Arxiu mensual: març de 2014

A Mercè Figueres, 15 VIII 1941 (182)

Publicat el per
Respon

182

 

San Pedro de Macorís, 15 d’agost de 1941

Estimada Mercè:

Ja no ets l’única a escriure’ns en estonià però t’asseguro que fora del grup de Puig d’Olena no ens hi escriu per ara ningú més. Vosaltres sabreu el que us feu; nosaltres sempre tenim por per vosaltres i per això continuarem escrivint-nos en francès ara com ara. Et burles altra vegada de les meves vel·leïtats comercials i probablement encertes; el cas és que continuo donant classes tot esperant el visat mexicà del nostre passaport, que per ara no arriba. Ara en dono fins i tot d’àlgebra i d’anatomia; he observat que quan un ha d’explicar una cosa que no sap en parla amb més autoritat i eloqüència: cal camuflar la pròpia ignorància sota frases ambigües i emfàtiques. Però t’enganyaria si et digués que em trobo bé en el paper de pedant; només me n’aconsola allò de «primum est uiuere». Tinc decidit, si ens en sortim d’anar a Mèxic, d’aprendre l’ofici de linotipista; quan feia de periodista, per poder viure tot estudiant Dret, em meravellava que guanyessin molt més que no pas nosaltres i ja aleshores m’havia proposat d’aprendre’n per si mai ho havia de menester. Et burles també del meu poema dels cinc planetes i el compares a un sac al fons del qual no hauries trobat res; la teva comparació, probablement, és justa i m’inspira aquests versos de «mea culpa»:

D’autres routiers te porteront, las et courbés,
leurs sacs, qu’ils videront, Mercédès, à tes pieds:
de l’un d’eux sortiront les pommes d’Hespérides,
d’un autre les perles d’Ormuz.
En vain j’ai voyagé, mes mains sont toujours vides;
qu’est-ce que j’ai cueilli? Du vent et rien de plus.

La Nuri em diu que «Ormuz» i «plus» no rimen però a mi se me’n fum des del moment que jo pronuncio (i et recomano que també ho facis perquè és molt bo per la salut) Ormuss i pluss; que per a alguna cosa m’ha de servir allò de ser «un vrai français des Pyrénées Orientales».

Jo tampoc no sé gaire de què parlar-te; l’únic tema possible, el del vostre parent Rabassa, ja l’he tractat a fons en altres cartes. També t’he parlat a bastament de sir Archibald Henry Beer. Ells dos i míster Ford són les úniques persones amb qui mantenim una veritable amistat; hi ajuda el fet que visquin en bungalows semblants al nostre i no gaire lluny de nosaltres. En canvi la vostra cosina, la senyora Gómez, no la veiem gaire; viu al centre de la ciutat i ens fa mandra d’anar-hi; la calor hi és de forn perquè les cases impedeixen la circulació de les brises, que són el nostre únic consol. Ara tenim ¡per fi! un amic del país, un jove mulato que ens ve a veure cada vespre: arriba a les vuit i se’n va a les dotze. Prenem el te amb ell i durant quatre hores li engeguem els nostres monòlegs. El noi ens escolta amb una serietat impassible; no diu res, no riu mai, sembla amagar sota la seva impassibilitat algun gran i tenebrós misteri. La suggestió dura tant com el seu silenci; quan el trenca, és per parlar-nos de macutos, bohíos, bateyes, chiripas, cheles, ñapas, merengues, arepitas, yaniqueques, conucos, friquitines, pulquerías, guineos, chinas, cachimbos, papas, locrios, congríes, anduyos, cocolos, salcochos, guaguas, hembritas, machotes, chivas, toras, ovejos, niguas, bejucos «et sic per coeteris».

Pensava cloure aquí aquesta carta deixant sense satisfer la teva insana tafaneria relativament a aquell negoci «tan baix i lucratiu» de què us havia fet esment a les anteriors; després he pensat que, lluny d’insana, la tafaneria de les femelles de la nostra espècie (que és una de les més il.lustres de la fauna universal) potser ha de ser considerada biològicament normal en tant que inseparable de la feminitat; i com que precisament la feminitat és la meva flaca, que és el que sempre m’ha perdut, vet aquí que m’entren de sobte unes ganes furibundes de fer-te feliç dient-te amb tota franquesa en què hauria consistit el tal negoci per més que em cau la cara de vergonya recordant-ho. No voldria que et prenguessis malament això de les «femelles de la nostra espècie»; pensa, només, que el poeta Bartrina, que era genial ja que era de Reus, va dir allò de:

sé que soy un mamífero bimano,
que no es poco saber…

I allò altre, referint-se a una parella d’enamorats:

Iban los dos mamíferos hablando…

És el cas que el senyor Bros de la Creu, que així s’anomena el parent que la Nuri té a Bajabonico, a desgrat del seu nom tan senyorial i venerable em va fer unes proposicions d’allò més deshonestes. No m’induïa pas a la tracta de negres ni a la de blanques, ca, ni tan sols al tràfic d’estupefaents; molt pitjor. Arribo a concebre que hi hagi qui es dediqui a tals negocis per més que la recta moral els reprovi; allò que em proposava en Bros de la Creu era molt més deshonrós; era simplement inimaginable. Jo ja no m’alçaria mai més del pou de vergonya on m’hauria enfonsat:

—Vostè, jove, em digué, ja s’haurà fixat que en aquest país la majoria dels habitants no duen a sobre res més que els calçotets i el canotier; en rigor el canotier és l’única cosa que durien si no fos per una llei del Generalísimo Doctor Don Rafael Leónidas Trujillo Molina en virtut de la qual envien a la manigua «a comer fruta silvestre» qualsevol ciutadà que es passegi sense els calçotets. Es tracta, com no haurà pas passat per alt als seus dots d’observació, d’uns calçotets llargs i de ratlles virolades; uns calçotets, en una paraula, i sigui dit en honor seu, d’allò més propis per a negres. S’han d’importar de l’estranger ja que en aquest país, com prou haurà vist, no es fabrica absolutament res; els inspira tant d’horror l’explotació de l’home que s’estan tant com poden de treballar ni tan sols per compte propi, no fos cas que caiguessin en la temptació d’explotar-se a si mateixos. El que vostè no sap és que abans de la guerra d’Espanya aquests calçotets per a negres s’importaven de Catalunya; ara han de venir dels Estats Units i força més cars. Es tractaria, doncs, d’emparaular-ne ja des d’ara una partida ben grossa aprofitant que els Estats Units encara no s’han ficat a la guerra; s’hi ficaran tard o d’hora, no en tingui cap dubte. Els compraríem a l’engròs i els vendríem a la menuda; jo posaria el capital, vostè el treball. Pensi que així que la guerra s’estengui als Estats Units el preu d’aquesta mercaderia de primera necessitat acusarà una puja considerable; si en tenim un bon stock farem negoci rodó.

Ja ho veus, Mercè ¡he estat a punt de comprar calçotets a l’engròs i —cosa més esborronadora encara— de vendre’ls a la menuda! Després d’això ¿gosaré mirar-te mai més als ulls? Aquella gloriosa per bé que infortunada infanteria on vaig començar d’alferes per acabar comandant ¿no estaria en el dret de degradar-me?

 

A Mercè Figueres s/d (Carta de la Nuri) (181)

Publicat el per
Respon

181 

(Carta de la Nuri)

 

Estimada Mercè:

Diu que les dones han de completar els seus marits però en el cas d’aquesta carta em sembla que no em queda res a completar ¿què hi podria afegir?

M’agrada que hagis renyat en Joan. Quan li entra el mal humor, jo callo i penso per dins: «Pren les coses tal com són o si no vés-te’n del món». Tota pretensió d’influir-lo, després de nou anys de matrimoni, seria vana i ridícula. Al capdavall, els horrors que diu d’aquest país d’un cap del dia a l’altre no són més que una manera inofensiva d’esbravar-se; i pel que respecta al seu mal humor, cal ser comprensius. Sospito que Bernardin de Saint-Pierre no havia estat mai als tròpics i en canvi en Joan, el pobre, hi és.

Pel que fa a les temptacions que segons ell l’assalten de «dedicar-se a algun negoci ben baix i lucratiu», fas molt bé fument-te’n. Ja el coneixes; no crec que hi hagi ningú al món tan negat com ell per al comerç de cap mena. Tots li inspiren el mateix horror, des de la tracta de blanques fins al de vetes-i-fils. Dubto que arribi a comprendre la diferència que hi ha entre una cosa i altra. Parla de «dedicar-se al comerç» en el mateix to de bravata que Tartarí de caçar lleons; i és que la tartarinada més grossa que podria perpetrar un home com el meu seria obrir una botigueta de plats-i-olles.

¡I a desgrat de tot aquesta illa és bonica! El mateix Joan, que tantes pestes en diu, la troba fascinant; fascinant i insuportable. És el mal humor que no ens en deixa veure les gràcies; ens passa com a Chopin i George Sand a Mallorca —i no vull pas dir que ell sigui Chopin i jo George Sand, Déu me’n guard, ni molt menys que l’illa d’Haití tingui res a veure amb Mallorca. L’únic que hi ha de comú en la situació és el mal humor; ¡quan penso que només que el termòmetre baixés deu graus tot ens semblaria tan diferent! Que en som de poca cosa.

I nosaltres, de tots els qui vinguérem a parar aquí, som els qui menys podem queixar-nos; nosaltres hem donat classes una mica de tot als fills de «la alta sociedad», que ens rebé amb els braços oberts. Heu de pensar que els obrers (la majoria dels qui vingueren amb nosaltres en el Cuba ho eren) no han pogut trobar feina de cap mena; en aquest país no hi ha altra indústria que els ingenios, tots ells propietat de nord-americans, que ja tenen plena la plantilla. El govern dominicà tenia pensat de donar-nos terres a tots; cada família hauria pogut esdevenir propietària d’unes cinquanta hectàrees, que ens les regalava. Només que eren de manigua: petit detall. Alguns, amb tot, hi van anar; n’han tornat com unes mòmies, palúdics o amb febre groga o amb altres malalties que els metges no acaben de saber què són. Un dels qui hi havien anat és en Rodríguez Salas, aquell mateix que essent cap de policia de la Generalitat plantà cara amb tanta valentia als anarquistes que s’havien apoderat de la Telefònica i provocà d’aquesta manera els famosos «fets de maig»; nosaltres el coneixem de molt abans de la guerra, dels temps d’aquell partit on ens havíem conegut en Joan i jo i que ell també n’era. Arribà de la manigua horrorosament inflat. Un altre en venia cec: un fruit desconegut que intentava collir li havia esclatat als dits com una granada, amb tan mala fortuna que les llavors li van ferir els ulls. Els indígenes coneixen l’existència d’aquest fruit, que té molt mala anomenada; si bé ja no recordo com en diuen. Sembla que acabarà recobrant la vista però quin esglai entretant.

Tots en tornen desesperats i explicant-ne horrors; expliquen que allò és un infern de mosquits, de cacatues, d’escorpins, però més que res de calor. A la costa podem viure gràcies a les brises; a la manigua els arbres i les lianes no les deixen circular. És la pura asfíxia. El dia que acabàvem d’arribar a San Pedro de Macorís, havíem d’entrar a l’oficina de la policia a fer-nos visar els papers i en Joan deixà les pesants maletes a la porta: «¿No nos las robarán? » preguntà. «Tranquilísese, señor» li respongué el de la bòfia, «en este país nadie roba. A quien lo hase, le mandamos a la manigua a comer fruta silvestre.» Ara sabem què volia dir; aleshores ens semblà un enigma.

La situació dels refugiats a Santo Domingo ha transcendit fora d’aquí i sembla que una entitat d’ajut com la que ens pagà el viatge des de Bordeus ens el pagarà fins a Veracruz. Déu ho vulgui.

Penso ara, rellegint aquesta carta, que potser temeràs qui sap quins perills per la nostra salut. La tenim tots tres tan bona que gairebé ens en avergonyim; d’ençà de la nostra arribada hem pres cada dia i seguim prenent una dosi preventiva de quinina, que segons hem experimentat no té cap contraindicació i et fa invulnerable al paludisme, que és la plaga més estesa en aquestes latituds; i no bevem ni una gota d’aigua que no sigui bullida. Aquestes dues mesures elementals ens les aconsellà sir Archibald Henry Beer, que s’ha passat la vida als tròpics, i al nostre torn les hem aconsellades a tots els compatricis; molts, per desgràcia, ho consideren manies i no ho fan.

 

 

A Mercè Figueres, 12 VI 1941 (180)

Publicat el per
Respon

180

San Pedro de Macorís, 12 de juny,
diada de Corpus Christi de 1941

 

Estimada Mercè:

Acabo d’esmorzar (un cafè amb llet de primera, perquè el cafè en aquesta illa reconsagrada és sublim, les coses com siguin), i ja em tens altra vegada escrivint-te. Ahir vaig acabar la meva carta brindant a la glòria dels dos homes més grans de tots els segles; brindava amb una tassa de mabí i ara m’adono que no t’he explicat mai què és.

És una mena d’orxata que s’obté d’una manera molt senzilla: es va a buscar a la manigua una mena de liana que s’anomena «bejuco de indio» («bejuco» és el nom general que donen a totes les lianes) i es deixa macerar en aigua segons certes dosis durant vint-i-quatre hores. El gust és dolç i refrescant, molt agradable, i tindria èxit si fos exportable però s’ha de beure acabat de fer perquè es torna agre en poques hores.

Ahir, doncs, en anar-me’n a dormir tenia davant dels ulls la visió grandiosa de dos Generalísimos com pocs se n’han vist al món i que ja voldrien per a ells aquests envejosos d’anglesos i nord-americans. Avui tinc una visió menys grandiosa, que endevino a través de les teves paraules i que és a la vegada bonica i trista. Em sembla veure-us totes dues, tu i l’Esperança, a la feina; és, ja ho dius tu, una feina ben simpàtica. Sempre havíeu tingut molta traça en això dels brodats i les randes però és trist que ara ho hàgiu de fer per necessitat; per vendre-ho a qui sap qui. Us desitgem un gran èxit en aquesta activitat, tant com us mereixeu, i sapigueu que compartim totes les vostres penes i alegries a desgrat de l’oceà que ens separa.

Cal venir en un país com aquest per comprendre si n’eren d’inconscients els qui, en el nostre (i jo entre ells, «mea maxima culpa»), se les emprenien contra els senyors Esteves. Aquí totes les empreses, des dels grans ingenios o fàbriques de sucre fins a les botigues més modestes, pertanyen a estrangers; els indígenes són incapaços de dirigir-les i més encara d’acumular capital —ni tan sols el modestíssim que cal per posar una botigueta—; es rebenten tot el que guanyen en begudes i dones. Amb la particularitat que les begudes les importen i les dones (les cares) també; el Generalísimo Trujillo ha fet venir no fa gaire una casa de dones completa de París per donar to a la ciutat que duu el seu nom. Emborratxar-se és considerat aristocràtic per la senzilla raó que les begudes alcohòliques són molt cares; res no dóna tant de prestigi entre «la alta sociedad» com una turca de gros calibre. Us diuen «ayer tomé» (que vol dir que es van entrompar) amb la mateixa vanitat ingènua amb què el senyor Esteve hauria dit «ahir vaig anar al Liceu». Les dames de «la alta sociedad» no solament «toman»; et parlen de les malalties venèries dels seus fills amb tanta naturalitat com si es tractés del xarampió. No és pas que se les donin de modernes i avançades desafiant els prejudicis; això no tindria cap sentit ja que aquí de prejudicis no n’hi ha. ¡Beneïts prejudicis! Cal haver vingut en un país com aquest per comprendre tot el que els deu la nostra Europa ¿si et digués que he arribat a la conclusió que la civilització descansa sobre els prejudicis? «Doneu-me uns quants prejudicis i us aixecaré una civilització» hauria pogut dir Arquímedes. El cas és que aquestes dames, que de prejudicis en tenen molt pocs si és que en tenen cap, es pensen que fa «alta sociedad» que els nens tinguin «aventurillas» i pesquin les pertinents calipàndries; no serien «machos» si no ho fessin i les nenes de «la alta sociedad» no els en farien cap cas. Una senyora ens preguntava una vegada per París, donant per suposat que «allí están muy degenerados». Li explicàvem que no tant com això, que sempre s’exagera. «¡Que nos lo cuenten a nosotros!» ens interrompé; «vea si lo estarán que una ves que nuestro arsobispo tuvo que ir por asuntos, regresó sifilítico.» Aquesta mateixa dama, que és una de les principals de «la alta sociedad» de San Pedro de Macorís, ens preguntava una altra vegada «si es sierto que en París hay chiflaos que pagan por un cuadro tanto como por un carro». «Están locos» va ser el seu comentari en saber que era així mateix. El «carro», o sigui l’automòbil, el seu home l’havia hagut de comprar caríssim mentre els quadros se’ls pinta ella mateixa; els té, doncs, de collita pròpia. Solen representar boscos d’avets coberts de neu i amb tot de dríades i nereides que hi ballen despullades i grans cacatues virolades ajocades a les branques. Els té al «resibidor » o «salón», un dels més aristocràtics de la ciutat; la porta del bany, que hi dóna, està sempre oberta de bat a bat perquè es vegi que no hi manca res, com és ara un water-closet de color rosa preciós; com a moble de prestigi, hi ha, presidint el «salón», la nevera.

Et pots burlar de mi tant com vulguis a propòsit d’allò que us escrivia relativament a dedicar-me a algun comerç «ben baix i lucratiu»; la «tracta de blanques», com tan malignament insinues, no seria pas una mala idea si no fos que aquí de blanques no n’hi ha. Però, en fi, cada una és com Déu l’ha feta i n’hi ha de prou bufones; has de saber que els dominicans de «la alta sociedad» en compren, per divertir-s’hi, de 12 a 15 anys per dos pesos (un peso és un dòlar). És un esport tingut per molt aristocràtic; l’únic, d’altra banda, que practiquen els homes de «la alta sociedad». Un vespre, al Parque, o sigui la plaça major, que és on va tothom a passejar, un es vantava amb els seus amics d’haver gastat en 10 anys d’aquesta manera 500 pesos. Si fas la regla de tres veuràs que surt a raó de 25 violacions per any.

Sovint he pensat que si aquestes dríades i nereides de xocolata es venen per tan pocs dòlars és per culpa de la llei de l’oferta i la demanda; hi ha moltes dríades i nereides i en canvi pocs dòlars. Se’ls faria un servei transportant-les en alguna banda on poguessin assolir una cotització més alta. Calculo, a ull, que les més potables es podrien vendre a dòlar el quilo. Vendre-les a quilos seria tota una pensada. Podrien constituir l’article d’exportació més important de l’illa després del sucre; les embalaríem en caixes (ja parlo donant per suposat que seràs sòcia meva en el negoci), que dirien en lletres ben grosses Corned girl. No tinc cap dubte que la Corned girl podria tenir als Estats Units tanta acceptació, almenys, com el Corned beef. ¡I encara direu que no tinc esperit comercial!

En canvi la tracta de negres, que també insinues pèrfidament, em sembla més problemàtica; i és que els negres són realment intractables. D’altra banda ¿t’ho creus que hi hagi hagut mai ningú que pagués per ficar-se un negre a casa? Són d’aquelles coses que per més que me les jurin no me les creuré mai. Em passa com a aquell primer ministre parisenc que va anar una vegada a Avinyó: «Els d’Avinyó són formidables» explicava després; «t’ensenyen un castell on, segons ells, haurien residit en altre temps els papes, però si fos cert ¿oi que se n’hauria sentit a parlar?»

Veiem sovint el senyor Rabassa; és, amb sir Archibald Henry Beer i míster Ford, la persona amb qui ens fem més. L’home, que passa llargament de la seixantena, ve cada diumenge amb molta regularitat i ens conta records de la seva joventut, passada al nostre país. ¿Sabies que havia estat cadet a Valladolid? Es va trencar una cama als exercicis d’equitació i el seu pare el comminà a deixar la cavalleria per la infanteria. No sentint-se fet per a l’heroisme a peu, renuncià a la glòria de les armes per dedicar-se al comerç. En el comerç, però, tampoc no li va anar bé i ha acabat la seva vida com a simple comptable d’un ingenio, l’ingenio Angelina, propietat, com tots, d’uns nord-americans. No ha fet, doncs, fortuna; però s’ha guanyat una cosa que val molt més, l’estima de la gent de bé i sobretot la de la seva dona, que l’adora. És una nord-americana d’ulls blaus i cabells de neu, grassona i sentimental. Per ell sabem que quan la va conèixer duia un barret-pamela guarnit amb cireres artificials i ajustat sota el mentó amb unes cintes; el senyor Rabassa assegura que li semblà veure un àngel. Com que era viudo, molt jove encara, va fer un cop de cap. La segona mistress Rabassa li ha donat dues filles, que estudien als Estats Units; de manera que només les veiem per les vacances. Són molt diferents de la seva mare i encara més del seu pare; tenen la dèria de ser modernes, que no se sap gaire què vol dir. Pare i mare no estan gens d’acord amb les seves idees —que no se sap quines són— però hi transigeixen, quin remei. El senyor Rabassa es recorda de quan encara hi havia esclavitud a Puerto Rico; al pati de casa seva hi havia el cepo però mai no hi castigaven cap negre; diu que era només per fer respecte. Assegura (i el creiem) que els europeus tractaven bé els esclaus; en canvi les famílies criolles, i sobretot si eren mulates, ho feien amb una crueltat estúpida.