21

Barcelona, 1 de novembre de 1936

Estimada amiga:

Prou sabia que us havien d’agradar els Romans champêtres. Un cop acabada la guerra els traduirem en col·laboració —vós, l’Esperança i jo— perquè facin les delícies de totes les petites Esperances i Mercès que hi ha escampades per Catalunya, València i Balears. És ben curiós que la George Sand, que va donar tant a dir, escrivís aquest prodigi d’innocència quan hi ha tants escriptors quinquagenaris, sedentaris, calbs i panxuts que s’esbraven amb pornografies. Prefereixo el sistema de la Sand.

I vet aquí que la Sand i els seus Romans champêtres m’han dut a la memòria que de fa temps us tenia promès un poema bucòlic. Doncs bé, ja us l’he acabat; més ben dit, m’entra el dubte de si és un poema o si són dos. Diuen que «més val que en sobri que no pas que en falti» i encara que no sé si això també s’aplica als versos (els milers d’aquests que constitueixen el Montserrat, poema èpic català escrit a mitjans de la passada centúria per l’abat Corrons, més aviat induirien a creure el contrari), aquí van tal com m’han brollat de la ploma:

Bona Mercè, algun temps, els vells del meu país
amb les seves històries, tapís esborradís,
a l’hivern, vora el foc, passant les llargues vetlles
o a l’estiu a les golfes tot esquitllant ametlles
m’embadalien tant que em sembla que tothom
s’hi ha d’embadalir igual; i no sé com,
aquests records llunyans i sense transcendència
m’inflen el pit amb un alè com d’innocència.
Ells eren la darrera lluor, ja capvespral,
d’un món ingenu, humil, creient, medieval.
Ara ¿sé jo què som ni on? Però a Vallclara
pel juny els magraners s’omplen de flors encara;
la creu de terme ja no hi és, però jo sé
que a falta d’ella resa per tots el bon llorer,
el gran llorer que ungia l’hort de la rectoria
d’olor religiosa, de pau i poesia
i que encara i per sempre, com en el temps dels vells,
fa dringar el Francolí tots els seus cascavells
mentre, en la fronda espessa dels verns i els xops, les merles
xiulen alegrement vora l’aigua de perles
i a l’alba i al capvespre desgrana el rossinyol
un rosari de notes igual que un flabiol.

Hi ha, al fons del barranc, ruïna encara viva,
els ossos del molí, els seus arcs en ogiva;
tantes coses com cauen cap a l’oblit etern
i us aguanteu encara, arcades de Biern.
Els primers cristians conqueridors del terme
el van alçar en aquella obaga fosca i erma
i durant set centúries va moldre el nostre blat
i el cel s’emmirallava al gorg extasiat.
Fa cinquanta anys hi hagué aquella gran robina
de santa Tecla; el dia abans, en una alzina,
el llamp es va obrir pas fins a l’arrel, senyal
esglaiós entre tots, i sobre el gran tossal
en un vol circular passà tretze vegades
la mateixa parella de corbs amb veus cascades.
Els vells bruixots que encara sabien l’art estrany
de treure pel volar dels ocells l’averany
s’escruixien de por veient en ple migdia
(tan fosc s’anava fent el cel i espesseïa)
les òlibes sortir del cau; el bestiar
llarga estona als estables mugí, bramà, belà,
mentre de les boscúries els arbres, com parlant-se
foscament, removien les fulles amb frisança.
L’aiguat caigué de nit; quan clarejà el matí
només els arcs quedaven del nostre antic molí.
Jo, doncs, sempre l’he vist oblidat i en ruïnes
i el corriol que hi duu ple d’arços i d’espines;
d’un a un van caient els seus nobles carreus
on encara es pot veure la marca de les creus.
El lloc és olorós, ombriu i solitari.
¡Com han passat els anys! Oh, qui pogués tornar-hi
com quan hi anava amb el vell oncle a poc a poc
i la tarda d’estiu era d’or i de foc.
Ara, trist i cansat de tanta lluita innoble,
em retorna el perfum d’espígol del meu poble
i amb estupor pregunto i torno a preguntar:
campanes de Vallclara ¿com heu pogut callar?

Perquè jo en anys millors, Mercè, i no vull vantar-me’n,
també he tingut un oncle. Era del temps que Carmen
omplia els escenaris de brio i passió.
Pilastra incommovible de la Tradició,
aquest fill cabaler del meu difunt besavi
visqué sempre a Vallclara com un pagès o un savi.
Com que era amic de l’ordre i fill d’un segle d’or
els dies de precepte gastava barret fort
i capa negra amb folro de carmesí i venia
a l’església del poble de bracet amb la tia.
Baixava tan gallard i pompós i senyor
que hauríeu dit que omplia tot el carrer major.
En el banc del llinatge, que bé i no gaire il·lustre
amb tants segles de seure-hi ja li havia tret llustre,
prenia el segon lloc perquè el primer, sabeu,
pertocava al meu pare, nebot seu però hereu.
Solemne i recollit, donant el bon exemple,
l’hauríeu pres potser per cavaller del Temple;
sovint pesava figues, però com per descuit.

És que, fill del xix, era com del xviii,
un dels volterians més garneus i de marca
que hi hagi hagut temps ha en aquella comarca.
Els Pares de l’Església no podien amb ell.
Era un puntal de l’ordre sense llana al clatell,
el desesper del bon rector amb qui discutia
tot prenent una tassa de cafè cada dia.
Era un oncle d’ulls blaus i de cabells nevats.
¡Oh quins cabells, Mercè; suaus i arrinxolats
com flocs de seda! Un oncle fill del Romanticisme,
germà del Realisme i del Positivisme
que a esquena de la tia, a l’hivern, vora el foc,
llegia repapant-s’hi obres de Paul de Kock
i us parlava de Prim i d’Isabel II
i d’un globus captiu que hi hagué a Barcelona
i us jurava que no moriria feliç
sense haver anat a veure el can-can a París.

Tenia l’oncle un camp anomenat Llobera
al mig del qual s’alçava una enorme noguera,
pàtria antiga i robusta d’aquelles nacions
a qui Déu ha donat ales, ploma i cançons.
Els llauradors sorruts de la nostra contrada
diuen que les nogueres fan l’ombra emmetzinada
i conten de més d’un que havent-s’hi endormiscat
ja no se’n desvetllà mai més. Fos veritat
o no, a l’hora que el sol tocava a la carena
l’oncle i el seu nebot s’hi tombaven d’esquena:
—Guaita, em deia, aquest camp, tan ample i tan rodó;
aquí jo sóc el papa i sóc l’emperador.
Guaita aquestes espigues que mou la marinada:
són regiments d’uhlans que em vinclen l’espinada.
A Montblanc, bona vila, quan tenia els teus anys
em van dur a estudiar de batxiller; els companys
ara són advocats, metges o apotecaris,
n’hi ha un de canonge i un parell de notaris;
jo, res. Ja a la comarca diuen els vells xarucs
que sempre els cabalers de casa han estat rucs
i vull creure que tu no trencaràs les regles
d’unes tradicions que ens vénen de tants segles.
Aquí, sense neguits i sense ambicions,
a l’hivern he cercat l’amistat dels tions
i a l’estiu la dels salzes espessos; cada anyada
les collites m’han dat una vida folgada.
He viscut amb la dona en pau i amb els parcers.
He compartit la meva taula amb els jornalers
com és l’antic costum de la nostra família.
He dedicat més nits al son que a la vigília
i si bé sense fills a qui llegar aquest camp
crec haver rastrejat la petja d’Abraham.—

Sota la gran noguera així parlava l’oncle
mentre el sol es ponia vermell com un carboncle
i damunt el fenàs reialment ajagut
revivia animant-se la seva joventut.
Ja deixats els estudis i tornat a Vallclara
li van donar per dot el de la seva mare,
besàvia meva, amb casa al poble i un gran hort
i sobretot Llobera, que li robava el cor:
—Amb l’hereu, el teu avi, quan apuntava el dia
ensellàvem ¡i a córrer la terra! Jo tenia
una egua baia i rossa, ampla d’illada i pit,
els jarrets nerviosos, gran gropa, cap petit;
quan anava al galop, tan fina i sense fressa,
tothom l’hauria pres per una arxiduquessa.
Ens seguia a cavall un mosso prou astut
per ser amb nosaltres sord però amb el pare mut.
A l’Urgell i la Conca, Segarra i les Garrigues
totes les hostaleres ens eren prou amigues
però ¿per què ens calien ni tavernes ni hostals?
Quan volíem dinar igual que uns generals
trucàvem amb els punys com qui la porta esbotza
tot cridant «¡visca Carles VIIè i mori Alfons XII!»
i això a qualsevol mas que ens sortís a camí
¡ah, quina bona vida si hagués pogut seguir
i si el pare, per si li anaven amb la queixa,
no hagués tingut a punt una vara de freixe!
Doncs vet aquí que els anys poc a poc van passar
i un bon dia a Montblanc, Janot, em vaig casar.
Si haguessis vist ¡la flor de les col·legiales!
Ja se sap: ruc com un cabaler de can Sales…—

Com que els anys en efecte són lleugers, tot volant
l’anaven fent a ell més vell i a mi més gran.
¡Si solament hagués estat el temps que vola!
En els ulls, com un cel tot blau que s’ennuvola,
se li va anar formant un tel. No hi veia ja
quasi gens. Un capvespre venia a pas tardà
un bou sense ningú que el dugués del cabestre
i havent-lo saludat em diu: —¿Oi que era el mestre?
—No, oncle, faig rient, sinó el bou de l’Estruch.
—¿M’he errat de gaire? Em creia que saludava un ruc.—

Quan a entrada de fosc tornàvem cap a casa
ens solíem asseure, en una costa rasa,
als graons de la creu de terme; des d’allà
es veu el poble al fons i a la dreta el fossar:
—Al peu de la paret i al costat de la porta
jeu, em deia, la mare; fa quaranta anys que és morta
i m’espera; abans veia la creu, ja no la veig.—
Jo m’esforçava a treure’l d’aquest trist somnieig
però ell insistia: —El dia ja s’acosta
que jo també hi seré i des d’aquesta costa
potser diràs «mireu com jau lo carallot».—
En dir això reia el vell com un bordegassot
però a mi un nus se’m feia a la gola i sentia
que em coïen els ulls i parlar no podia.
Després, ja costa avall per l’usat corriol,
—La sopa, em deia, ens crida, que ja xiscla el mussol.—

Sempre fent el cor fort em deia altres vegades
que quan fos mort i tots, absoltes acabades,
l’haguessin oblidat com si mai no fos nat,
me’n pugés a Llobera segons l’acostumat
i davall de la nostra noguera, amb una gralla
potent, sonés un gran aliret de batalla
a fi que ell ho sentís des del fons del fossar:
—Has de saber, em digué, i fins t’ho puc jurar,
que amb el mossèn temps ha tinc feta una juguesca:
ell, que un dia tots dos prendrem al cel la fresca,
jo, que no hi ha ni cel ni res un cop ets mort.
Si perdo jo, li hauré de dar el meu barret fort
i si de cas perd ell em darà la sotana.
No sé pas quin dels dos és el més tarambana
però escolta, Janot, escolta el que et vull dir:
jo crec que quan jaurem sense llit ni coixí,
sense res que ens escalfi sota la terra humida,
només tindrem els goigs que ens haurem dat en vida;
vull doncs, aprofitant que encara sóc al món,
que vegis amb quin aire ballava el rigodon.—
Pobre vell, a l’hivern, que les vetlles són llargues
i eixonen les pageses les olives amargues
cantant cançons per fer-se passar el fred quan els dits
els fiblen i els moixons s’estan tots arraulits,
la neu caient en lentes volves sobre Vallclara
ja el va trobar al fossar prop de la seva mare.

No sé pas si aquest poema us semblarà prou bucòlic; potser les circumstàncies que vivim no són precisament les més propícies per als nous Virgilis com ara jo. Aquesta tarda hem tingut a casa, a prendre el te amb nosaltres, dos companys meus de l’Escola de Guerra. L’un és un estudiant, l’Enric Usall —crec que ja us en havia parlat—, que ha seguit París, Berlín, Londres, Viena, Budapest, els Balcans, Suïssa, Praga i la Silèsia. És militarista, com jo, però antiesportiu furibund i devorador de novel·les ultramodernes; gasta un humorisme tètric que desconcerta i, com que és curt de vista i per coqueteria no vol dur ulleres, quan fem l’exercici a cavall pren un aire meditatiu d’allò més còmic. Sovint li dóna pels discursos grandiloqüents i escabellats:

—Tots els pobles del món parlen català però el pronuncien malament; cal corregir-los la pronúncia a cops de sabre. És una obra de misericòrdia que després ens agrairan. Un cop catalanitzat aquest planeta ens llançarem a la conquesta dels altres; dia vindrà que cap d’ells no podrà girar per l’espai si no duu al llom les barres d’Aragó.

Aquestes tirades tenen la virtut d’irritar l’altre, que és en Cruells, la serietat en persona. Digníssim fill de la menestralia barcelonina, és assenyat, barbamec i vermellet com una poma carnosa, amb uns ulls petits i vius i unes orelles dretes com un diablet. És un entusiasta dels Pirineus, membre del Centre Excursionista de Catalunya, de la Protectora de l’Ensenyança Catalana i de «Palestra» i viu en una torreta amb jardí, propietat dels seus pares, a Sant Genís dels Agudells. No pot sofrir els cavalls perquè diu que li agrada «tocar de peus a terra». És nacionalista, socialista «i una mica cristià» —diu ell, però potser n’és més que no es pensa; potser diu que només n’és «una mica» per modèstia, el cert és que quan diu «una mica cristià» sembla a punt d’afegir: modèstia a part.

És nacionalista «però no imperialista», precisa; la raó n’és que no pot sofrir els murcians i l’Usall i jo li havíem dit que no eren pas cap mal sempre i quan en el futur ens servissin per annexionar Múrcia als Països Catalans com ja havia fet Jaume I i després, si no m’erro, Jaume II. Un dia ens va explicar la seva vida. Als Hermanos omplia d’amagat fulls i més fulls amb descripcions de batalles fantàstiques contra els castellans. Algú, no recorda qui, li devia haver ensenyat d’estimar Catalunya però després no n’hi havia parlat ningú més ni a col·legi ni a casa. Al carrer anava a cops de roc contra un company de col·legi, castellà, que malparlava de Catalunya i dels catalans. Creia aleshores que tots els catalans volien la independència i que «quan fos gran» vindria una guerra «bonica i gloriosa» per conquerir-la; deixat el col·legi i havent-se posat a treballar d’empleat d’un magatzem, es va trobar que tot­hom es burlava de les seves idees. Cap dels altres empleats no pensava en guerres ni en independències sinó a renegar i a fer vagues reclamant augment de sou; l’amo no estava tampoc per romanços, «el negoci era el negoci». Li feia traginar paquets de 50 quilos. Ell, que tenia catorze anys, es va dir: «Cruells, allò eren criaturades; si vols fer-te home no hi pensis més». I es va posar a renegar com els altres i a no pensar més que en el sou; passen els anys i un dia arriba un dependent nou al magatzem. Tenia converses amb els altres i hi discutia en veu baixa; els repartia periòdics clandestins. En Cruells volgué saber què deia «el nou» i un dia que discutien s’hi atansà: «el nou» parlava ¡de Catalunya i de la independència! En Cruells li digué: «Jo també hi havia pensat molt quan era petit i anava als Hermanos, però ara no hi crec ¿on hi ha gent que pensi així? Ningú no en vol saber res». «El nou» li assegurà que n’hi havia molts «que hi pensaven»: «Ja te’n faré conèixer alguns». Així entra en relació amb un grup d’obrers i estudiants, un grup nacionalista secret (era durant la Dictadura); tenien amagades «moltes pistoles» i rebien els manifestos que en Macià enviava des de França. També feien excursions, sempre somniant la futura «guerra d’independència» ¡i en Cruells era feliç! I continua essent-ho, tot i que ha conegut, pobre xicot, moltes privacions al llarg de la vida. Un bon dia es va quedar sense feina; per no passar fam posà una paradeta als encants però el negociet no rutllava. Ara tornava a treballar quan vingué el cataclisme; però ell sempre alegre i vermellet perquè per ser feliç ja en té prou amb no ser l’únic que somnia la independència de Catalunya.