160

San Pedro de Macorís, 28 de gener de 1940

Estimats amics:

Vam rebre la vostra del 25 de novembre a Tolosa pocs dies abans d’anar-nos-en. Encara us en vam enviar una des de Bordeus. El 21 de desembre salpàvem d’aquell port amb el Cuba, paquebot francès de 17.000 tones armat a popa amb dues peces de petit calibre per mor dels submarins.

El viatge ha estat molt bonic per bé que llarg. Havíem hagut d’estar molts dies —ja embarcats— a Le Verdon, que és dins l’estuari de la Gironda, esperant els tres navilis de guerra que escortarien el nostre fins a Casablanca, on arribàvem el 31 a l’alba; el mateix dia a posta de sol ja singlàvem cap a les Antilles. De manera que la nit de sant Silvestre perdíem de vista el Vell Món al mateix temps que l’any vell.

El Cuba, sempre per mor dels submarins, havia de descriure unes immenses esses i fins es deturà un parell de dies enmig de l’oceà per fer exercicis amb els canonets de popa.

El 10 de gener cap a les onze vèiem terra: era Puerto Rico. Vam navegar al llarg d’aquesta illa fins a la caiguda del vespre i l’endemà a l’alba ancoràvem a la rada de l’Ozama, que fa de port a la ciutat de Santo Domingo. Aquesta ciutat, des de l’any 1936, s’anomena Ciudad Trujillo, en honor del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina, que és el «Primer Mandatario de la nación» com li diuen sempre els dos diariets que es publiquen en aquesta illa; amb això no és pas que li vulguin recordar que no n’és més que un simple representant o apoderat, com nosaltres diem que els procuradors dels tribunals no són més que «mandataris» dels seus clients; oh, no, res d’això, tot el contrari. Volen dir que és el que «manda» més. D’altra banda Santo Domingo, fundada el 1496 per un germà de Cristòfor Colom, fou destruïda el 1930 per un cicló de manera que el Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas etc. etc. és el seu «Reconstructor» —o almenys així li diuen.

El dia 12 a la tarda vam venir a San Pedro de Macorís, a 75 kms a l’est de Ciudad Trujillo i també port del mar Caribe. És una encantadora petita ciutat tropical, d’uns 20.000 habitants (entre els quals tenim l’honor de comptar-nos), bastida a la riba esquerra de l’estuari de l’Higuamo, rada natural magnífica que serveix de port als hidroavions de la Panamerican Airways System i a multitud de goletes i pailebots i fins i tot vapors si són de poc calat.

Ara em direu: i des del dia 12 fins al 28 ¿per què no ens escrivíeu? Per una raó poderosa: no teníem els tres centaus que costa el timbre de correus. Havíem aprofitat els últims moments a Europa rebentant-nos alegrement tots els francs. A Bordeus, on ens donàvem la gran vida a base de salmó amb maionesa i llamprea a la bordelesa degudament regats amb els vins tan justament famosos de la comarca, vam comprar amb els que ens quedaven un atlas voluminós i una colla de llibres, els uns «in quarto» i els altres «in octavo», que tracten dels costums dels indis salvatges de l’Amèrica del Sud i de les civilitzacions precolombines del Perú i de Mèxic; tot plegat per fer-nos una certa idea d’a on anàvem.

Heu de saber en efecte que no en teníem cap. A París, quan encara estàvem tan lluny de sospitar una cosa tan aliena a la nostra voluntat com és que ens en vindríem a l’Amèrica del Sud, havíem vist pertot arreu uns grans mapamundis que deien Nous vaincrons parce que nous sommes les plus forts; hi havien pintat d’un color els dominis del Reich alemany i d’uns altres els dels imperis anglès i francès. El mapamundi era mut i heu de saber que amb la Nuri ens trencàvem el cap per endevinar quina podia ser una illa del mar Caribe que hi apareixia pintada amb el color de l’imperi francès ¡no en teníem ni la més remota idea! Doncs vet aquí que és precisament aquesta on ara ens trobem, que es veu que a París encara es pensen que forma part del seu imperi; el nom de l’illa és Haití (o també Hispaniola, Quisqueia o Santo Domingo) i està partida entre dues republiquetes, la d’Haití i la de Santo Domingo o Dominicana; independents totes dues ja que fa més d’un segle que l’illa no pertany a França.

Fóra llarg de contar com és que hem anat a petar en una illa com aquesta, on evidentment no se’ns havia perdut res. ¡Tot ha estat tan inesperat! La vetlla del 1r de setembre —si no em falla la memòria— ens dirigíem cap a l’observatori de París amb l’honorable propòsit de contemplar Saturn a través de la gran ullera quan veiérem pels carrers tot de gent excitadíssima; acabava d’arribar de Londres un diari del vespre amb uns grans titulars Imminent peril of war i se l’arrencaven dels dits tot i que això de llegir diaris anglesos no és gaire el fort dels parisencs. Aquell explicava que els alemanys anaven a envair Polònia i que França i Anglaterra en conseqüència els haurien de declarar la guerra. La notícia caigué a París com una bomba; ningú no s’ho esperava, la consternació era general. Ja no vam anar a l’observatori; tot era tancat, només es parlava de la guerra. L’endemà em vaig posar en relació amb uns compatriotes, tan estonians com jo mateix, per parlar d’organitzar una unitat que amb el nom i sota la bandera del nostre país pogués combatre al costat dels Aliats. No hi hagué manera; el govern de París ens comminava a sentar plaça, simplement, a la legió. Un dia que jo havia anat al centre sense la Nuri (ella parla el francès sense accent ja que és d’educació francesa) i reposava un moment en un banc públic, s’assegué al meu costat una senyora ja entrada en anys i se’m posà a parlar amb aquella confiança amb què de vegades ho fan les parisenques velles com si fossin comares de poble: «Ah, jeune homme, nous voilà de nouveau dans de jolis draps; de nouveau la guerre! La faute en est aux étrangers, il y en a trop. J’en ai marre; Paris en est plein, partout des étrangers! Ce sont eux qui ont tout brouillé et maintenant ils nous mènent à la guerre». Jo em limitava a assentir amb uns «ah oui madame» que no em traïssin; no les tenia pas totes. Val a dir que el meu accent m’havia merescut no feia gaire els elogis d’un «sous-préfet», que m’assegurava que era com el d’un «vrai français». Jo reia posant-ho en dubte però l’home insistí sense cap ombra d’ironia: «mais oui, je vous l’assure: vous parlez comme un vrai français des Pyrénées Orientales».

Poc després la policia em va fer saber que si abans de tres dies no m’havia enrolat a la legió quedava expulsat de París. Suposo que em coneixeu prou per saber que no tinc ànima de mercenari; ens calgué improvisar precipitadament un viatge a Tolosa, on l’ajuntament, més o menys occitanista, ens era favorable. Hi havia encara un altre motiu per acollir-nos de nou al Midi i és que era el temps de les veremes; vaig deixar les dues Nuris a Tolosa, a la caserna vella i desafectada dels bombers que el municipi havia posat a la nostra disposició —la dels estonians—, per anar-me’n a fer-les en un poble. Tothom hi parlava occità, des del darrer jornaler fins al primer propietari, el baró François de Godon, que continua vivint en el seu castell i ocupant-se personalment de les collites; és a les seves vinyes que treballàvem traginant les portadores i m’hi podia entendre divinament parlant cada u la seva llengua. Em va estendre un certificat, que penso conservar tota la vida, donant fe que en això de carretejar portadores plenes de raïm jo havia demostrat «beaucoup d’intelligence».

No menys en demostrava simultàniament el coronel P. F. traginant un carretó de maons pels carrers de Tolosa. «¡Vostè, tot un coronel, fent de manobre!» li digué un conegut que passava. «Pago per tants manobres que feien de coronels» li replicà.

Però les veremes es van acabar i a Tolosa, per més que les autoritats municipals fossin comprensives, no ho eren pas les altres i més que res el que em resultava inaguantable eren les males mirades de la població civil, sobretot de les dones: al país no quedava cap home en edat militar i no era pas qüestió de penjar-me un rètol que digués «étranger». Mentrestant sabíem que havien acabat de fracassar a París totes les temptatives d’organitzar l’única unitat on hauríem pogut enrolar-nos sense repugnància; si no és sota una certa bandera, que coneixeu tan bé com jo, ens havíem fet el ferm propòsit de no combatre mai més de la vida. Que per cert, ja que d’aquesta bandera parlem, és ben curiós que amb banderes passa com amb quadros: allò que distingeix un gran pintor d’un pintamones no són pas els colors, ja que tots dos usen els mateixos, sinó la manera de disposar-los. Amb els mateixos colors es pot fer una obra mestra o una mamarratxada; una bandera com la nostra, que de tan preciosa te la menjaries a petonets, o una altra que als nostres ulls, almenys des de 1936, representa exactament tot el contrari.

Les mirades d’odi (o de menyspreu, que és pitjor encara), de la població civil i sobretot de les dones, se’m feien cada vegada més insuportables i vam prendre el determini de deixar França. Hauríem volgut anar als Estats Units, on la Nuri té un germà, o al Brasil, on té un parent dedicat al negoci de les fustes precioses; però des del mateix moment de la declaració de guerra tots els països ens havien tancat les portes. Només en quedava un que ens admetés i era aquest; i és per això que aquí ha vingut a parar el trio indefens i errant que som nosaltres.

El vespre abans d’embarcar en el Cuba, on ja havíem de dormir aquella nit, encara ho vam celebrar amb unes quantes dotzenes d’ostres portugueses i una botella de Sauternes en una de les tavernes més famoses del port de Bordeus, de manera que quan pujàvem per fi a bord teníem exactament 16 francs entre tots tres. I aquesta és tota la història.

La teva carta, Mercè, em va fer pensar que qualsevol assumpte que tu tractis serà sempre encantador. He reflexionat molt sobre assumptes i vet aquí les conseqüències a què he arribat: l’interès de la conversa d’una noia no radica en els assumptes sinó en el timbre de la seva veu. Llegint-te em fa l’efecte que et sento:

et pour sa voix lointaine et calme et grave, elle a
l’inflexion des voix chères qui se sont tues.

Em parlaves de Girona i de la tardor: dos noms que ara ressonen tan estranyament entre aquests bosquets de cocoters i arran d’aquest mar infestat de taurons. Hem hagut de renunciar a les tardors ¿i per quant de temps? ¿Quan tornarem a respirar «aquella olor de terra del vent de la tardor»? De vegades ens posem a recordar coses ben petites, insignificants, d’aquells temps que han fugit per sempre; fins ara no n’havíem descobert l’encís secret i subtil. Hem après d’enyorar moltes coses que abans ni ens cridaven l’atenció; no és pas gens simple el sentiment que solem designar amb el nom abstracte i imprecís de «pàtria». Parla’ns sovint de la nostra, que t’ho agrairem. Ben cert que per la vida es perd la vida i per la pàtria es perd la pàtria; és per causa d’ella que n’hem vingut a parar tan lluny.

Abans d’anar-nos-en de França, preveient la pèrdua possible del manuscrit del poeta Tomar de qui us parlava en una de les meves cartes d’allà, la segona si no m’erro, en vaig fer quatre còpies mecanografiades per enviar-ne a diverses persones ben escampades i de confiança. El Cuba no naufragà, de manera que el manuscrit encara existeix i sempre en poder meu junt amb una de les còpies; entretant jo ja havia esbargit les altres als quatre vents. Potser al poeta Tomar li sabrà greu, però que es fumi; per a mi el més urgent era prevenir la conservació d’uns versos que estimo tant.

Tenim un mapa del nostre país, del segle xviii, que ens segueix al llarg dels nostres viatges. El clavem a la paret així que ens instal.lem en algun lloc i ens el mirem en silenci. Les muntanyes hi són representades al natural i de perfil; sembla que facin olor de farigola i espígol.

El més probable és que els nostres viatges encara no hagin acabat; és quasi segur que farem els possibles per sortir d’aquesta illa però als Estats Units no ens volen. Ens agradaria doncs d’anar a viure al Canadà francès si no fos que fan gruar també el permís d’immigració; una altra possibilitat fóra el Brasil, on, a Rio Grande do Sul, un parent llunyà de la Nuri té un negoci de fustes precioses ¿potser ja ho havia dit? Per a uns viatges tan llargs caldria abans, és clar, haver-nos fet amb els «cum quibus» que costen; en últim terme faríem la travessia del Caribe en goleta, cosa que resulta molt econòmica, i ens plantaríem a Caracas. Aquesta illa és encantadora i hi ha moments que ens fa l’efecte que no ens sabria greu passar-hi un parell d’anys, però no ofereix cap perspectiva a gent com ara nosaltres. No podem viure indefinidament de l’aire del cel contemplant extasiats l’anar i venir dels pailebots i les goletes a l’impuls dels alisis o de les brises.

[Afegit el 1948: El coronel de l’anècdota de Tolosa era Enric Pérez Farràs, de l’arma d’Enginyers i ex-cap dels Mossos d’Esquadra. Durant la guerra havia manat una de les divisions de l’Exèrcit de Catalunya que atacaven Saragossa. Amb ell i amb el també coronel Vicenç Guarner, ja a Mèxic, intentaríem constituir una unitat de voluntaris catalans per combatre al costat dels Aliats, idea que no pogué realitzar-se perquè a aquests no els interessava indisposar-se amb el general Franco.]