99
Sierra Gorda, dilluns 30 d’agost de 1937
Estimada Mercè:
Robinson no era pas més feliç a la seva illa que jo en els parapets de Sierra Gorda ¡ell no rebia cartes teves! La que acabo de rebre, tan afectuosa, m’ha deixat tot esponjat; la vida de campanya ja té damunt meu una influència tonificant, però si a més van arribant cartes com aquesta, acabaré tan «gordo» com la mateixa Sierra, que és pelada com el palmell.
La teva pretensió que t’estàs fent vella és d’una coqueteria intolerable; has sentit a dir que els poetes més il·lustres han tingut sempre una flaca per les «dones madures» i has pensat que en Màrius i jo, que, ja que no d’il·lustres, ens les donem de poetes a estones, cauríem d’aquesta manera infal·liblement als teus peus. El que és ell, que faci el que li sembli; però el que és jo, t’asseguro que encara has de menjar moltes sopes abans de deixar de ser una mocosa. D’aquí a cinquanta anys en tornarem a parlar; és aleshores quan començaré a considerar seriosament si ha arribat el moment de caure als teus peus (sempre i quan en Màrius no m’hagi de matar) o bé si encara cal esperar una mica. Com que entretant ell i jo també ens haurem fet vells, també serem irresistibles; que per cert, si sabessis com em divertiria ser-ho.
T’escric a l’amor de la nostra foguera i acompanyat del xup-xup de la nostra sopa militar. La nit passada he somniat que em trobava a Tarragona i exactament al «balcó del Mediterrani»; veia les aigües del mar cobertes d’una mena de molsa, cosa que em produïa angúnia. Vora meu, una persona a qui vaig conèixer quan hi vivia —i que ja és morta— em deia:
—No en facis cas. Són algues.
Jo mirava atentament i pensava: «No són algues, no; són sargassos, aquells sargassos de què ens parlen els navegants quan tornen de les Índies». Després el mort i jo anàvem a dinar en un restaurant tot elegant i amb nosaltres dinaven en Víctor Torres i l’Esperança. Aquesta seia davant meu i duia un vestit negre de seda que li esqueia molt; semblava molt contenta. Jo la presentava a en Víctor: «És l’Esperança» li deia, «l’Esperança de Numídia». El menjador tenia unes grans finestres que donaven sobre el mar, per on ens entrava a ratxades un vent carregat d’efluvis marins. Quan m’he desvetllat en el meu jaç del parapet, he vist damunt meu els troncs de savina i de pi que sostenen el sostre improvisat amb romanins i terra; hi fan corredisses tota la nit els ratolins, que pugen i baixen atrets pels rosegons de pa que hem deixat caure. Tota la vida he tingut una flaca pels ratolins; trobo que, com les aranyes, fan molta companyia.
Potser no t’he explicat mai com és que vaig viure prop d’un any a Tarragona després d’haver-ne viscut un parell a Lleida. Tornat a Barcelona per començar la carrera de Dret m’havia posat a fer de periodista per guanyar-me la vida tot estudiant-la; treballava a La Nau, el diari d’en Rovira i Virgili, i quan vingué la República aquest em recomanà a don Ramon Noguer i Comet, que passava a ser governador civil de Tarragona, perquè em prengués de secretari. Tarragona és una ciutat meravellosa, com ho és també Lleida; dues ciutats tan distintes i no obstant tan germanes i tan boniques, cada una a la seva manera ¿no ho és també Xàtiva? ¿És que hi pot haver en tot el món cap país com el nostre? ¿No és natural que el defensem amb les dents i les urpes contra els qui el volen desfigurar?
Em fas, com altres vegades, l’elogi de l’amistat i avui jo voldria fer-te el de la camaraderia. Aquella és personal, aquesta és col·lectiva; aquella és filla de la tria, aquesta de l’atzar. L’amistat, deien els antics, és el do més preciós que els déus han fet a l’home; però, a falta d’amistat, també la camaraderia és bona. Gràcies al bon caliu de la camaraderia podem viure lluny de tots els nostres afectes i dur una vida de bestioles del bosc sense sentir-nos gens ni mica desgraciats. És a l’exèrcit on un descobreix tot el valor de la camaraderia; quina paraula més noble és la de «camarada», nascuda entorn dels focs de campament a l’època romana (ells deien «conmiles» però vol dir el mateix); paraula eminentment militar ¡com l’han prostituïda els partits que en fan tot un altre ús! Els falangistes, per exemple. Per anys que visqui, i ja saps que en vull viure exactament 98, no oblidaré mai aquesta Santa Infanteria Catalana, una Magdalena a qui molt s’ha de perdonar perquè molt sofreix i molt estima. Veiessis ara aquests xicots que a Esterqüel no feien més que rondar cellers i mosses ¡estan fets uns lleons que ni els coneixeries! Són ells que han conquerit la Pobla d’Albortó ¿com no tindrien dret a catalanitzar-ne el nom? Alguns hi han mort, molts han quedat malferits; els altres ja tenen ganes de tornar-hi.
Les notes no són de l'edició original, sinó d'aquest blog.
Ahir a la nit vam arribar a Montalban i demà al matí ens en anem cap al Canyissar, prop d’Esterqüel, a reposar unes setmanes i a refer el batalló, que ha tingut moltes baixes. Escriu-me allà; un cop hi seré ja t’escriuré més llarg i et presentaré les meves excuses per no haver-ho fet en tants dies; ja t’ho explicaré tot quan tingui un xic de calma per fer-ho. Sàpigues que tots estem radiants; el general en cap de l’Exèrcit de l’Est ens ha felicitat i la població civil ens aclama pertot arreu on passem. Potser acabarem inflats d’orgull de pertànyer a la 131 brigada mixta; el despatx del comissariat de la brigada és tot ple de banderes preses a l’enemic. Sóc l’únic oficial de la meva companyia que ha quedat en peu; no sé si haig d’estar content de la meva sort o avergonyir-me’n. Sóc, això sí, l’home més feliç del món, i tots al batalló per un igual; la glòria puja al cap.