153

Barcelona, dissabte 26 de novembre de 1938

 

Estimat Màrius:

He posat molts dies a escriure els comentaris als teus poemes, que trobaràs adjunts.

Ens hauria agradat —ja que som tafaners— que ens expliquessis tot el que et deia en Carles Riba a la seva carta; el seu tannkas no em convenç gaire. Potser sóc al·lèrgic a la poesia japonesa trasplantada a Catalunya.

També nosaltres estem astorats del caràcter colonial que ha pres la Vanguardia, el vell diari barceloní que altre temps, ai las, havia estat dirigit per un Miquel dels Sants Oliver o per un Gaziel. Vam estar temptats d’escriure al seu director actual fent-li veure l’absurditat que un diari de Barcelona no parli més que de Madrid; la Nuri arribà a escriure la carta, que finalment no ha enviat; jo no he arribat a escriure res perquè m’ha fet mandra. La Vanguardia, que encara que en castellà era tan barcelonina, ha deixat de ser-ho; ara és un de tants diaris madrilenys dels que, per causa de la guerra, es publiquen a Barcelona. Els temps són revolts, tot va damunt-davall; pels carrers, a cada pas, trobes gent parlant en castellà. Abans només hi parlaven els «funcionarios del Estado»; t’havies d’arribar fins a la Torrassa per sentir-lo massivament; m’han explicat per cert que a l’època que manaven els anarquistes van posar un rètol a l’entrada del barri: «Aquí no se habla catalán». Si és veritat, el govern de la Generalitat els hauria hagut de tornar immediatament al seu país.

Suposo que n’hi devia haver molts altres d’escampats pels suburbis a més dels de la Torrassa però al centre de la ciutat a penes els notàvem. Calgué el daltabaix del 19 de juliol de 1936 perquè ens els trobéssim de sobte, a milers, amb el mocador negre i vermell de la FAI al coll com hi haurien pogut dur el de la Falange que té els mateixos colors. Ara te’n trobes pertot arreu: són els «germans d’Ibèria », com explica amb insistència la ràdio catalana, «fugitius del feixisme» afegeix encara el locutor. Un no pot estar-se de pensar que li van oposar ben poca resistència. Els de la 30 divisió, quan m’hi vaig incorporar, m’explicaven que a l’època que eren una «columna» —la «columna Macià-Companys»— de les «Milícies Antifeixistes de Catalunya» els en van enviar una vegada uns quants de «recuperats», que fugint de Màlaga no havien parat fins a Barcelona. Així que veieren les filferrades arrencaren a gemegar: «¡Nos ensierran com a las gayinas! » No hi hagué manera de fer-ne uns «milicians» passables. En aquella època ningú no t’obligava a fer de «milicià » si no volies; tot «milicià» tenia dret a tornar-se’n a casa seva en qualsevol moment que li passés pel cap ¡quina època aquella! ¡I així volíem guanyar la guerra! És el cas que d’aquells andalusos «recuperats» no en quedà ni un a la «columna»; tots se’n van tornar a Barcelona a fer de «germans d’Ibèria fugitius del feixisme». ¡Res de més cert! Dedueixo que fou el cas a moltes altres unitats com sigui que se’n veuen moltíssims d’edat militar a la reraguarda; als masos de Sant Pol el mateix que als de Peralada en tenien de llogats com a mossos per substituir els fills incorporats al front. Tot plegat no deixa de ser ben desmoralitzador per a la nostra gent, que veu que el S. I. M. rastreja com un gos de presa els nostres i en canvi deixa tranquils els forasters. La cosa té encara un altre aspecte: l’únic sentit d’aquesta guerra als nostres ulls és en tant que la sostenim per evitar la invasió de Catalunya ¿i no l’estan ja envaint en plena guerra? Sota l’excusa que són «germans d’Ibèria fugitius del feixisme» ¿no en seran potser l’avançada que ja comença a dur a terme, inconscientment si es vol, el seu principal propòsit? «Hay una manera muy sencilla de acabar de una vez con el problema catalán» ha dit el camarada Jiménez Caballero, teòric de la Falange, «y es repoblar Cataluña con andaluces.»

Sota aquest aspecte ha estat psicològicament un altre error catastròfic la vinguda del govern de Madrid a Barcelona. A València els podia afalagar allò de ser «la capital d’Espanya»; Barcelona és massa gran i a més sap molt bé que allò que requereix la seva dignitat és de ser la capital de Catalunya i no la d’Espanya. Passi que hi vingués el govern basc; era un amic desventurat que venia a refugiar- se a casa nostra. El de Madrid, al contrari, hi ha vingut amb ínfules de «gobierno superior» i a més acompanyat d’una tal quantitat de «funcionarios» de tota mena i de tot calibre que arriba a fer l’efecte d’una plaga de llagosta. Són ells tant com els refugiats andalusos la causa que ara pels carrers del centre de la ciutat se senti tant castellà ¡i amb quin urc i quina altisonància poden parlar-lo tots aquests «funcionarios del Estado»! Qualsevol diria que són els conqueridors de Catalunya i no pas uns que s’hi han hagut de refugiar perquè no han sabut defensar el seu país. Els discursassos del doctor Negrín ho acaben d’esguerrar tot; entre ell i els editorials de la nova Vanguardia t’arriben a fer rodar el cap, tant s’assemblen a allò que diuen els de «la España nacional». Sempre hi és qüestió de «las glorias de España» i fins i tot de l’«Imperio»; a cada pas ens recorden, com els altres, que Espanya havia estat un «Imperio» i que mereix —i tant— tornar-ho a ser. El mal que està fent tot això és inenarrable; els catalans arribem a dubtar si aquesta guerra es fa per Catalunya o en ares d’una certa «idea imperial» d’Espanya que porta de cap el doctor Negrín. Per cert, com que a penes es troba res més que llenties als mercats de Barcelona, els nostres les anomenen «pastilles del doctor Negrín per aprimar-se».

També són forasters els tramviaires; tots sabem que el juliol del 36 els anarquistes van assassinar els anteriors, posats mesos abans pels germans Badia per acabar amb una d’aquelles vagues demencials que paralitzaven Barcelona; assassinat en massa d’uns pobres jornalers catalans que havien baixat del poble per guanyar-se humilment la vida que no sentiràs mai esmentat de tanta vergonya com ens fa recordar-ho. Com més va més convençut estic que en els esdeveniments d’aleshores hi hagué la mà dels provocadors ¿a qui interessava, sinó, deshonrar la victòria de les forces armades de la Generalitat i que Catalunya caigués en el caos? Sense l’aparició de les hordes de la FAI hores després de vençut l’alçament feixista, tot hauria estat claríssim i els catalans, units, ens hauríem pogut abocar a Mallorca i a establir contacte amb els bascos a través d’Aragó. Cada vegada que pujo al tramvia o a l’autobús i el cobrador se’m dirigeix en castellà, vet aquí, em dic, un ram on el camarada Jiménez Caballero ja es trobarà servit pels anarquistes per endavant i a cor què vols si mai, Déu no ho vulgui, «ritorna vincitor » a Barcelona. ¡Quin seguit d’errors i d’horrors d’ençà d’aquell 19 de juliol que hauria pogut ser un dels dies més gloriosos de la nostra història! Hauria estat el moment de fer tantes coses; totes eren possibles aleshores. El ferro era calent. Era el moment, per exemple, d’acabar de catalanitzar la premsa de Barcelona posant fi al contrasentit que la Vanguardia continués apareixent en castellà en plena autonomia. Catalunya es va trobar com aleshores de la guerra del Francès, independent de fet sense que els seus dirigents s’ho proposessin; es va trobar, també com aleshores, amb un exèrcit propi creat per la força mateixa de les circumstàncies. Un darrer esforç i érem al cim; totes les contingències ens hi empenyien. Però es veu que som com Sísif; què dic, pitjor. A ell la roca li queia mentre som nosaltres mateixos que la deixem rodolar cada vegada que estem a punt d’assentar-la al cim de la muntanya. Com si, arribat aquest moment, ens fes por aquell cim que ja tenim tan a la vora; com si no comprenguéssim que acabant-hi d’arribar i assentant-hi la roca prendrien fi els nostres mals. La deixem rodolar rostos avall; i au, a emprendre altra vegada l’esforç esgotador de pujar-la des del fons del precipici. ¿O potser és que trobem com un goig masoquista en el fet de ser un poble infortunat, condemnat a traginar eternament muntanya amunt un pes insuportable?

En canvi, quan no n’és el moment sabem perpetrar les atzagaiades més gratuïtes, com és ara la del 6 d’octubre, amb la inconsciència més esborronadora. ¿A què treia cap aleshores proclamar l’Estat català? El ferro era fred, picar-lo era estúpid. El pretext invocat traïa un provincianisme tan arrelat en la mentalitat dels organitzadors que arriba a fer pena: els semblava intolerable que a Madrid es constituís un govern de dreta mentre el de Barcelona era d’esquerra. Aquest fou l’únic motiu que saberen donar-ne. ¿En què es coneixeria, doncs, que Catalunya és un país autònom si els dos governs, l’autònom i el de la República, haguessin de ser sempre, obligatòriament, del mateix color? Hi hagué també molt d’aquella mania nostra tan idiota d’imposar als castellans allò que ens agrada per més que a ells els faci fàstic: en el segle xviii la casa d’Habsburg, en el xix la rama carlina o la República federal, en el xx la d’esquerres. ¿Per què no deixem d’una vegada que es governin com vulguin a casa seva i ens dediquem a governar en pau la nostra? Per cert, una de les moltes coses que fan honor al teu pare és que no volgués saber res d’aquella sublevació suïcida, que fou ben bé com si llancéssim alegrement l’autonomia daltabaix del balcó del palau de la Generalitat.

Per distreure’ns de tot plegat no hi ha com la droga de la poesia; he arribat a pensar, en efecte, que a tu i a mi ens és com una droga. Els defectes generals —i amb més motiu els particulars— que assenyales a la meva són desgraciadament ben certs; només et puc dir en descàrrec meu que tinc un ferm propòsit d’esmena, si bé no sé encara quan m’hi posaré; m’esborrona de pensar la feinada que m’hi espera.

COMENTARIS A LES TEVES 32 POESIES ESCOLLIDES

Última rosa: La darrera quarteta hauria de ser retocada de cap a peus. Els versos 1 i 3 són feixucs; l’un repeteix l’altre. De la segona quarteta caldria substituir el vers 4, que interromp banalment la suggestió autumnal dels anteriors. La resta del sonet és simplement perfecta.

Que sigui la meva ànima…: Al segon hemistiqui del vers 3 sobra una síl·laba; bé és veritat que, en compensació, en falta una altra al primer del vers 21.

Paraules de la Nit: Al primer vers diu «siguis» (subjuntiu) i ha de dir «sigues» (imperatiu); es comprèn la teva confusió ja que els lleidatans dieu «sigues» en tots dos casos com en català clàssic. Vers 10: ¿no seria millor «cada flor té un perfum»? Sembla que el perfum es té o s’exhala, però no es fa (a més, massa ff).

Poesies que haurien de figurar a la nova tria: Abril, Sonata da chiesa, Dolç Àngel de la Mort, Paraules de la Nit, Que sigui la meva ànima, He dit al meu cor, En el silenci obscur, El combat dels poetes, Última rosa.

Altres que hi haurien de figurar si les alliberessis de versos paràsits: Febrer, Música llunyana en la nit, Variacions sobre un tema de Händel.

 

Per compulsar altres poemes que no són en el quadern hauria de repassar totes les teves cartes però estan empaquetades i lacrades; la Nuri ho va fer el passat mes de març en previsió de determinades contingències que el desastre d’Aragó feia semblar possibles aleshores. Ara seria llàstima desfer els paquets; tals contingències, per desgràcia, no han deixat de ser possibles.

A més dels poemes que t’he esmentat, n’hi ha molts que contenen una estrofa, un vers, una idea o una imatge molt bells. ¿Per què no treballes amb més rigor aquests temes? Els versos i estrofes a què principalment em refereixo són els següents:

 

Puresa, alegre doll de puresa…
(Arioso)

¿Vers on? Senyora d’una terra morta,
mires, cruel, amb un somriure antic
aquest món massa vell per ser-te amic,
perquè saps que dels dos ets la més forta.
Tu, que només ets bella! Marbre groc
no sollat per les llàgrimes ni el foc.
(Venus)

Els murs dels jardins sobreïxen de roses,
els murs de l’espai sobreïxen de blau.
(Primaveres)

És quan vull evocar una veu perduda
amb el cor feixuc
i amb tota la por i el fervor no puc
reviure una hora fondament viscuda…
(Llavors)

                                              Tan clara
que tu sola tenies uns límits en l’impur
aiguabarreig dels meus deliris. Foc obscur
de sarments oloroses, fumejant com una ara…
(Creació)
Deia la Nit: —¿No sents quina serena pau?
Vine, ben net el cor del desig que t’irrita,
al paradís dels somnis on el Repòs t’invita.
Amaga’t entre els plecs del meu sudari blau.
(Conversa)

Com una lira ronca, per la pluja de plata,
feien càlids arpegis les llargues mans del vent.
(Tarda de pluja)

Aquella olor de terra del vent de la tardor…

Feia una nit de música…

Darrera un canelobre que, cortina de llum,
estergia al teu rostre tot d’espirals de fum,
romperes a cantar. Pàl·lida, tenebrosa
era la teva veu…

Mories poc a poc. I t’anaves tornant
una ombra que tenia la forma del teu cant.
(Mort i Transfiguració)

La mort ens pren sovint per lligams ben subtils!
(Últim desig)

 

Ara m’adono que aquest darrer vers és la traducció literal del de Baudelaire que poses com a lema del sonet; suposo que no t’ofendrà pas que hagi pres un vers de Baudelaire per teu.

N’hi ha molts més encara, però aïllats del context perden molt de la seva suggestió. Hauries d’estudiar detingudament el perquè d’aquests versos i insistir amb tenacitat fins a trobar tot el poema de què formen part i que evidentment no és encara el que has escrit.

Examinaré ara d’una manera esquemàtica aquests 32 poemes presos en conjunt i seguint-los per ordre cronològic.

Tenim inicialment un Màrius enamorat de la música i de la natura, que «pinta» amb uns colors clars i tendres que recorden l’escola de Siena. La música, però, li desvetlla sentiments més greus, que descriu amb tintes més ombrívoles. Gran varietat de versificacions, amb un cert predomini del decasíl·lab —el «vers italià»—, cosa que, unida a la visió sienesca de la natura, fa pensar en una forta influència d’Itàlia.

Com de sobte, aquell Màrius primaveral i musical es torna un versificador rigorós; escriu poemes d’un estil cenyit i en impecables alexandrins. La influència italiana sembla haver cedit davant la de Baudelaire.

El divorci entre la primera manera i la segona és una antítesi, per dir-ho com els hegelians, que trobarà la seva síntesi en la descoberta de si mateix. Fins ara l’habitud de no considerar més que els objectes semblava induir-lo a contemplar-se ell mateix com un altre objecte: es veu malalt, passant dalt d’una muntanya els anys de la joventut. Però aquest objecte pensa i sent. Tot això és molt curiós. I dolorós. El bo d’en Màrius ho conta tot… ¿a qui? Tot veritable poeta té el seu Íntim Amic Desconegut: és a ell que es confiarà. Aquelles tintes clares de la primera manera, aquells versos rigorosos a la Baudelaire de la segona, aquella intuïció musical, tot es combina a partir d’ara per expressar-nos un Màrius molt personal, a la vegada sentimental i meditatiu, que sofreix però que confia. Per ajustar-se a aquest personalisme emotiu o meditabund la versificació ha de disgregar-se altra vegada, però no pas per tornar al punt de partida: neixen estrofes noves, que el poeta inventa a impuls de la necessitat de trobar el seu ritme. La musicalitat de les combinacions de versos s’ajusta al tema fins al punt que de vegades el lector ja no sap si són les paraules o més aviat el seu ritme allò que li fa compartir tan intensament els estats d’ànim del poeta.

Darrera etapa de l’evolució: tot això s’enlaira i al mateix temps s’endinsa. El Màrius que s’observava a si mateix ha descobert una galeria, un «passadís obscur», que el condueix més endins del dolor, i un espai com un abisme vertiginós —un abisme vertical— que duu més amunt que l’emotivitat. Descobreix que és una criatura i s’enfronta amb el Creador i amb l’univers. La veritable poesia és germana de la filosofia i de la religió; no s’hi confon, perquè és una cosa distinta —la confusió dóna la «poesia filosòfica» i la «poesia religiosa», que sovint, si valen com a filosofia o com a religió, no valen gaire com a poesia—; no s’hi confon perquè és distinta però és la seva igual. Diu el mateix que elles amb un altre llenguatge. És el cas d’alguns dels teus darrers poemes; la gravetat dels temes hi fa canviar altra vegada l’estil i la versificació. El sonet en alexandrins torna a sorgir però ara ja no es tracta de «fer estil »; fer només «estil» sembla tan poca cosa quan un ha descobert «el miracle de ser una criatura».

En aquesta darrera etapa sembla perceptible una certa influència anglesa —de Shakespeare, de Blake i potser de Milton, sobretot.

Ara et parlaré d’alguns poemes en particular, sense que això vulgui dir que aquells dels quals no et parlo m’agradin menys.

A Sonata da chiesa la música és evocada per una imatge visual: un raig de sol penetrant dins un temple tenebrós. Una troballa. A Variacions sobre un tema de Händel, en canvi, la suggestió musical deriva de la juxtaposició de conceptes com és ara: mans «càlides i llargues», tonades «amargues i velles», «esquelet de violí». ¡I aquells «dits morts» passant denes d’un «rosari de fusta»! Inoblidable. Tant la Sonata com les Variacions impressionen per l’eixuta justesa de l’expressió: no hi ha més paraules que les imprescindibles.

L’Abril traeix les teves preferències per determinats colors: el morat, el gris, el rosa. El poema té un alè suau i una suggestió molt fina i molt tranquil·la. El tema primaveral reapareix en Febrer però hi pren un estil més acusat, sobretot a la darrera estrofa.

Vora la mar és un poema «molt Màrius», felicíssim d’estil. I «més Màrius» encara és l’Abendlied, on trobem de nou el teu amor per les tintes clares: el blau de miosotis, el rosa, «una mica d’or», el violeta. El lector hi descobreix, meravellat, una correspondència entre colors i sons (colors tendres i sons cristal.lins) i l’evocació cap vespral resulta finíssima, molt sentida, discretament melangiosa:

Jo sento en el meu pit
alguna cosa que, com en el món, s’apaga.

Els núvols ha quedat deliciós. Té un estil seguit com un doll d’aigua, aquella «difícil facilitat» dels poemes perfectes. Amb ell fas la teva conquesta definitiva del sonet en alexandrins, del qual trauràs tant de partit d’ara endavant.

Un altre abril és un d’aquests poemes tan «teus» en què fons les teves emocions més íntimes amb el sentiment de la natura, un vague anhel metafísic amb un no-sé-què de musical; de la fusió neix una nota única molt original i de fort poder evocador. Hi ha versos que posaria entre els millors que has escrit:

Com una aigua secreta canvia el seu color
amb el reflex que l’aura dóna a l’instant que passa…

Les llunyanies d’or saben secrets de pau.

Abril que fas florir les roses i els llorers,
dóna dies ben clars a la meva tristesa!

Música llunyana en la nit és un exemple molt curiós de com importa el treball de correcció: ara és un sonet acabadíssim i amb un final molt emotiu.

Bon dia d’octubre no és solament un dels teus poemes «més Màrius»; és a més curiosíssim com a assaig de versificació. Tens l’instint del vers; el saps fer, com ningú fins ara en català, souple com volia Verlaine:

sans rien en lui qui pèse ou qui pose.

L’alexandrí entre els teus dits es torna àgil i t’obeeix, dòcil i briós com un «pur-sang». Sobretot domines l’art dificilíssim de trencar-lo.

Trobo curiosíssims ressons de velles polèmiques filosòfiques (algunes tan velles com la civilització) en tals o tals poemes: alguna cosa de les del «nominalisme» i el «realisme» en Els noms, idees sobre temps i eternitat en Al present, el problema de l’atzar en Última rosa. Però el que et preocupa més és el problema de l’infinit, la incomprensible multitud de mons que roden per l’espai, la dramàtica desproporció entre la nostra petitesa i la vastitud del cosmos; tot això t’ha inspirat paraules molt fondes per molt sentides. De vegades, més que no pas el dramatisme, és l’ambigüitat d’aquesta desproporció allò que et capfica: ¿som els presoners d’aquest cosmos incomprensible o en som els reis?

M’he despertat tot sol en un antic
jardí que no sé si és la meva presó o el meu imperi.

¿Serà aquest ésser insignificant que és l’home el «rei de la Creació»? ¡Com costa de creure! Recordo haver-te dit fa algun temps que Uns ulls en un retaule em semblava el millor dels teus poemes; ara ja n’hi ha d’altres —i entre ells aquest— que m’agraden tant o més. Allò que continua semblant-me molt atraient d’aquell dels Ulls és la seva manera tan singular de plantejar embolicadíssims problemes psicològics:

M’agenollo en el fons de la meva paraula…

amb la pregunta tan inquietant:

¿Qui abans que jo ha tingut aquest somni tan dolç?

L’evocació d’aquells ulls de retaule ja no podria ser més delicada:

Els ulls, els ulls mateixos de les animes clares…

Els sis versos finals són una meravella de suggestió. Sembla que les tintes s’esfumin exquisidament, com les darreres notes d’una simfonia en «morendo». Se n’exhala un no-sé-què de profunda tendresa; el lector no oblidarà mai més aquells ulls que continuen mirant «més enllà del verm que els menjà la pupil·la».

He deixat per al final els problemes que planteja la correcció del sonet M’he despertat tot sol. Precisament perquè m’agrada tant, vull insistir-hi; no em cansaré de fer-ho fins que et convenci. Seràs un pare desnaturalitzat si continues negant a aquest fill teu un remei tan senzill i que li aniria tan bé.

Les mateixes consideracions que t’han induït a no corregir- lo són les que em mouen a aconsellar-te altra vegada que ho facis, perquè contra el que tu penses allò que hi altera el teu pensament i el despersonalitza és la improvisació —la deixadesa— de l’estil; no és pas quan anem més deixats que som més «nosaltres mateixos». L’autor no pot mesurar l’eficàcia dels mots de què s’ha valgut per expressar-se; és solament el lector que pot fer-ho. Si les noies no tinguessin miralls ¿com ho farien per pentinarse? El mirall del poeta és el lector. Em sembla molt bé que et neguis a tot el que pugui semblar-te un canvi de fons; ja no m’ho sembla tant que vulguis considerar com a intocables uns detalls merament externs com són els que jo t’assenyalava. ¿Serà menys «ella mateixa» una noia pel fet de pentinar-se d’una manera que li escaigui més? Si m’escoltes bé sense posar-t’hi neguitós, estic segur que em comprendràs en el cas d’aquest sonet com m’has comprès en tants d’altres.

En poesia cal recórrer sovint, com tots sabem, a la comparació: el poeta ja sap el que vol dir, ell no necessitaria les comparacions, però per fer entendre la «seva» idea al lector escull una cosa que sigui coneguda d’aquest i li diu: «allò altre és semblant». Si obrava a l’inrevés, o sigui fent servir la «seva» idea de punt de comparació, el lector es desconcertaria.

En el teu sonet, la imatge que hauria de servir de punt de comparació és Adam avançant astorat entre les coses creades el primer dia de la Creació. Si tu et limitessis a desplegar aquesta evocació i a dir que a tu et passa com a ell, el poema seria claríssim: el lector veuria Adam, admirablement evocat pels teus versos, i et comprendria a tu per comparació. Però com que ho dius a l’inrevés, el lector desconcertat es pensa que és a tu i no a Adam que li passen aquelles coses, com si fossis tu el punt de comparació; i no essent-li familiar la imatge del doctor Màrius Torres, ciutadà honorable i al corrent de les contribucions, passejant-se de pèl a pèl a la intempèrie moll de fang i deixant estela d’ànima, no comprèn prou bé de què es tracta, no comprèn tampoc Adam, s’arma un galimatias. La sexteta final, doncs, hauria d’ordenar- se així:

Adam devia anar pel món el primer dia
com jo vaig, sorprenent la verda melodia
de cada veu de l’aire, del gest de cada branc,
per abraçar la llum esbatanant els braços,
el cos encara moll de rosada i de fang,
deixant estela d’ànima darrera dels seus passos.

Deixa estar aquesta mania que t’ha entrat que no es poden suprimir les preposicions ni les conjuncions. L’estil s’alleugereix suprimint-ne tantes com sigui possible ¡feliços els poetes llatins, a qui el geni de la seva llengua permetia de no usar-ne a penes cap! I no em surtis amb l’escrúpol que no es pot alterar l’ordre tradicional de les rimes a la sexteta final d’un sonet:

A
A
B
C
C
B

Tu mateix has escrit finals de sonet com els de Infinits, Música llunyana, Uns ulls en un retaule, La galerna i el llamp, La pedra antiga i La nit dels vagabunds, en tots els quals la sexteta final s’ordena així:

A
A
B
C
B
C

cosa que l’allibera d’una certa feixugor que aquella rígida simetria potser li donaria. Massa regularitat és monotonia; per aquest camí tornaríem a Boileau:

que toujours dans vos vers le sens coupant les mots
suspende l’hémistiche, en marque le repos.

Tu mateix en poemes anteriors ens en has donat els millors exemples que en tinguem en català: tot el que trenqui la monotonia i substitueixi la regularitat per una cosa millor, que és la varietat harmoniosa, ha de ser benvingut.

No veig tampoc que el sentit reclami l’estela d’ànima abans que el cos moll de fang. ¡La cosa meravellosa no és pas que el cos estigui moll de fang; és que un cos de fang deixi estela d’ànima! Aquest, doncs, ha de ser el vers final, el que clou el sonet i el resumeix.

No vull cloure al meu torn aquests comentaris sense recordar-te una vegada més que cal que treballis tots aquells poemes que no han entrat a la tria i que hi haurien hagut de ser però esmenats. Són Venus, Encara, aquella cançó a Mahalta

on hi ha una ciutat pintada en gris i en rosa
poblada de rostres amics

i tots els altres que t’he assenyalat en ocasions anteriors. La Nuri ja t’ha parlat dels tannkas, enviats posteriorment a la tria. Amb el temps caldrà veure quins continuen agradant-te i quins altres decideixes de desar a les golfes de l’oblit. Em tranquil·litzen els teus bons propòsits (i els d’en Carles Riba) de no escriure’n mai més. Catalunya té dret a demanar-vos alguna cosa més que una poesia «petita i bonica».