177

San Pedro de Macorís, 8 de juny de 1941

Estimat Màrius:

La teva carta del 3 d’abril va arribar el 7 de maig; he deixat passar tot un mes abans de posar-me a respondre’t. ¿Per què? Simplement per mandra; mandra tropical. Estic degenerant ¡i de quina manera! És un clima que aboleix la voluntat. Respondre una carta sembla una feinada esclafadora; cada pensament et costa una pluja de gotes de suor i l’esforç físic per aguantar la ploma resulta insuportable.

Estem molt contents de les bones notícies relatives a la teva salut i no dubtem que aquesta operació de què ens parles t’anirà bé. L’amagriment que ens dius deu ser un efecte passatger de la malaltia, que desapareixerà amb la causa.

Encantats d’haver fet la coneixença del doctor Josep Saló i la Maria Fiter encara que de moment només sigui cal·ligràfica; en els temps que corren un s’ha de resignar a les amistats per correspondència. Tenim algun amic, a qui ja estimem moltíssim, que no hem vist mai: madame Latrilhe, per exemple, una dama molt velleta de Sant Genís de les Fonts, al Rosselló, mare de madame Meyerson, també catalana (casada amb un Meyerson filòsof) que vam conèixer a París i es portà amb nosaltres com un àngel. ¿Si us digués que a tot arreu, quan més esgarriats ens trobàvem, hem trobat sempre un àngel per guiar-nos? El de San Pedro de Macorís fou, ni caldria dir-ho, sir Archibald Henry Beer com el de Prats de Molló el notari Guiu. Pel que fa a madame Latrilhe (o la senyora Latrilla), mare de madame Meyerson, ens escriu sense conèixer’ns unes cartes encantadores, en una lletra molt menuda i ja tremolosa i en un deliciós català del Rosselló.

Caiguts en aquesta illa com uns robinsons però sense tenir la sort de trobar-la deserta, ja ens hauríem tornat neurastènics sense les cartes dels bons amics.

Els quatre poemes nous que m’envies són tots ells «molt Màrius». Llegint-los em fa l’efecte que sento el teu timbre de veu. Inventes, i potser improvises (almenys ho sembla), uns ritmes que es pleguen a les exigències del teu tarannà, tan enemic de tot allò «qui pèse ou qui pose», i obtens uns efectes molt poètics, quasi musicals. Potser ets un poeta-músic; jo seria en tot cas, si fos alguna cosa, un poeta-pintor. Em confesso ben incapaç d’imitar-te, tant com m’agradaria evadir-me de la monotonia de l’alexandrí; però jo penso en alexandrins i cada u és com Déu l’ha fet.

El Record d’una música és parent de la Sonata da chiesa. Els dos versos finals de l’Abisme de llum són esplèndids, fan pensar en Pascal; el de les Pensées, on hi ha sensacions tan agudes.

Els teus versos són el nostre mannà en aquest desert espiritual on vegetem. En aquest moment m’arriba una carta de la Mercè, amb explicacions molt precises sobre l’operació que et van fer el febrer passat; veiem que era una operació molt agosarada i et felicitem pel teu coratge. La Mercè afegeix que després has anat millorant d’una manera lenta però segura. També ens parla d’un «volum magnífic» de versos teus; si existeix, suposo que me n’enviaràs una còpia.

Et pour le reste ¿què et podria dir de la nostra vida en aquesta illa que no us hagi dit ja a tu o a la Mercè mil vegades? És d’una monotonia impossible de fer comprendre a ningú que no l’hagi coneguda però a moments m’assalta el dubte de si no som nosaltres, els europeus, els qui estem en un error. Tothom, a la vella Europa, perora abrandadament a favor dels treballadors, tothom es proposa d’emancipar-los i fer-los feliços, tothom sense excepció clama per una societat justa i igualitària basada en el treball —tothom, feixistes i nazis, socialistes i comunistes, creients i descreguts, esquerres i dretes; tothom està pels treballadors, ningú no es recorda dels ganduls. I tanmateix són tan dignes de tots els nostres respectes com el qui més i és en definitiva a la mandra que tots devem els millors moments, per desgràcia tan escassos, de les nostres negres vides. Si el Kàiser hagués estat un gandulàs com els dominicans, si els Lenins, els Stalins, els Hitlers, els Mussolinis «e tutti quanti» s’haguessin deixat bressar per la mandra com els habitants d’aquesta illa paradisíaca en comptes de llançar-se a una activitat trepidant ¿és que Europa no s’hauria estalviat molts dels horrors que s’han succeït des de 1914 i que continuen? Quan penso on ens ha dut la funesta mania de treballar em reconcilio amb aquesta mandra augusta que és la reina dels tròpics. Sovint, a entrada de vespre, mentre la Nuri s’entreté a la cuina preparant el breu sopar i tot esperant que la petita torni del col·legi anglès —hi va i en torna tota sola ja que és molt prop de casa—, m’estic a la verandah mirant bocabadat el cel que s’enfosqueix com a batzegades, sense gradacions, a la manera d’un escenari on el tramoista anés apagant els llums. En aquestes latituds no hi ha a penes crepuscles; la nit devora el dia amb voracitat com una esfinx famolenca i després, per pair-lo en pau, s’ajeu sobre el mar, que en aquella hora de calma morta sembla que sangloti molt baixet. El sol es pon sempre a la mateixa, quart més o menys; potser només n’hi ha mitja de diferència entre un solstici i l’altre. La marinada —la brisa del dia— para de bufar i hi ha una estona en què encara no s’alça el terral —la brisa de la nit—; les veles de les goletes pengen com asfixiades en la calma morta i és aquest el moment de cada dia que em troba doncs tot sol a la verandah abandonat a la mandra i capficat en inútils cavil·lacions sobre el temps i l’espai; m’arriba a fer l’efecte com si l’espai fos un gran aljup i el temps una aigua invisible que l’omple. Si no n’hi entrés tanta com en surt, l’aljup es buidaria i ¿què fóra l’espai buit? Buit de l’aigua del temps. Al nostre país, d’un aljup que perd diem que «se’n va»; no diem pas que se’n va l’aigua, sinó l’aljup. És una manera de dir, diràs; no t’ho discuteixo, tot són maneres de dir però en el fons potser s’hi amaguen intuïcions molt agudes de coses molt fosques. ¿Què és allò que se’ns esmuny contínuament dels dits al llarg de la vida, el temps o l’espai? ¿Qui «se’n va», l’aljup o l’aigua? Es dóna el cas que, sense que ens en adonem, ens movem a través de l’espai; creiem estar quiets i que és el temps que es mou quan en realitat som nosaltres que ho fem al voltant del sol, que al seu torn viatja en una direcció misteriosa (l’àpex en gerga astronòmica) de manera que ve a ser com si l’espai ens xuclés en una espiral vertiginosa cap a qui sap on; és l’espai, no pas el temps, qui se’ns emporta. Però l’espai és ple de temps; si no s’arriba a buidar és que d’una manera o altra n’hi entra sempre ¿i d’on neix aquest temps nou que ve a omplir contínuament el lloc del que s’escola? De Déu, diràs tu; i certament no hi sé veure altra explicació. Arribaríem doncs a la conseqüència que la font viva del temps és l’eternitat, que és el no-temps. Matemàticament l’espai arribaria a buidar-se si fos més el temps que se n’escola que no pas el que hi entra, i aleshores, no havent-hi res per mantenir-lo tibant, s’arronsaria com un globus que es desinfla; tot es deturaria i la més augusta de les mandres substituiria aquest desfici que ara mou planetes i sols, nebuloses i galàxies. Però ¿què estic dient? ¿Quines galàxies existirien si, havent deixat de fluir el temps, l’espai desapareixeria? Ja veus de quina manera més supercarallòtica m’arribo a afigurar tot això de la «relativitat del temps i de l’espai» ¡tot és en el fons una qüestió de mandra! De mandra còsmica; però la mandra còsmica fóra el no-res. És en moments així que em recordo que no sóc més que un comandant d’infanteria retirat amb un cert dret a la mandra i a fumar una pipa en pau:

En tant que ella prepara la mica de sopar
jo encenc la meva pipa, sol a la verandah,
fascinat per aquesta fuga clara i seguida
d’un temps que espai avall s’enduu la nostra vida.