A Màrius Torres, 13 XI 1938 (de la Nuri) (151)

151

(Carta de la Nuri)

 

Barcelona, 13 de novembre de 1938

 

Estimat Màrius:

La Nuri petita se n’havia anat a Berga el dilluns i en Joan al front el dimarts i de cop i volta jo m’havia trobat tota sola i així m’estava, tan moixa i tan trista com puguis imaginar. La matinada de diumenge passat em desperta de sobte el timbre; d’un bot salto del llit i obro la porta del cancell: ¡en Joan! En Joan carregat com un ruc, rebentat i amb els peus nafrats de tant rodar d’aquí d’allà però tot alegre de tornar a ser a casa. I a casa el tinc per un mes i mig! Enmig de l’alegria de tornar a estar plegats, aquella tarda vaig rebre la teva carta. T’agraeixo molt que m’haguessis escrit per fer-me companyia.

Intentaré de fer un esforç per dir-te el que penso dels teus tannkas. Són tan lírics, tan subjectius, que cada un d’ells demana el seu estat d’esperit, el seu àmbit; bé, això passa amb tota mena de poesia però l’altra et va suggestionant, crea en el lector l’ambient que cal per sentir-la. Els tannkas no; si un tannkas, un bon tannkas, et troba en el seu moment et semblarà molt bell i li sabràs agrair que hagi vingut «amb ales de papallona», com dius tu; que hagi vingut tan lleument. Passen de puntetes, no insisteixen, no fan nosa; és com si no tinguessin cos. Aquesta lleugeresa dels tannkas m’agrada sobretot quan expressen per contrast una idea greu (greu és —naturalment— el contrari de lleu); sinó, s’assemblen massa a les papallones i les papallones no m’han agradat mai.

En els teus hi ha imatges i idees vives, tant més intenses com més breus, «plenes de Màrius», de l’única originalitat que val: aquella que ve sense forçar-la, aquella que no tem els tòpics perquè porta en si mateixa la saba que ho renova tot.

Estic esfereïda d’haver assegurat tantes coses; cada dia em fan més por les afirmacions categòriques. Te les hauria volgut dir d’una manera tan lleu com els teus tannkas.

Lorelei suggestiona; potser hi ajuda la seva mateixa incoherència, que fa que la seva sola unitat interior sigui el ritme. Una poesia així és la més bella de les músiques.