12
Barcelona, 20 de setembre de 1936
Estimada amiga:
Avui baixava pel carrer Major de Gràcia amb el cap ple d’idees negres; sentia fàstic de tot. El meu desig més gran hauria estat tornar-me’n a Puig d’Olena, des d’on no veieu tot això. Un lúgubre espectacle se’m brindava al mig d’aquell carrer: hi havien muntat un patíbul amb el seu «garrot» com a punt de funcionar. En una soga estesa de casa a casa, sobre el carrer, es veien suspesos altres «garrots» desmuntats. En una gran pissarra deien unes lletres de guix: «He aquí los instrumentos de que se servían nuestros enemigos de clase para eliminar a nuestros compañeros».
¿Quan s’acabarà aquest carnaval macabre? Aquesta gent són tan enemics de la pena de mort que per abolir-la serien capaços d’exterminar mitja humanitat. ¿Quantes vegades, abans del cataclisme, s’havia aplicat la pena de mort de memòria nostra? Era una cosa tan excepcional que cada cop se’n parlava anys i anys; el cas del Ricardito, l’homosexual que va tallar el seu amant a trossos per ficar-lo en una maleta i facturar-lo, tingué tot Barcelona sense alè durant mesos i mesos i és l’única pena de mort que de memòria meva s’hagués executat a la nostra ciutat en temps de pau. Ara no passa dia que no sapiguem d’algun conegut assassinat pels anarquistes.
Almenys ara funciona una Escola de Guerra de la Generalitat de Catalunya; ja era hora. M’hi vaig apuntar ¿és que caldria dir-ho? tot seguit; els vespres arribo a casa cansat de topografia, hipologia, fortificació, tàctica i altres coses que em toca estudiar; l’Escola és a Sarrià, al col·legi dels Escolapis. A casa, per distreure’m, he traduït això de Verlaine:
Sigueu lloat, Senyor, que m’heu fet cristià
en aquest temps feroç i que l’odi gangrena
però deu-me la força i l’audàcia serena
de ser-vos sempre humil i fidel com un ca.
De ser-vos com l’anyell que bonament se’n va
amb sa mare i no dóna pena al pastor que el mena
sentint que ha de cedir la llana sense pena
i la vida, si l’amo se’n digna aprofitar.
El peix, que és l’anagrama del Fill; també la bona
i obscura somereta que en triomf Ell muntà
i dins la meva carn aquells porcs que esbalçà.
Car l’animal, millor que l’home i que la dona,
en un temps de revolta i de duplicitat
sap fer el seu deure humil ple de simplicitat.
Tornaré a Puig d’Olena, si Déu vol, el primer diumenge d’octubre. Cada migdia, sortint de l’Escola de Guerra, m’arribo una estona a l’oficina però hi trobo a faltar la vostra germana. Vam estar molt contents la Nuri i jo de conèixer la senyoreta Planes; us agraïm molt que ens hi presentéssiu. Ens presenten tantes calamitats al llarg de la vida; cal marcar amb pedra blanca el dia excepcional que coneixem una persona com ella. L’altre dia, per no anar més lluny, em van presentar un advocat alt i gros com un sant pau (per cert ja he aprovat, per fi, el Dret processal, única assignatura que em faltava per acabar la llicenciatura; ja me n’havien suspès dues vegades però, per fi, a la tercera m’he cobert de glòria). Era un advocat pocs anys més gran que jo i el vaig intentar convèncer de la necessitat que el jovent universitari entri en massa a l’Escola de Guerra de la Generalitat. Em respongué que ell ja feia «una tasca activíssima i molt exposada» sense sortir de Barcelona: es dedicava a la caça d’espies feixistes per lliurar-los als tribunals populars. Quantes vocacions de botxí s’amagaven sota una aparença honorable…
Dies enrera la Nuri i jo vam trobar en Coll pel carrer; en Coll és aquell ex-paleta, comunista, que vau tenir de malalt a Puig d’Olena, un xicot excel·lent i gran amic nostre dels temps del Partit Comunista Català. Amb ell i amb l’Estartús, la Nuri i jo havíem venut sovint pels carrers un setmanari que fèiem, que es deia L’hora; vendre’l pels carrers ens divertia més encara que no pas escriure’l. El nostre partit havia de conèixer després moltes evolucions, escissions, reagrupacions, cismes, heretgies i anatemes dels uns contra els altres. Els uns, com l’Estartús, havien d’anar a parar al Partit Socialista Unificat; d’altres, com en Coll, al POUM, que vol dir Partit Obrer d’Unificació Marxista; d’altres, en fi, considerant que ja ens havia passat l’edat de fer el ximple, ens en havíem d’apartar però tot conservant una bona amistat amb els vells camarades amb qui ens lliguen tants records d’adolescència.
«En Coll paleta», que és com li diem, ens deturà doncs enmig del carrer amb les afectuoses expansions que li són habituals; l’acompanyaven alguns individus del seu partit i li vam preguntar com havia gosat entrar amb un grup armat a Puig d’Olena. Ens ho desmentí: diu que les armes les havien deixades a l’entrada. Li vaig explicar que havia ingressat a l’Escola de Guerra «perquè tot el que no sigui anar amb serietat i decència al front em sembla un carnaval imperdonable»; la Nuri, per reblar el clau, li preguntà per què el POUM no feia res per evitar «els covards assassinats de la reraguarda». El pobre Coll semblava tot avergonyit i no sabia gaire què respondre; finalment ens va fer pujar en el seu automòbil —requisat naturalment— per acompanyar-nos on anàvem.
Digueu a l’Esperança que la nostra filla l’admira encara més d’ençà que sap que «va tota vestida de blanc». Es recorda sempre d’aquell dia que hi va dinar a la vostra torre d’Horta, ella a un cap de taula i l’Esperança a l’altre cap; sovint, a l’hora d’explicar rondalles —que és quan es fica al llit—, em demana que li expliqui «una Esperança». És l’hora de les grans confidències. També dels exàmens de consciència, ai las: d’ençà que sap que l’Esperança «va tota vestida de blanc» i se n’ha anat «molt lluny, a curar nens malalts», vol saber sempre «si l’Esperança estarà contenta perquè s’ha acabat les sopes» o bé «què dirà l’Esperança quan sabrà que s’ha fet pipí a les calces»
l’actual president de la Generalitat; era a la rambla de Catalunya i no sols hi vivia sinó que hi tenia el despatx d’advocat. Actuava de mèdium la seva primera dona i sempre hi havia la seva filla, per cert de catorze anys i bufoníssima. Jo encara no coneixia la Nuri (que de tota manera no ha tingut mai cap interès per aquesta mena d’experiències); hi anàvem uns quants amics del fill d’en Companys de la mateixa edat que ell, tots estudiants i tots —fora d’ell— del Partit Comunista Català. Els més assidus eren en Gally i l’Estartús, que continuen essent bons amics meus. Ens havien dit que se’ls apareixia l’esperit d’en Layret, el diputat obrerista assassinat per les bandes del «sindicat lliure» i que tan amic havia estat d’en Companys. En Layret, en vida, era coix; coneixien —ens deien— que era ell perquè la tauleta, durant les sessions mediúmniques, es posava a caminar coixejant exactament com ell. Al nostre partit el consideràvem, com el Noi del Sucre, un precursor (mentre ens miràvem com els nostres pitjors enemics els del Partido Comunista Español, que anomenàvem «moros leales»); ens seduí la perspectiva d’establir-hi contacte més enllà de la tomba. Les sessions es feien a les fosques, tal com vol la tradició; la tauleta que teníem enmig del cercle i damunt la qual formàvem «la cadena» amb les mans, al cap d’una estona més o menys llarga començava a crepitar i finalment a balancejar-se. Aleshores li fèiem preguntes, que responia a cops de pota: un volia dir sí, dos no. La primera pregunta era sempre si coneixia algun dels presents. Doncs bé, la primera vegada que jo hi assistia la tauleta es desplaçà cap a mi. Li vaig preguntar quants anys feia que havia sortit d’aquesta vida i respongué amb set cops de pota.
gana i pren el cafè amb la seva dona; la política fa temps que està desterrada de casa, no llegim els diaris, de ràdio no en tenim, de visites no en fem ni rebem. La Nuri sempre em duu la contra i és això el que anima les nostres converses; després m’arribo en aquest centre d’Esquerra veí, al costat de la taverna, per saber si hi ha alguna cosa de les famoses Milícies de Catalunya. Quedo invariablement estupefacte en constatar que el nostre govern va deixant passar temps sense preocupar-se d’organitzar unes forces armades (milícies, exèrcit, sometent o com vulgui dir-ne) per fer front a les actuals circumstàncies; tots tenim la sensació que allò que al principi ens havia semblat una «militarada com tantes» era en realitat el començ d’una guerra però el govern autònom deu tenir algun secret per fer el que fa, o sigui res, i me’n torno a casa refiat que algun dia ens ho deuran explicar i ho comprendrem. La resta del dia la dedico a jugar amb la meva filla, explicar-li rondalles i fer-li dibuixos; després de sopar llegeixo un parell d’hores al llit, de preferència autors de l’any de la picor que em distreguin de l’època que ens ha tocat de viure. I això és tot.
