Entre aquestes que intitulo Cartes a Màrius Torres n’hi ha tantes, sobretot al començ, de dirigides a la Mercè, que en rigor haurien de dir-se Cartes a la Mercè i en Màrius. Però com que és sobretot l’interès del públic pel poeta allò que em feia sentir, cada cop més a mesura que els anys passaven, l’obligació de donar-les a conèixer, i com que el públic, que sap qui era en Màrius, ignora en canvi qui era la Mercè, m’ha semblat que el títol més senzill i més orientador fóra aquell; majorment que es dóna el cas que fou a través de la meva correspondència amb la Mercè, com veurà el lector, que vaig lligar-ne amb en Màrius. Les meves cartes a l’un i a l’altra formen un tot inseparable i ell mateix ho devia sentir així ja que les guardava, com després explicaré, totes juntes.

A la 4a edició de les seves Poesies ja vaig publicar totes les que conservo d’ell, que malauradament només són les que m’havia dirigit a l’exili i encara no ben bé totes, alguna havent-se’m extraviat en el transcurs de la nostra accidentada odissea de vençuts. Les anteriors, totes perdudes, eren moltes més i molt més extenses que no pas les publicades; a partir de la invasió de Catalunya la nostra correspondència hagué de ser molt espaiada a causa de la anormalitat dels correus i quan aquests haurien començat a regularitzar-se esclatà la guerra general i es produí la nostra  anada a Amèrica: les cartes entre Europa i Amèrica o viceversa trigaven de vegades més d’un parell de mesos a arribar al seu destinatari.

Tornat a la pàtria el 1948 vaig trobar en canvi, al sanatori de Puig d’Olena, curosament  conservades les meves; ell les havia aplegades en un lligall abans de morir amb l’encàrrec de donar-me-les. Hi havia juntes, repeteixo, les dirigides a ell i les dirigides a la Mercè, com també alguna a l’Esperança, i barrejades entre les meves algunes de la meva dona. Aquesta correspondència resultaria poc comprensible si no es llegís sencera; sencera, doncs, la dono, sota el títol únic de Cartes a Màrius Torres. Ell n’era en definitiva el centre, ell ens lligava tots entorn seu i fins gosaria a dir que, en certa manera, escriure a la Mercè era com escriure a en Màrius.

Si es compulsen amb les seves, que al seu torn, com ja he dit, no són tampoc totes les que m’escriví a l’exili, es nota que també n’ha de faltar alguna; l’estrany seria el contrari ja que res de tan fàcil com que una carta s’extraviï quan, com passava en aquells anys amb les dels exiliats, circula de mà en mà entre un cert nombre de persones relativament escampades.

Per publicar-les hi suprimeixo el que no tindria interès, sobretot aquella mena de coses, sempre les mateixes o molt semblants, que solen trobar-se al començ o al final, i restitueixo al català les escrites aparentment en francès, que són totes les de l’exili. El 1948 les vaig rellegir amb l’emoció de tot allò que m’evocaven; en aquell moment només en feia nou de l’acabament de la guerra i com que tenia encara ben presents molts detalls que havia callat per motius diversos (la censura de guerra com és ara) els vaig anotar al peu de les cartes corresponents preveient que amb el temps se m’esborrarien de la memòria. El lector trobarà aquests Afegits entre claudàtors i en lletra distinta, de manera que no es puguin prestar a cap confusió. Crec que ajuden a un altre aspecte de l’interès que puguin oferir avui aquestes cartes esgrogueïdes pel temps, en tant que contribució al coneixement d’un ambient i d’uns esdeveniments que la llunyania ja ens fa mirar com a històrics.

Potser alguns s’estranyaran que les publiqui; d’altres, al contrari, em retrauran que no ho hagi fet fins ara. Només sabria respondre a aquells que són ben lliures de no llegir-les si no els interessen; a aquests, i amb tota cordialitat, que no hauria gosat fer-ho en vida d’aquella a qui van dirigides tantes d’elles. La seva mort, el dia 5 d’aquest maig passat, prop de trenta-quatre anys després de la d’en Màrius a qui servà una fidelitat tan exemplar, treu a la publicació d’aquesta correspondència allò que hauria pogut tenir d’indiscreció barroera mentre ella vivia.

Si amb la seva publicació, i amb la modèstia que em pertoca, ajudo una mica més a fer conèixer la vida del meu gran amic al mateix temps que alguns aspectes de la tragèdia més incoherent que hem hagut de viure els catalans en tota la nostra infortunada història, cregueu que ja em donaré per ben pagat del risc que assumeixo publicant-les. 

Després de les Cartes publico, com veurà el lector, una nova edició del Viatge d’un moribund, cosa que pot fer estrany si no s’explica. La primera, apareguda fa quasi un quart de segle, es trobava exhaurida; calia procedir, doncs, a la segona, però havent-me decidit entretant a la d’aquestes Cartes m’ha semblat que era precisament a continuació d’elles el lloc més adequat. Els meus versos i els seus formaven part, en efecte, de la nostra correspondència habitual i durant molt de temps (per a ell fins després de la seva mort) no tingueren gaire més difusió que aquesta; molts d’ells foren, doncs, en un cert sentit, altres tantes Cartes a Màrius Torres mentre ell visqué. D’altra banda a les Cartes s’hi fa sovint referència i per això —i per altres raons— les completen.

Joan Sales
Siurana, 19 de juliol de 1976

————————————————————————————

Llegiu també la presentació a aquesta edició de les Cartes a Màrius Torres.