164

San Pedro de Macorís, 6 d’abril de 1940

Estimats amics:

Ahir va ser un gran dia per a nosaltres: vam rebre notícies del Vell Món per primer cop d’ençà que som al Nou. ¡Vuit cartes! I entre elles la vostra. No cal que us digui la nostra emoció a la vista de tantes cal·ligrafies familiars.

Crec que és la primera vegada que veiem la de la Maria.¹ Doneu-li les nostres expressions més cordials. Hi pensem sovint; recordem aquelles converses, les coses tan nobles i assenyades que deia. Ens ha emocionant que es recordi de nosaltres.

De vegades em fa l’efecte que tot plegat no ha estat de debò sinó com un mal somni; que un bon dia em despertaré i em trobaré entre muntanyes que fan olor d’espígol i farigola, allà al país tan estimat. Si poguéssim fer com els bordegassos quan juguen a soldats i perden, que diuen: «No s’hi val, tornem a començar». En un manual qualsevol llegeixo aquesta anècdota: «Robert Bruce jeia dins una cabana, desesperat pel fracàs de les seves temptatives per alliberar el seu país del jou anglès. Una aranya es balancejava al cap del seu fil i provava de llançar-se d’una biga a l’altra. El fil es trenca; ella en fila un altre, nova temptativa, nou fracàs. Sis temptatives infructuoses; a la setena l’aranya se’n surt. Robert Bruce decidí continuar la lluita i també en sortí triomfant». Ni cal dir que el manual és nord-americà i respira optimisme i antianglesisme a totes les pàgines, però l’exemplaritat de l’anècdota perd una mica si un recorda que el país que Bruce volia alliberar és Escòcia.

Ja sabíem que un cosí d’en Màrius vivia a la capital del país. Encara que de Macorís a Ciudad Trujillo només hi ha una setantena de quilòmetres i que dos ponts salven els dos rius, l’Higuamo i l’Ozama, que s’interposen, ens sembla terriblement lluny. És la mentalitat de l’illa que ja se’ns encomana.

Encara no sabem si ens hi quedarem o no; en aquesta incertitud, i després d’haver-nos mudat ja sis vegades, hem acabat per llogar un bungalow per l’estil dels de míster Beer i el senyor Rabassa; més ben dit, era per l’estil quan el van fer. Ara, a causa de l’abandó de molts anys, està molt tronat el pobre i és per això que l’hem pogut llogar. És arran del mar, isolat en un potrero —que vol dir un terreny erm i sense arbres— i de cara al sud. Els vespres, mirant cap al mar i el cel, que són les dues finestres d’aquest món, veiem tot d’estrelles i constel·lacions que vosaltres no podeu veure. Campus relluu amb una intensa palpitació i quasi tan brillant com Sírius; cap a les deu la Creu del Sud comença a alçar-se sobre el mar, seguida poc després d’Alfa del Centaure. Entre casa nostra i el mar no hi ha més que el nostre jardí, al peu del qual tenim una petita platja, en forma de caleta, com si en fos una prolongació. Prou tenim ganes de nedar-hi però les aletes dorsals que tallen com ganivetes l’aigua espessa i calenta ens les fan passar. A aquests personatges els atreuen les despulles de l’escorxador municipal, situat a cosa d’un quilòmetre a llevant de casa nostra sobre un petit promontori de roques coral·lígenes. Fa uns dies, va anar de poc que no devoressin un negre a poques passes de casa. Als negres els agrada caçar-los; es capbussen amb una ganiveta entre les dents i els desafien en el seu propi medi. És un espectacle que fa venir pell de gallina. Ens asseguren que si un és hàbil no li pot passar res; el tauró, diuen, és feixuc i a causa de la col·locació ventral de la seva boca no pot clavar queixalada si no es tomba panxa enlaire. Diguin el que diguin, no ho provaria per res del món; considero que en matèria de pesca ja vaig salvar prou l’honor pescant una vegada, a Roses, un serrà.

Des de casa sentim sempre la remor del mar, una remor feixuga i calenta. Tenim gallines que es passegen amb els seus pollets pel jardí i entren i surten de casa sense demanar permís; voldríem comprar una cabra (dos dòlars), un cavall (cinc dòlars) i alguns ànecs. Pel que respecta al cavall, és sobretot la nena que el reclama perquè pels carrers de Macorís veu contínuament negrets de la seva edat que galopen meravellosament.

La tanca viva del nostre jardí és d’ipecacuana ¿voleu cosa més absurda?

Per guanyar els pocs dòlars que ens calen per viure, donem lliçons molt variades: física, química, geometria, botànica, zoologia, història, geografia, francès, castellà. Hem estat temptats de penjar un rètol a l’entrada de casa: «Aquí se enseña absolutamente todo». Ens estimaríem més dedicar-nos a altres coses; a mi, sobretot, que això de donar classes no m’ha agradat mai. Si ens en anéssim al Brasil prop d’aquell parent, podria dedicar-me al negoci de les fustes precioses, que trobo que fa per mi (la modèstia és el meu fort). Però al consolat brasiler les gestions s’allargassen; una de les condicions «sine quan non» per entrar-hi és que no siguis jueu.

El sol fet de saber que en aquell país es fiquen també amb aquestes carallades ja ens ha glaçat el desig d’anar-hi. D’altra banda, d’ençà que hem llogat aquest bungalow ens sentim més temptats de quedar-nos aquí una temporada. Ens hi trobem bé, no ens falta res de l’essencial ¿què més voldríem en els temps que som? La petita és feliç amb els pollets que corren per casa i anant a col·legi amb els negrets de la seva edat. Ahir una negra ens proposà que li compréssim el seu bebé de poques setmanes per uns centaus; és una cosa corrent en aquestes illes. No pas que encara hi hagi esclaus; els bebés comprats així s’anomenen «criaditos» i són tractats amb afecte pels seus amos. Com que nosaltres no el volíem comprar, la nostra ens va fer una rebequeria ¡volia un germanet negre! Hi ha moltes coses de les que us explico, i d’altres que us podria explicar encara, que segurament trobareu increïbles; també les hi trobem nosaltres tot i que les veiem. El vudú, en canvi, és decepcionant; el Generalísimo Doctor l’ha prohibit sota penes severíssimes i això ens feia sentir més ganes d’anar-ho a veure. Hi vam anar amb un nou amic nostre, un jove que és oficial de meteorologia de la base dels hidroavions i que es diu Ford com tots els nord-americans. No us ho descriuré pas; no val la pena. ¡Quina poca imaginació! Només us diré que fins en aquest ram de la bruixeria la nostra vella Europa podia donar lliçons a tothom si no menten les històries.

Vet aquí la nostra nova adreça: avenida Bolívar, el Caribe, San Pedro de Macorís. L’avenida Bolívar no és més que el camí que voreja el mar, entre potreros; no hi ha més casa habitada que la nostra.

Em descuidava de dir-vos que tenim una cotorra que sap dir «Puerto Rico, cotorrica, ven acá», si bé el que diu més és «guineo», que vol dir banana; li agraden amb deliri.

1. Sobre Maria Planas, vegeu: http://www.endrets.cat/text/685/si-jo-la-vaig-agafar-mes-fort.html [↩]