175

(Carta de la Nuri)

Estimat Màrius:

També jo et vull copiar uns versos de Moreno Jimenes; potser no són d’artista, però són humans, a l’abast de la meva sensibilitat. Parla de la seva filla morta (la «hija reintegrada» en diu ell):

…..La mar seguía agitándose
y las estrellas se seguían mezclando a la onda de la mar
….. y a la desolación de la vida.

Caldria que llegissis tot el seu llibre, que no és gens gruixut per cert. És caòtic i d’una estranya harmonia; profús —per això es fa difícil de triar-ne alguns versos breus que en donin idea. S’hi sent un veritable poeta però frustrat a causa de la seva vida també caòtica, esqueixada; frustrat així mateix per la seva manca de tota cultura. Però emociona perquè té el do d’embellir-ho tot i per una ingenuïtat com de nen acabat de néixer:

Infinito, tu solo me bastas hoy para estar triste.

¿Oi que és tot un vers? I vet aquí un poema que s’intitula Voz interna:¡

Oh generosidad que por doquier nos haces crear espectros!
……………¡Oh lágrimas!
….. ¡Oh razón de ser de la vida inútil!
Bien está que nos nublen la esperanza y nos fastidien el recuerdo;
….. bien está que nos acorten la fuente del instante;
….. bien está que nos truequen la dicha en una mariposa loca.
….. ….. Siempre habrá aldeas esparcidas por colinas abruptas
…………….. y silencios desconocidos…

Un altre, aquest s’intitula Canto grito:

……………Mi vida tosca
……………y triste;
mi vida llena de miserias y de lampos de infortunio infinitos,
…..mi vida ahuecada por el presente
….. y paralizada por el futuro;
mi vida poblada de infantes que piden pan y de mujeres que esquivan caricias;
…..mi vida torpe y desgarrada como una pitahaya,
mi vida sin razón de ser y sin sentido como la misma muerte que circunda la [vida.
………. Mi vida—; oh sopor de abismo, oh faro apagado por el [pensamiento,
……………….. oh destino que devuelve al destino!

En el Moderno Apocalipsis (tal com sents) afirma:

……….No he dicho nada; no he podido modular nada.
Tomad lo escrito como un rizo de agua que el segundo disuelve.

A l’illa existeix també un novel·lista interessant, Ramón Marrero, també mulato. Te n’enviarem un llibre de contes que es diu Balsié. El balsié és un instrument musical de percussió, d’origen africà; produeix un so monòton, obsessionant, que atreu quan el sents de lluny. Llegint Marrero et semblarà que la temperatura de la teva cambra puja a 36 graus i que el bosc de Puig d’Olena es transforma en una manigua tropical; creuràs sentir el tam-tam-tam del balsié al fons. Marrero i Moreno Jimenes, oficialment «ignorats» per «la alta sociedad», són, naturalment, els dos únics escriptors dominicans que troben lectors fora de l’illa.

Marrero és fill natural, com el 80% de la població; té quaranta germans. Va viure al camp fins als vint anys. Amb molts esforços arribà a fer-se una modesta posició a la capital com a periodista. Vet aquí que en això una companyia estrangera comprà al govern unes terres on vivien des de qui sap quan algunes famílies negres que no havien legalitzat mai els seus títols de propietat perquè ignoraven que calgués fer-ho. Marrero s’emprengué una campanya a favor seu amb l’únic resultat que l’expulsessin del diari. Ara fa de secretari d’un ajuntament rural i passa la meitat del temps borratxo.

El «poeta oficial», o almenys el més «oficial» de tots, no és ben bé el Lamarche que et diu en Joan sinó un tal Pablo Fiallo. Ara l’home ja és molt vell. Tots els alts empleats del ministeri d’Instrucció Pública s’esforcen a imitar el seu somriure, com diu que en altre temps els de Cultura de la Mancomunitat imitaven el d’Eugeni d’Ors.

El Nadal de 1940 la marea, refluint, deixà varat un tió a la platja que tenim just al peu del nostre jardí. Es veu que venia del nostre país però passant pel Canadà, Estats Units i Mèxic: ho vam conèixer per la mena de coses que rajava. Ara ens serveix de banc rústic. Va ser un tió meravellós. La nena encara s’ho va creure per aquesta vegada —o potser ho va fer veure; tot fa pressentir que està a punt de perdre la innocència si és que ja no l’ha perduda. ¡Que poc que dura, ai las!