A Màrius Torres (s/d) (Carta de la Nuri) (184)

184

(Carta de la Nuri)

 

Estimat Màrius:

Acabem de rebre la teva carta. L’esperàvem amb impaciència perquè sospitàvem el motiu del teu llarg silenci. La Mercè ens havia parlat del tractament a què estaves sotmès. També nosaltres somniem en el temps que serem vellets i podrem viure tots junts —o gairebé junts—. Ets injust: has de saber que serviré molt per vella i que m’imagino molt millor vella que jove. No sé imaginar-me jove; m’hauria de mirar al mirall i l’únic que tenim és massa esquifit, trencat pel mig i fa aigües. Un mirall, aquí, val un ull de la cara.

La vellesa, tant a en Joan com a mi, se’ns apareix com un oasi després d’una vida tan accidentada com hem dut d’ençà que ens coneixem. No oblidis que som tres formiguetes perdudes entre els milions i milions de formigues que no tenen res i sempre necessiten; que dia rera dia han de lluitar pel mateix. Si ens veiessis quan tornem de donar classes, arrossegant unes sabates d’aquelles que fan com els balancins i que ens semblen més feixugues que si fossin de plom… Ja hi estic resignada. Confio que mentre serem joves no ens faltarà el que anirem necessitant dia per dia, encara que sigui havent-hi de bregar molt. Confio, en canvi, que un cop vells podrem descansar de la brega sense que ens manqui el necessari. Tots estalviem per a la vellesa, els uns diners, els altres glòria; nosaltres estalviem bon humor, és per això que ara no en gastem gaire. Ara lluitem i patim i ens malhumorem i critiquem perquè no ens queda més remei. El dia que podré dir: Nuri, ja ets vella ¡tot això s’haurà acabat! Que facin mala cara els joves, que tenen l’edat de fer-ne. Aleshores no diré mai que no a ningú, no criticaré res; seré una espectadora benèvola de tota la comèdia del món i trobaré la felicitat menjant bombons amb els néts d’amagat dels fills. Aquest terbolí de la lluita per la vida on els pobres joves ens trobem arrossegats, potser ens semblarà aleshores, vist de lluny, un riu ample i calmós. ¡Quines converses, quins silencis i quines becaines farem aleshores! Serà deliciós.

Cal ser comprensius amb el pobre Joan, molt menys resistent a la calor que cap de nosaltres; s’hi posa com malalt. Quan arriba de donar les seves classes als fills i filles de «la alta sociedad», es despulla frenèticament per posar-se sota la dutxa i estar-s’hi mitja hora ben bona; després, sense eixugar-se i sense res més que un eslip, s’asseu a gronxar-se en un balancí enmig d’un corrent d’aire. No bé aquest l’ha acabat d’eixugar ja torna a estar tot xop, ara de suor altra vegada. No és pas que no faci els possibles per sobreposar-se a l’enervament que la calor li produeix; de vegades es planta a serrar fusta en ple sol —ha anat fent quasi tots els mobles que tenim— com desafiant la calor o qui sap si desafiant-se a si mateix. El que més el desespera és que per donar lliçons a la progenitura de «la alta sociedad» ha d’anar impecablement vestit, amb americana i corbata: «¡Si almenys em pogués treure la corbata!» gemega. Impossible: «la alta sociedad» no admetria de cap manera per als seus fills un professor descorbatat. Les dones tenim l’avantatge que podem anar molt més fresques que els homes tot semblant igualment mudades.

Tant o més que el clima l’irriten doncs les manies de «la alta sociedad». ¿Per què cal anar, per exemple, amb sabates i mitjons essent així que unes simples sandàlies, o millor encara unes espardenyes catalanes, farien en una illa com aquesta molt millor el seu fet? Diu en Joan, i probablement amb tota la raó, que en els països tropicals on es troba establerta de temps immemorials la raça blanca, com és Aràbia, la gent s’ha fet una indumentària racional, adequada al clima: una túnica blanca ben folgada, que deixa circular l’aire per dins, unes sandàlies als peus i res més. A ell li sembla que vestit així ja li passarien la meitat dels mals; però ¿com presentar-se guarnit d’aquesta manera als «salonsitos» de «la alta sociedad»? Esborrona de pensar-ho.

Sovint ell i jo parlem de París amb nostàlgia i no deixa de ser ben estrany que l’enyorem tant; en primer lloc no hi vam arribar a viure ni tan sols un any sencer i en segon lloc ho vam fer sempre a salt de mata, amb la por que a qualsevol moment la policia ens demanés els documents (que no en teníem). L’obsessió dels documents (n’hi havia de dues menes: el «laissez passer» i el «recépissé» i no teníem cap dels dos), era la de tots els qui es trobaven en les nostres mateixes circumstàncies, que érem aleshores molts, moltíssims. Sort que també hi havia molts francesos disposats a ajudar-nos de tot cor; nosaltres recordarem sempre amb agraïment els de l’Aide Catholique aux Réfugiés i sobretot madame Meyerson; si bé madame Meyerson, que és socialista, no és ben bé francesa, és catalana del Rosselló. ¡Quanta gent bona hi ha pel món! ¡Quanta i de tots els colors! Al principi al pobre Joan li era molt difícil de passar desapercebut i el miracle és que els gendarmes no el detinguessin a cada pas; havia quedat tan colrat amb la darrera campanya. Després, ja recobrats els colors naturals, el problema era el seu accent; procuràvem que no anés mai sol i si calia parlar amb algun desconegut era jo qui ho feia; ell callava com un mort. Doncs a desgrat de tantes peripècies, ¿vols creure —i és per això que ara m’han tornat aquells temps a la memòria— que ens agradava mil vegades més París que no pas això d’ara? Sense la guerra que ens en va treure, encara hi fórem; mai no ens havia passat pel cap l’absurda idea de venir en una illa com aquesta. Hi vam venir ben bé per força; en aquell moment no ens volien enlloc més.

Trobo la teva apreciació de Moreno Jimenes exacta i per això mateix injusta. Cap poeta que no hagi sortit d’aquesta illa no pot tenir universitat (encara que a Santo Domingo, o sigui Ciudad Trujillo, hi hagi la «primera universidad de América»). Aquest país no té història, no té art, no té tradició; la seva universitat només pot donar pedanteria. Moreno Jimenes és prou poeta per no ser pedant; encara que parli de «cosmogonía» i de «reintegro». En ell això no és pedanteria: és fracàs. I el fracàs inspira sempre un gran respecte. Nosaltres, fills d’una raça que no és la seva i que té una cultura molt vella, en una obra com la seva no podem posar gaire interès personal però ell és una altra cosa. Trobo aconsolador que hi hagi homes com ell perduts en un racó de món com aquest; és l’aneguet lleig de l’illa. Aquí els únics signes externs de talent són «tener habilidad para lograr un empleíto» i anar planxat, emmidonat i enclenxinat; «lograr un empleíto» —del govern s’entén— és, d’altra banda, quasi l’única manera de viure bé en aquest país on va néixer el bon Moreno Jimenes, que va pels carrers malgirbat, amb un barret vell de palla, amb vestits esfilagarsats, ensopegant amb la gent i fins amb les parets i dient impertinències als ministres i madrigals a les bugaderes. A força de madrigals obté alguna vegada que li rentin la roba. Si s’ha inspirat en una colina, ja l’anomena «Colina Sacra». Quan aconsegueix de fer-se imprimir algun llibret de versos, en carrega un maletí vell i se’n va pel país a vendre’l tot recitant-los de bohío en bohío. Aquests errabundeigs miserables li estimulen la inspiració; allà on nosaltres només veiem lletjor, indigència, tristesa animal, brutícia, ell veu mil meravelles. Profetitza. Data les seves poesies de l’any 2000 o del 4000. Sosté que és en aquestes platges del mar Caribe on està naixent la cultura del món futur i s’exclama:

¡Junto al mar Caribe he columbrado un rito!

¡Què sé jo! El seu primitivisme no és trucat com el de García Lorca (que en pau descansi el pobre) sinó autèntic; tan autèntic que no dubta a usar paraules com «cosmogonía» o «reintegro» i tantes altres que evitaria si en ell el primitivisme fos comèdia o pose. Es plantifica una «cosmogonía» com un rei caníbal un barret de copa. Serà una criatura als noranta anys en un país en què als tres ja deixen de ser-ho.

 

[Afegit el 1948: Aquesta carta no duu data però té anotat de lletra d’en Màrius: «rebuda el novembre de 1941».]