154

Barcelona, dimecres 7 de desembre de 1938

Estimat Màrius:

El diumenge al vespre, tornant de l’Hospital Militar on havia vist el meu germà Josep que s’estava morint, vaig trobar la teva carta a casa. L’endemà el meu germà moria. No et parlaré del trasbals que hem passat. És preferible no parlar-ne ¿què diríem? La mort ens excedeix.

L’havien reclòs en un camp de concentració on envien els refractaris al servei militar detinguts pel S. I. M. Resulta que el camp està infestat de tifus. Així van ara les coses a l’«Espanya republicana» d’ençà que hi mana el doctor Negrín alçapremat pels comunistes.

Quan en pogué sortir gràcies a l’amnistia (condicionada a l’obligació d’integrar-se a l’exèrcit), es veu que ja duia el mal sense saber-ho; l’internaren, com a d’altres, a l’Hospital Militar, ben vigilat pel S. I. M. I és allà on ha mort després d’una breu agonia.

M’esforço a no pensar-hi; pensar-hi és insuportable. Em refugio en la teva poesia com en una droga; em distrec amb els poemes nous que m’has enviat. M’esforçaré a comentar-los.

Rostres en els somnis: No és pas la primera vegada que t’inspires en les coses que veiem en somnis; l’interès per aquestes coses és tan vell com el somniar. El nostre temps, que en tants aspectes torna als orígens de la humanitat, ha redescobert l’atractiu del món dels somnis i ha comprès que els antics tenien raó quan hi pressentien «una selva de símbols». Desxifrar aquests símbols és una feina àrdua, a la qual s’han llançat psicòlegs, metges, pintors, poetes, filòsofs. Sobretot pintors: Salvador Dalí ha pintat somnis amb una audace correcte que desafia els segles.

El teu poema hi fa pensar per la força amb què hi són evocats aquests rostres estranys que somriuen ambiguament:

Ells parlen una llengua misteriosa i clara;
quan jo els parlo, somriuen de no entendre’m tampoc.

El lector s’hi troba com flotant en un aire al mateix temps espès i transparent, l’aire dels somnis i de les pintures de Dalí. Aquests dos versos són els millors del poema; són la seva troballa. Expressen allò que tenen de més atraient les imatges enigmàtiques que apareixen en els nostres somnis: que siguin tan pròximes i al mateix temps tan llunyanes. Vénen, ens parlen en la seva llengua «misteriosa i clara», somriuen perquè «no ens entenen tampoc». Ho has dit amb una exactitud esbalaïdora. També és molt evocador aquell vers:

els rostres en els somnis s’esvaeixen, cantant.

Aquest «cantant» suggereix la pàl·lida vida que anima l’espectre, en contrast amb l’esvair-se immediat. El clarobscur —o el contrapunt— és punyent. La darrera terceta no desdiu gaire de tot això: la teva invocació (¿o potser conjur?) als «hostes alats», els rostres que s’esvaeixen, és trèmula d’una emoció que s’encomana ¿per què diables estimem tant aquests rostres que veiem en somnis? Tu fas sentir al lector que aquests rostres pàl·lids i esvaïdissos ens són molt íntims, terriblement familiars. Però ¿què són? El misteri dels somnis ha de tenir relació amb el més enllà; mons que pressentim però que se’ns escapen. La interpretació freudiana m’ha semblat sempre incompleta i sovint d’una vulgaritat estabornidora.

De vegades penso que els teus anys de sanatori, bo i essent un mal per a tu, hauran estat un bé per a la poesia catalana; les llargues hores de lleure t’han permès d’assajar, de cercar el teu estil, d’estudiar-te a tu mateix i mesurar les teves possibilitats. ¡Quin goig de llegir en català coses que fins ara només trobàvem en altres llengües —en Blake, en Poe, en Baudelaire! Si et digués la poca gràcia que em fan en el fons les llengües estrangeres; recordo com si fos ara com em vaig sentir esgarriat, de petit, igual que en una «selva obscura» el primer dia de col·legi sentint per primera vegada parlar en castellà. L’aprenentatge del castellà em va costar llàgrimes ¡em semblaven tan absurdes aquelles paraules aplicades a coses de les quals jo sabia perfectament el nom de debò! I si t’haig de ser franc, en el fons del fons tota llengua no-catalana continua semblant-me absurda; els noms de les coses, els de debò, els únics, només poden ser els catalans.

No crec pas que la teva evolució cap a una poesia més i més greu sigui símptoma, com dius que comences a témer, que ja et trobes en la teva darrera fase com a poeta, ben lluny d’això; però encara que fos així ¿per què t’hauria de fer tristesa? Hauries arribat a allò que lògicament et proposaves. Cert que això que dius ens passa a tots quants som en aquest món; ens proposem un fi com a raó de la nostra vida, tots els nostres esforços s’hi dirigeixen i quan l’abastem sentim una profunda recança:

Quand notre coeur a fait une fois sa vendange,
vivre est un mal; c’est un secret de tous connu.

Però les teves evolucions no han arribat pas al final, tot al contrari; has trobat l’origen, el teu, o sigui la teva originalitat. La vida et reserva moltes Amèriques a descobrir; ara tot just has descobert les caravel·les que hi duen.

D’altra banda no crec que les teves etapes anteriors siguin «superades» en el sentit que no hi puguis tomar mai més. Hi tornaràs sovint, a intervals, però ara a consciència, ben armat, amb més estil, que vol dir amb més caràcter; amb més perspicàcia també, que vol dir amb més malícia. Hi ha coses «molt Màrius» entre les velles, que potser un dia ressuscitaran amb un «cos glorificat».

Veig que per fi em fas justícia pel que respecta al sonet M’he despertat tot sol. Creu-me que n’estic content. Ara queda perfecte.

No em puc treure del cap el meu pobre germà Josep. ¿On van els morts?