156
Diumenge 15 de gener de 1939
Estimat Màrius:
Tinc el pressentiment que aquesta serà la darrera carta que et puc escriure en llibertat i Déu vulgui que encara t’arribi; per això m’esbravaré dient-te el que fins ara callava i que ja no et podria dir després. Fins ara havia fet el cor fort; m’esforçava a creure en una victòria que ara ja només seria possible amb un miracle. Ja som molt prop del «finis Cataloniae». El desastre supera tot el que hauríem pogut preveure; les divisions catalanes, destrossades a l’Ebre, no podien fer més del que fan, retirar-se tot combatent. Almenys totes ho fessin amb ordre, com la nostra. ¿Era necessària l’ofensiva de l’Ebre? ¿Podia tenir altre resultat que el que estem vivint? Després del desastre d’Aragó, quan amb un suprem esforç havíem aconseguit refer un front estable, la prudència més elemental aconsellava una defensiva que estalviés vides i municions; ben fortificats ens hauríem pogut sostenir molt de temps, anys potser, i entretant ¿qui sap quins canvis podien produir-se en la situació internacional? Mentre hi ha vida hi ha esperança i qui dia passa any empeny; llançar les forces que eren la cobertura de Barcelona i del que restava de Catalunya en una ofensiva de tanta envergadura i que per tant havia de costar tantes vides i tant de material com la de l’Ebre, era un suïcidi.
Des del 19 de juliol de 1936 hem anat d’error en error, de confusió en confusió i de desvari en desvari; per això ara ens trobem amb la tragèdia més incoherent que deu haver viscut el nostre país en tota la seva història. Com si no fos prou haver acabat amb l’autonomia de l’Exèrcit de Catalunya i fins i tot amb el seu nom, que bé li haurien pogut deixar, almenys, com a designació geogràfica, poc abans que quedessin tallades les comunicacions entre el Principat i la resta de la zona republicana el govern madrileny es dedicà a enviar contingents de catalans a Extremadura tot substituint-los en el nostre front per contingents de forasters, en un anar-i-venir de tropes que era una estúpida pèrdua d’energies, de temps i de material i que només podia tenir una explicació en el desig de barrejar-les de tal manera que s’acabés de perdre el caràcter català del nostre front; es veu que les nul·litats que governen la República no comprenien que perdent-se aquest caràcter es perdia l’únic sentit que tenia als nostres ulls aquesta guerra. Últimament feien pitjor encara: enviaven les lleves catalanes a les altres unitats, sobretot les manades per aquests sinistres carnissers que els comunistes ens han volgut fer creure que eren uns genis de la guerra, aquests Lísters i Campesinos que de militar no tenen res ni a penes de persona humana i que es pensen que les batalles es guanyen, com els mals metges fan operacions o els mals pintors pinten Cristos, a força de sang. La desmoralització que tantes mesures anticatalanes i una manera tan cafre de conduir la guerra han anat produint entre els nostres soldats és indescriptible; ara ja murmuren sense amagar-se dels oficials que l’únic que volen en aquestes altures és que la guerra «s’acabi sigui com sigui i no sentir més castellà». Pobres xicots, no comprenen que tal com s’acabarà n’hauran de sentir més que mai.
I ara aquestes unitats forasteres, tot retirant-se en desordre de la manera més vergonyosa, es dediquen a saquejar pobles i a calar foc a tot allò que no poden endur-se’n; se’n duen davant seu les mules i les vaques després d’haver consumit o destruït tots els altres bestiars i queviures deixant la nostra gent en la desesperació. Hem presenciat escenes odioses i no se’n va de gaire que a la guerra que hem de sostenir contra l’enemic que avança no n’hi afegim una altra contra aquests facinerosos que oficialment són els nostres aliats i que demostren tenir-nos tant d’odi com ell: «Todos los catalanes son unos fascistas» van dient; després els altres diran que som «todos unos rojos» i continuaran l’obra de destrucció. La qüestió és destruir Catalunya; tots ens odien per un igual. Entre ells no tenim aliats; només hi tenim enemics. Aquests dies no veiem més que pobles i masies que cremen; fins als pallers calen foc sota pretext de no deixar res a l’enemic. Hi ha hagut dures escaramusses entre catalans i forasters ¿com podem mirar impassibles que sota un pretext tan miserable es passi a foc la nostra terra? Ara seria el moment del judici de Salomó; ara seria l’hora que la veritable mare lliurés el fill a l’altra abans que veure’l mort. Seria, en una paraula, l’hora d’intentar el que fos decentment possible perquè la nostra terra no sigui tota ella passada a mata-degolla, i no pas una, sinó dues vegades, primer per aquestes hordes de pretesos aliats i després pels feixistes. La guerra és una cosa tan cafre que només pot ser lícita quan reuneix dues condicions: una causa justa i una esperança fundada de guanyar-la. En aquestes altures temo que la nostra, la que encara estem sostenint a desgrat de tot, ja no té cap de les dues; la causa justa, que era la defensa de Catalunya, ¿es pot dir que subsisteix a hores d’ara després de la confusió inenarrable que ha sembrat el doctor Negrín? I pel que fa a esperances de guanyar-la… potser que riguem per no haver de plorar.
Sabem que l’enemic, a mesura que avança, duu a cap una repressió més implacable que tot el que hauríem pogut imaginar mai; com que n’arriben detalls pels fugitius, el pànic s’estén entre la població civil de les comarques encara no ocupades i tot fa témer que es produirà un èxode en massa cap a França. Desventurada Catalunya, quin buit hi haurà fet la guerra; quin buit més a propòsit per facilitar la invasió a gran escala que tot fa preveure que ja duen pensada… ¿Era necessari a darrera hora cridar a files fins els nois de setze anys com ha fet un govern criminal i enviar-los als fronts sense cap preparació militar? Fins això hem hagut de veure, Màrius, a fi d’acabar-nos de cobrir d’una vergonya que ja no ens traurem mai més de sobre. El de menys és perdre aquesta guerra; el pitjor és com l’haurem perduda. La mortaldat entre aquestes criatures, que no tenen cap dels reflexos dels veterans, és esgarrifosa; quantes vides catalanes segades abans d’hora, quin buit s’haurà fet al nostre país ¡ni que les nul·litats que ens governen ho haguessin fet expressament per facilitar els plans de conquesta i d’invasió dels altres! En aquests moments, quan ja no té remei, em pregunto si Catalunya no haurà comès des del principi un dels errors més grans de la seva història fent la seva causa consubstancial amb la de la República i en conseqüència prenent damunt seu quasi tot el pes d’aquesta guerra que no era la seva o almenys no ho era prou clarament; em pregunto si entre tots no l’haurem crucificada entre dos lladres. ¡Quin record espantós hauran deixat aquests anys en la memòria del nostre poble! Però ¿què hauríem pogut fer? Un encadenament infernal de fatalitats ens ha dut on som ara, al fons de l’abisme.
Només ens hauria pogut salvar un alçament unànime del nostre poble que des del mateix juliol de 1936 hagués posat a rotllo feixistes i anarquistes i donat a la guerra que començava l’únic sentit que podia legitimar-la, el de guerra nacional per les llibertats de la nostra terra; tots «espantosament units», els catalans ens hauríem salvat com a tals fins i tot si perdíem la guerra, que no és mai del tot perduda una guerra quan es fa netament, per la pàtria. Així ho van fer els bascos, així hauríem pogut fer-ho nosaltres amb més elements que no pas ells; el que és ara ¿quin sentit té, quin sentit pot tenir aquest sagnant galimatias que estem presenciant?
Mentrestant cobrim la reraguarda de les forces vençudes que es retiren en un desordre indescriptible i la fuga d’una part considerable de la població civil; si una cosa ens sosté encara en el nostre deure de soldats a desgrat de tot, és que, combatent a la desesperada, protegim aquestes tristíssimes corrues de dones, vells i criatures que s’encaminen cap a França presos de terror; penso que, en un lloc o altre, qui sap on, hi deu haver entre ells la Nuri i la nena o que no trigaran a afegir-s’hi —i cada un de nosaltres pensa una cosa semblant.
Suposo que la Mercè i tu no us moureu de tota manera de Puig d’Olena ¿on aniríeu els malalts en ple hivern? Que Déu tingui pietat de tots nosaltres.
[Afegit el 1948: Ja no hi ha cap altra carta meva del front. Perdut tot contacte amb la meva antiga divisió em vaig trobar incorporat a la 60, on els alts comandaments eren tots comunistes; l’ordre hi era perfecte però glacial, la disciplina impecable però sense amenitat. Vam combatre sempre, cobrint la retirada de les altres forces i la de la població civil, que en efecte es llançà en massa, aterroritzada, cap a França, precedint o seguint els batallons vençuts.
L’enemic no utilitzà en cap moment les armes químiques; els oficials adscrits al Servei Z vam passar a omplir altres missions. Jo vaig ser oficial d’enllaç. Una vegada, arribant a un caseriu on hi havia d’haver el comandament d’un batalló per al qual duia ordres del de la brigada, el vaig trobar ocupat pels moros; era vespre i vaig fugir en la fosca però uns quants d’ells arrencaren a córrer darrera meu. Per sort vaig caure al fons d’una bassa de molí abandonada, buida d’aigua i plena de bardisses. Els sentia discutir; s’allunyaven i s’atansaven, com cercant-me, i jo no gosava sortir perquè sabia que s’acarnissaven amb els oficials enemics abans d’afusellar-los quan vet aquí que torno a sentir fressa d’armes i veus però ara en català ¡eren dels nostres! Hi havia hagut un contraatac i tornaven a ocupar el caseriu; els fronts eren fluctuants i els oficials d’enllaç teníem grans dificultats a localitzar unes unitats que canviaven a cada moment de posició.
Caiguda Barcelona el 26 de gener, encara vam combatre durant un parell de setmanes. A mitjans de febrer passàvem els Pirineus en correcta formació militar, quan a França creien que ja no quedaven més forces republicanes. Ho vam fer pel coll d’Ares, net de neu aquell any; la gendarmeria francesa, impressionada per l’ordre amb què marxaven aquells soldats que havien combatut fins al darrer instant, ens reté els honors militars… i acte seguit ens reclogué al camp de concentració de Prats de Molló. Me’n vaig escapar gràcies al notari del poble, el senyor Guiu, vell català-francès que amagava generosament a casa seva tots els catalans-espanyols que podia. Gràcies a un vestit usat que em procurà, vaig poder fer el viatge fins a Seta camuflat en pagès del Vallespir i reunir-me amb la Nuri i la nena, que m’hi esperaven des de feia un mes i ja començaven a témer el pitjor. Un cop reunits tots tres ens en vam anar a París, on ens arribà la notícia de la mort del meu pare poc després de l’entrada de l’exèrcit espanyol a Barcelona. Havia tingut temps d’escoltar els primers discursos dels generals invasors per la ràdio i es veu que li recordaven els del doctor Negrín perquè murmurà —i fou una de les poques ocasions de la vida que se li sentí a dir alguna cosa en castellà— «los mismos perros con distintos collares». Cada vespre havia resat el rosari des de la seva infantesa i expirà tot resant-lo. El panteó quedà ple.
Ocupada Catalunya, les potències amigues, França la primera, s’afanyaren a reconèixer la Junta de Burgos; Madrid ja no oposà cap resistència; els únics fets d’armes que es registraren a la seva zona foren les tristíssimes baralles entre els republicans mateixos —comunistes i anticomunistes—. L’ocupació de tot aquell territori, encara vast, ja no havia de ser per als franquistes més que un passeig militar: hi trigaren exactament el temps que li cal a la infanteria per avançar a peu seguida de la impedimenta i amb les precaucions reglamentàries. El primer d’abril, un mes i mig després de l’ocupació total del nostre país, tot estava consumat: perduda Catalunya estava perduda la República.]
(NOTA DEL 1976: Totes les cartes següents són en francès, els ocupants havent prohibit el català fins en la correspondència privada; les puc traduir literalment ja que, pensades en català, aquest s’hi trasllueix paraula per paraula.)
————————
Les “Cartes a Màrius Torres” tornaran just al final de festes, el dia 6 de gener.