149

Barcelona, dilluns 31 d’octubre de 1938

Estimat Màrius:

És ja la tercera carta que t’escric en tres dies consecutius; cada vegada, quan acabo de tirar l’anterior a la bústia, m’adono que m’he deixat coses per dir-te.

Avui, a més, tinc notícies pròpies a comunicar-vos a tu i la Mercè: ja m’han despatxat el «passaport militar» i la «llista d’embarcament». Me’n vaig demà. Aquest matí se n’ha anat la nena amb les trenes tallades (així ho mana el reglament) i amb la seva maleteta. Em fa molta pena la Nuri gran, que es quedarà més sola que mai; completament sola en aquest pis on ja s’han escolat prop de sis anys de la nostra vida ¡quasi tota la de la nostra filla!

He volgut aprofitar les darreres vint-i-quatre hores de ser a casa per fer una vida ben «normal». A l’hora que en temps més feliços preníem el te hem pres una tassa de… maria-lluïsa i la Nuri m’ha llegit en veu alta tot el teu recull. La musicalitat dels teus versos ve sovint d’un cert aire de melangia, molt elegant i molt discret; música i estil es fonen a poc a poc amb els sentiments i les idees. Malgrat que alguns dels teus poemes fan pensar en miralls antics, amb la lluna velada pel temps i la nostàlgia, les imatges hi passen molt clares, de vegades com si sortissin d’una pintura del primer Renaixement italià; s’hi emmirallen, somriuen amb una tristesa serena, continguda, i s’esfumen; són fugaces, no insisteixen, no persisteixen, sembla que tinguin por de fer-se pesades (sempre en tenen els éssers més atraients, al revés dels altres). Aquest no-insistir resulta elegantíssim, com les simfonies de Mozart, tan riques en motius que només apunten, sedueixen i se’n van.

No em queda temps per parlar-te’n més; ja s’ha fet de nit i m’haig de llevar d’hora. El temps s’esmuny. Em sap greu de no haver pogut fer una darrera escapada al sanatori. Des del front escriuré a la Mercè donant-li notícies.