185

Macorís, 20 de novembre de 1941

Estimat Màrius:

Tenint en compte que triguen un parell de mesos a arribar-vos, quan vosaltres rebreu aquesta carta potser nosaltres ja serem a Mèxic. Déu vulgui que no m’hagi precipitat a anunciar-t’ho; la veritat és que en aquest moment no tenim encara el visat del passaport ni els diners del viatge —més car d’aquí a Veracruz que no pas de Bordeus aquí—; però ens asseguren que una cosa i altra ja només són qüestió de setmanes.

Entretant n’he rebut del teu pare en què m’explica com aquella còpia mecanografiada dels teus versos que li vaig enviar abans d’anar-nos-en d’Europa ha anat circulant des d’aleshores de mà en mà entre els nostres compatriotes de Montpeller:

«Màrius poeta acaba de tenir una alta i ressonant consagració. No sé si sap que a Montpeller hi ha ara, entre altres figures significatives, Carles Riba, Pompeu Fabra i Rovira i Virgili. Els dos primers asseguren que en Màrius és “el primer poeta de la generació catalana actual i que deixa molt endarrera tots els altres”. Rovira i Virgili ha dit: “El millor poeta que la nostra pàtria ha tingut després de Maragall”. Uns i altres coincideixen a assegurar que el dia que la seva obra pugui publicar-se farà una gran impressió.»

Estic molt content pensant en l’alegria que haurà tingut el teu pare, que fa tant de cas de l’opinió dels altres; a mi no calia pas que m’ho diguessin Pompeu Fabra, Carles Riba i Rovira i Virgili. Els Goncourt afirmaven que «el geni és el talent d’un home mort» i jo no vull pas esperar que et moris per creure en el teu; m’estimo més creure-hi sense que hagis de passar per una prova tan molesta per a tu. Duc de cap d’aprendre, un cop a Mèxic, l’ofici de linotipista (si no fos possible de moment l’altre projecte, aquell que la Nuri s’hi posa de mal humor quan hi faig referència); en comptes d’unes quantes còpies a màquina, faria dels teus versos un centenar o dos d’exemplars impresos i és quan quedaria tranquil de debò respecte a la seva conservació mentre esperem que puguin aparèixer a la seva terra.

La carta del teu pare m’ha fet pensar en tantes persones de la seva edat —les que ell m’esmenta i tantes altres— que s’han hagut d’exiliar havent-ho perdut tot; a nosaltres ens queda tota una vida per endavant ¿què els queda a ells? Pensant-ho, m’avergonyeixo dels meus mals humors i de les meves desesperacions; a nosaltres ens queda, no sols tota una vida, sinó energies per combatre, i jo les malgasto lamentant-me com un covard. A ells ja no els pot quedar sinó l’esperança d’una victòria que, al pas que van les coses, potser no arribaran a veure; Pompeu Fabra ja té setanta-tres anys…

I ara et parlaré dels darrers versos que m’has enviat:

Finestra: Impressió curiosa i exacta; tens una acuïtat especial per a aquesta mena de sensacions.

La nit és un palau: Un ritme greu com de música gregoriana en orgue; molt evocador. La grandesa de la idea final és donada amb una simplicitat modèlica: la del fruit madur que cau de la branca.

Retrat d’una vella dama: Fracàs d’un líric que vol provar la poesia descriptiva (recordo el que eren totes aquelles Faules). T’agrada de fer incursions en camps que no són el teu, què hi farem.

L’esfinx interior: Poema de gran i noble ambició. El mite antic de l’esfinx és un pou sense fons; podríem trobar-hi mil interpretacions sense exhaurir-lo. La que tu li dónes és ben nova i audaç. Un catòlic hi veuria el problema de la necessitat de la fe: només els qui endevinen se salven; però els teus versos depassen els límits de tota religió concreta. La «manera» del poema és bona; la introducció, amb el seu violeta i el seu trepig vagabund, suggestiva. El lector se sent en ple camí de Tebes a l’hora del misteri. Tanmateix el desplegament de la idea fa la sensació que podria ser més sintètic, amb menys explicacions (tota explicació deixata el misteri); hauries de fer més confiança al lector, deixar-li més coses perquè les endevinés, al seu torn, ell tot sol.

Nit d’agost: Una altra de les teves impressions fugitives i exactes; la versificació molt agradable.

I ara et vull tornar a parlar de La ciutat llunyana. A la primera lectura no em va agradar i em sembla que t’ho vaig dir: no hi sabia veure més que una imitació de Verdaguer. Després m’hi he reconciliat. És un poema noble (em sembla que aquest és l’adjectiu que més li escau), l’estil del qual potser podries millorar però que en tot cas no pot mancar en un recull dels teus versos. Correspon a un moment de la nostra història ¡i quin moment! Amb quanta emoció el llegirà d’aquí a cent anys la nostra descendència… Crec que amb aquest poema comença una part de la teva obra netament tallada de l’anterior.

Penso que la poesia és com el vi, que quan és bo millora amb el temps. Les coses noves tenen un encís banal,  a l’abast de tothom: una noieta de quinze anys, una casa que s’estrena, un sonet enginyós acabat d’escriure, una comèdia amb un argument inesperat. És per això que no podem jutjar de les coses fins que han perdut la novetat; de la bellesa d’una dona, com és ara, fins que ha passat dels trenta-cinc anys. I a un poema n’hi calen cent. Com que no penso viure tant, tracto d’imaginar el «bouquet» que tindrà el teu vi l’any 2041 i crec que semblarà límpid, dens i cordial quan molts vinets que ara fan forrolla («nacionals i estrangers») s’hauran esbravat o tornat agres. Tu ets un líric i potser res més; el teu talent sembla tenir uns límits molt marcats. Cada cop que has provat d’escapar-te’n envaint altres camps, has fracassat; l’estil narratiu t’és estranger i el descriptiu poc se’n falta, però dins els teus límits de poeta exclusivament líric resulta ben difícil de trobar-te en el nostre país un precedent: Verdaguer era més aviat un èpic, Guimerà un tràgic, a Maragall li fallà sovint el llenguatge (de vegades d’una manera cruel) i potser el seu talent, que evidentment en tenia, no era tampoc pròpiament líric o no ho era sempre. Entre els del nostre segle, jo no en sé veure cap de pròpiament líric si no és Salvat-Papasseit en els seus millors moments, quan no perdia el temps en carallades avantguardistes que no eren més que «exercicis literaris» i es deixava dur tot bonament a dir-nos el que li passava pel cap; però els «millors moments» de Salvat-Papasseit són tan pocs, just per donar-nos una idea d’on hauria arribat si no hagués mort tan jove. Pel que fa a les Estances de Carles Riba, tan bones algunes d’elles, fins les millors fan l’efecte que més que no pas lirisme de debò són «exercicis literaris» per simular-lo i és que és tan difícil d’arribar a una poesia que no sigui un «exercici literari», o més ben dit, que sigui alguna cosa més que això, ja que «exercici literari», poc o molt, sempre ho és i no seria possible sense, i cal no oblidar d’altra banda que els «exercicis literaris» poden ser molt interessants o molt útils; però no són lirisme. És el cas, en una època anterior, de Costa i Llobera, a qui hem d’agrair alguns dels poemes més perfectes que s’escriviren en català en el segle XIX; més líric que no pas ell fou Joan Alcover, però també, com Salvat-Papasseit, només a llampecs fugaços.

Cal remuntar en realitat no pas menys que cinc segles —¡mig mil.lenari!— endarrera per trobar un altre temperament tan exclusivament líric com el teu i és Ausiàs March; llàstima que el seu idioma era encara medieval, és a dir rígid i feixuc, mentre el teu és ingràvid com aquell «missatge d’Ariel» de qui ens parles en un dels teus poemes. En rigor cal remuntar encara més endarrera, fins al segle XII, per trobar un poeta nostre —relativament «nostre»— que en certa manera se t’assembla i és Bernat de Ventadorn; sota certs aspectes, és clar.

En altres cartes ja t’he dit que a cada nova lectura els teus versos em donen més a pensar com si cada vegada hi descobrís coses que m’havien passat desapercebudes. Algun dia te’n faré un nou comentari de conjunt; ja deurà ser des de Mèxic. Quina llàstima que un poeta no pugui ser llegit més que en la seva llengua; la pintura i la música parlen en canvi un llenguatge universal. En aquests moments en Dalí fa molt de soroll a Nova York: «Aquí hi ha pocs catalans» m’escriu el meu cunyat, «però fan forrolla».

I vet aquí que hem arribat a les darreres setmanes de la nostra vida en aquesta illa. ¿Vols creure que ara que sé que la deixarem per sempre li torno a trobar totes les gràcies? No importa que pertot arreu vegis en grosses lletres «Dios en el cielo y Trujillo en la tierra»; me la torno a mirar com si la descobrís de nou i m’adono amb astorament de la força de l’afecte que li havia posat. Sé que no la podré oblidar i qui sap si fins i tot l’enyoraré ¿hi ha res de tan contradictori com el cor de l’home? Sé que, vagi on vagi i per anys que passin, m’acompanyarà el record d’aquest bungalow rosegat de termites on n’haurem passat dos de la nostra vida errant; sé que en el meu record només sobreviuran les hores bones, tantes a desgrat de tot, i més que res el nostre embadaliment dels primers temps quan tot ens hi venia de nou, els flamboiants, les ceibes, les silgües, els pelicans, la manigua, l’Higuamo voltat de mangles o la Creu del Sud sorgint del fons del mar Caribe entre les darreres fulgors de la posta. Sé que recordaré els sinsonts i oblidaré les cacates, recordaré Moreno Jimenes (potser més el rodamón que no pas el poeta) i oblidaré «la alta sociedad», recordaré el llangorós caminar de les dones i oblidaré el dels homes.

Ho hauríem aguantat tot si la nostra estada hagués tingut algun sentit per a nosaltres. Les cacates i les escolopendres no tenien cap culpa en el nostre mal humor, al contrari; figuraven entre les escasses distraccions que el país podia procurar-nos i almenys no te les trobaves a la sopa com passa amb certes espècies gegants de papallones tropicals cantades per alguns poetes. L’exasperació em venia, més que no pas de l’eterna calor i dels eterns mosquits, de la inutilitat de la meva vida; ¡mil vegades la guerra, on tens almenys la sensació de contribuir a alguna cosa que val la pena!

[Afegit el 1948: Aquesta és la darrera que s’ha conservat de les meves cartes a en Màrius. Vam arribar a Mèxic el 12 de febrer de 1942 en el Presidente Trujillo, petit paquebot alemany incautat pels dominicans durant la guerra de 1914-1918, i en pogué rebre encara alguna d’allà abans de la seva mort, esdevinguda el 29 de desembre: però no és al lligall.

Per més que a les cartes no s’hi faci cap referència, el 21 de juny de 1941, vigília del solstici d’estiu, l’exèrcit alemany havia atacat Rússia per sorpresa posant fi d’aquesta manera inesperada a l’aliança entre Hitler i Stalin que havia durat un parell d’anys i estenent els horrors de la guerra a tot el continent. Poc després d’enviada aquesta darrera carta del lligall, el 8 de desembre els japonesos obligaven els Estats Units a entrar a la guerra atacant igualment per sorpresa la seva base de Pearl Harbour; així aquells horrors s’estengueren a tot el món. Nosaltres érem encara a Santo Domingo quan el Generalísimo Trujillo es cregué en el cas de proclamar la seva solidaritat amb els Estats Units i fou quan Goebbels anuncià per ràdio al poble alemany que «una illa de cocos habitada per micos havia declarat la guerra al Reich». La frase corregué com un reguerot de pólvora; els negres se la repetien amb grans riallades, feliços que Goebbels els hagués donat prou importància per esmentar-los ni que fos d’una manera tan «sui generis». Les seves simpaties, amb ben poques excepcions, eren per a Hitler; la declaració de guerra no responia doncs de cap manera al sentiment popular però prou sabien tots que les accions bèl·liques del seu Generalísimo es reduirien a rapissar els vaixells i altres béns dels súbdits alemanys radicats a l’illa com ja s’havia fet durant la guerra anterior.

Seria llarg de contar com, un cop a Mèxic, vaig establir contacte amb altres ex-oficials de l’Exèrcit de Catalunya i amb els coronels Guarner i Pérez Farràs i tot el que vam fer per promoure una intervenció catalana, ni que fos petita, a la guerra mundial. Tot havia de resultar inútil; els Aliats no en volien saber res: no els interessava un conflicte amb Franco. Mentrestant molts dels nostres, dels que s’havien quedat a França, prenien part a la Resistència però no pas en tant que catalans sinó confosos amb els altres; la seva gesta, que algú hauria d’escriure, no haurà doncs aprofitat a Catalunya sinó a França per més que per la causa dels Aliats hauran mort molts més catalans que no pas súbdits de països com és ara Santo Domingo o Mèxic o tants d’altres de sud-americans que hi han pres part oficialment i ara pontifiquen entre els vencedors a les reunions internacionals.]