Animula, uagula, blandula,
hospes comesque corporis,
quae nunc abibis in loca,
palidula, rigida, nudula,
nec, ut soles, dabis iocos.

 «Por último, á consecuencia de sus excesos» diu don Modesto Lafuente referint-se a Hadrià, «dejó el mundo, no sin recitar al tiempo de morir unos chistosos versos de su composición que se han conservado por su rareza así en la idea como en la estructura.» ¿Què tenen de «chistosos» aquests versos? Jo, pobre de mi, no ho sé veure ¡si et digués que fins i tot em fa l’efecte com si ja els estigués murmurant la nostra desventurada Catalunya!

Que Déu se n’apiadi. I de tots nosaltres, amén.

Torno a ser, doncs, a Barcelona però no podré fer cap escapada a Puig d’Olena; el règim a l’Escola és de semi-internat i a més sever com el d’un campament en peu de guerra. S’hi entra a les vuit del matí i no se’n surt fins a les set del vespre; i ara no és pas qüestió de saltar la tanca ni totes aquelles bestieses que fèiem, ara fa dos anys, quan encara hi havia il·lusió, humor i alegria. No se’ns hauria acudit mai, aleshores, que temps a venir caldria prevenir la possibilitat que l’enemic recorregués a les armes químiques; la guerra s’ha anat tornant cada vegada més cafre. Expressions a la Maria Planes, a l’Esperança i al doctor Ribes Soberano. Digues a en Màrius que aprofitaré aquesta nova estada a Barcelona per llegir i rellegir els trenta-dos poemes que componen la seva darrera tria i comentar-los a fons.

[Afegit el 1948: Continuo sense cap notícia d’en Cruells; tot em fa creure que degué morir en algun dels combats del «desastre d’Aragó» ja que és des d’aleshores que no n’he sabut mai més res.]