Arxiu d'etiquetes: Mercè

A Mercè Figueres, 20 VIII 1937 (97)

Publicat el per
Respon

97

Castell de Cabra, divendres 20 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

La teva carta em fa venir ganes de fundar un partit —ja no vindria d’un més— i no dubto que algun dia m’hi posi si en Màrius m’hi ajuda. Si no m’hi ajuda és que no té cor, ja que un dels propòsits del nou partit seria proclamar-te reina de Catalunya a tu; és per això que se’n diria «partit mercenista». Si de cas no volguessis acceptar la corona, se’ns crearia un difícil problema, que caldria resoldre tancant-te en un palau ben bonic i amb una guàrdia que no et perdés de vista tot fent-te profundes reverències. Així se salvarien els grans principis i les pures essències del «mercenisme»; aquests principis i aquestes essències són del tenor següent

Política exterior: imperi català d’Occident amb capital a Llançà.

Política militar: uniformes llampants i de coloraines, elms amb plomalls, condecoracions a dojo. Els tinents hauran de ser tenors i els coronels barítons; jo, com que sóc basso, seré mariscal. Classe especial d’opereta a totes les acadèmies militars de l’imperi. Pocs canons i molts timbals.

Política agrària: tots els pagesos hauran de saber de memòria les geòrgiques de Virgili.

Política social: abolició de les males cares, tothom serà guapo i simpàtic; tota noia que no es pentini serà passada per les armes. Per fabricar canalons per al proletariat l’Exèrcit posarà a disposició del ministre d’Instrucció Pública tants canons de fusell com calgui; el farcit correrà a càrrec del de Finances.

Política amb el Vaticà: per un concordat es prohibirà que les monges professin si no han aprovat abans un curs especial de picardia i que ningú arribi a canonge si no ha passat per un de tauromàquia.

Em parles d’aquest Cisco que ens ha plogut del cel; jo diria que més que un cuiner és un poeta, que ens transporta cada migdia i cada vespre als cims més alts de la inspiració. És silenciós i somrient, és digne, és reservat; ens fa unes cremes cremades i uns flams al cafè i uns filets a la brasa voltats d’artístiques albergínies que els àngels hi canten. ¡Quan em recordo de la «tía Joaquina» i dels seus guisats! Una vegada ens volgué obsequiar amb pollastre; en aquests poblots no es té cap idea de l’art del rostit i fiquen simplement el desgraciat dins una cassola plena d’oli fins dalt. Deixen que vagi bullint fins que consideren que ja està cuit. Com que em costava d’empassar aquella cuixa amb el seu gust infernal d’oli, la «tía Joaquina» exclamà: «¿Lo encuentra poco aceitoso?»

El Cisco, en canvi, es mereixeria un poema en llatí; com que la meva erudició no arriba a tant, vet-ne aquí un en francès:

Le voilà, toujours grave, notre digne Cisco.
Avec un air profond de poête qui pense
il sourit sagement, il sourit en silence
tandis qu’il fait tourner à la broche un morceau.

Comme au pied d’un autel, au pied de la cuisine
avec des lithurgies d’un goût mystérieux
il prépare des mets dignes du temps des dieux.
Michel Ange, lorsqu’il décorait la Sixtine,

ne connût pas ce feu créateur ni ce beau
orgueil d’un art auguste, puissant et nécessaire.
Le nôtre, il est un grand artiste très austère

et même recueilli dans l’horreur du tombeau
il prendra un jour la pose très digne et très sevère
d’un coq correctement rôti, pauvre Cisco.

 

Et parlaria de moltes altres coses si disposés d’un paper menys dolent; és un suplici escriure en aquest, que vaig comprar a Alcanyís aquell dia que vaig ser-hi a fer de jutge, «horresco referens». Per altra banda s’ha anat fent fosc i haig d’escriure amb el nas enganxat al full ja que no tenim espelmes, tot sentint com el Cisco, que prepara el sopar a la claror del foc de la llar, cantusseja a la cuina amb veu de falset aquell tango:

Las pruebas de mi infamia las traigo en la maleta,
las trenzas de la falsa y el corazón de él.

Ja t’he dit que el nostre Cisco és un personatge d’allò més silenciós i sempre amb un somriure enigmàtic però s’esbrava en canvi cantussejant tangos tot sol i ho fa tan bé com pot, procurant que semblin tant com és possible «un lamento de cabrones cantado por maricones» tal com vol la definició clàssica. I ara m’adono que t’estic escrivint unes paraulotes d’aquelles que en temps de pau no hauria gosat mai proferir en presència teva; carrega-ho, doncs, al compte de la guerra com tantes altres calamitats.

 

A Mercè Figueres, 15 VIII 1937 (95)

Publicat el per
Respon

95

Castell de Cabra, 15 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

Si t’agrada l’espígol t’haurien d’agradar els erms, que és on creix com en el seu reialme. Aragó és ple d’espígol i per això no m’hi puc sentir foraster: fa la mateixa olor que Vallclara.

Hem format una «república» molt ben avinguda; una «república» és una colla d’oficials que fan junts els àpats. Jo hi sóc l’únic fuseller-granader; els altres són quasi tots de la companyia de metralladores: el capità Gordó, que havia estat del Terç Estranger; el comissari Jorzapé, que no ha fet encara vint anys i és de Lleida i coneix en Màrius; el tinent Aparicio, que tampoc no els ha fets i procedeix de «l’escala del cigró» (o sigui que era soldat professional i havia anat ascendint fins a sergent a l’antic Exèrcit); el tinent Torres, acabat d’arribar i que resulta que és estudiant de Dret. Hi ha també el practicant del batalló, un estudiant de Medicina que tampoc no arriba als vint; és de Manresa i m’hi avinc més que amb cap dels altres. Es amb ell que llegeixo els sonets del Petrarca que vaig trobar al convent de l’Olivar; amb ell que vaig a voltar pel terme i a nedar a les basses dels molins.

Hi ha encara a la nostra «república» un altre personatge però en certa manera hi és un intrús: el tinent de transmissions. L’única raó que s’hi hagi afegit és perquè fuma en pipa i no s’emborratxa. Perquè has de saber que hi ha dues grans «repúbliques» al batalló: la del mam i la de la pipa. Nosaltres, presidits pel capità Gordó, ens dediquem a fumar en pipa i a contar-nos les nostres vides i miracles, mentre els de «la del mam», que presideix el comandant Domínguez, només pensen en bevèrries.

El tinent de transmissions, únic element que desentona a la nostra, és alt i gros, és ros i guapo; en fi, una desgràcia d’home. S’afigura que totes les dones se n’enamoren perquè, segons ell, els sap dir coses «que no fallen». Jo li he sentit a dir textualment a una mossa d’Esterqüel:

—La mujer es una flor y hay que saberla regar.

Com que és oficial de Transmissions es creu un savi i ens té als altres per uns ignorants «i a més a més uns prosaics». Ens tira en cara que nosaltres no sapiguem recitar de memòria, com ell, tirallongues senceres de García Lorca, en pau descansi. Ell ho fa amb una serietat que esgarrifa, pronunciant-ho també com un argentí; l’accent argentí té decididament molta requesta entre la infanteria catalana, suposo que a causa dels tangos:

Jo que me la jevé al río
crejendo que era mosuela
pero tenía marío…

I tot el que ve després i que per cert, amb el seu èxit, demostra com n’era de sagaç Baudelaire quan escrivia que «la fouterie est le lyrisme du peuple». També ens retreu que no sabem fumar en pipa i ens en dóna lliçons enciclopèdiques; si bé les sol concloure amb un sospir de resignació donant-les per perdudes ja que segons ell per fumar-hi com cal és imprescindible una «capacitat toràcica» com la seva. Sort que a les hores dels àpats, potser per conservar la seva envejable «capacitat toràcica», endrapa amb tanta voracitat que no pot dir res fins que acaba de devorar.

El nostre cuiner és un soldat, el Cisco, que ho havia estat del Majestic a Barcelona. N’estem tan legítimament orgullosos que avui, diada de santa Maria d’agost, festa major de Castell de Cabra, hem convidat a dinar el comandant i el metge del batalló «perquè vegin». De bon matí el Cisco ha torçut el coll a diversos individus del gènere Gallinàceus; ens hem cobert de glòria als ulls del comandant ja que, a més de pollastres, teníem xampany, conyac i aiguardent. I cafè: autèntic cafè ¡o meravella!

Avui és el sant de la Nuri gran, el primer que ens troba separats d’ençà que ens vam conèixer; l’any passat per aquest temps érem a Roses.

 

 

A Mercè Figueres, 8 VIII 1937 (93)

Publicat el per
Respon

93

Castell de Cabra, diumenge 8 d’agost de 1937

Estimada Mercè:

El divendres vaig haver de ser a Alcanyís tot el dia per qüestions del servei; arribava a Esterqüel a mitjanit havent fet a peu i de cara a les estrelles els deu quilòmetres que hi ha des d’una venta molt típica. Que en són de boniques les estrelles; un no es cansa de mirar-les. El viatger que una nit sense lluna va tot sol per despoblat, si té els ulls en les estrelles no sent la basarda de la fosca i de la solitud; les estrelles li fan companyia i li encomanen una «confiança» com aquella que també donen els versos d’en Màrius. Durant un llarg trajecte el camí voreja uns aiguamolls de manera que sentia milers de tòtils tritllejant com campanetes de cristall, cada un donant la seva nota distinta, clara, precisa; com que les estrelles parpellejaven, semblava que fossin elles que tritllegessin.

Després de caminar dues hores per un desert, sempre tenint l’Óssa menor davant del nas i la major a la dreta, vaig arribar quan el batalló ja s’havia donat «a les delícies de Morfeu» que altres anomenen catres. A la plaça del poble, fosca i solitària, vaig trobar un capità i un tinent, únics desperts en tot Esterqüel; no s’arribava a treure l’entrellat de si rondaven alguna mossa o algun celler i és per ells que vaig saber que l’endemà a punta de dia ens en havíem d’anar tots a Castell de Cabra.

Hi vam venir per un camí de carena, seguint sempre una altiplanícia on només creix l’espígol; és l’única direcció que no havia explorat mai amb la Castanya, la qual s’ha quedat en el seu castell feudal de maons negrosos ¡com pensaré en ella, i ella, la ingrata, que poc pensarà en mi! La història és eterna i fóra inútil tota elegia. Ara es parla molt del Lacunario, que em podria compensar «de tan sensible pèrdua»; el Lacunario, com el seu nom indica, és un cavall que ens han de portar per als oficials de la quarta companyia: un sol cavall per a tots quatre. Els temps són durs. ¡Si almenys existís aquest Lacunario de qui es parla tant! A moments els quatre oficials arribem a sospitar que es tracta d’un cavall de llegenda.

No t’he dit encara que a Alcanyís vaig anar a instruir un sumari en qualitat de jutge militar. M’havien cridat del quarter general de la divisió amb aquest objecte, cosa que em donà un sobresalt perquè vol dir que continuen tenint present la meva condició de llicenciat en Dret. ¡I el Cos Jurídic em fa tan poca gràcia! De moment, acabat el sumari —una autèntica carallada i perdona l’expressió—, torno a ser tinent d’infanteria.

T’escric des del meu nou dormitori, que té les parets d’un blanc immaculat sobre el qual destaquen els cabirons rogencs de pi; també de pi és l’arca que hi ha arrambada. L’arca (a Catalunya en diríem caixa de núvia) és a Aragó un moble encara en plena vitalitat; encara els fusters en fan i encara se’n veuen a totes les cases, però no són historiades i de noguera com les nostres sinó llises i de pi. A cada banda de l’arca hi ha una cadira de boga; el llit es troba en una petita alcova i la finestra enreixada dóna cap a ponent.

Castell de Cabra és a la vegada més petit i més civilitzat que Esterqüel; fins hi ha alguna casa que, per bé que en petit i tronat, s’arriba a assemblar a les nostres cases de pagès de Catalunya. El terme és molt bonic; el travessa un rierol que respon per Canyaperrera però la gent no ens avicia tant com feien els d’Esterqüel ¡allò s’ha acabat! Ja no sóc «el tiniente don Juanico». A Esterqüel anàvem sempre amb roses al trau, unes roses grans i vermelles que ens posaven les noies, que a més ens obsequiaven contínuament amb pomes o peres dels seus horts; més encara que les xiques —per dir-t’ho com a Vallclara— ens estimaven les jaies. A la «tía Joaquina», que és la que ens guisava, el dia que ens en vam anar li queien dels ulls lleganyosos unes llàgrimes com cigrons. Tot ve del terror que els inspiraven els anarquistes. El meu capità, que es diu Gallart, em confessà després que veient plorar «la tía Joaquina» la saliva «no li passava pel gargamelló»; ni cal que et digui que aquest capità Gallart és el que vaig sorprendre en companyia d’un tinent a la plaça del poble passada la mitjanit i que és tan donat «al culto de Baco» com al de Venus; si hi afegim, com és just i requereix l’honor, el de Mart, tindrem la tríade de divinitats més adorades en aquest quart batalló.

En cinc setmanes de viure-hi ens havíem tornat més entusiastes d’Esterqüel que els seus propis fills; des d’aquí sento ara el cant llangorós d’en Gallart, que és d’aquells que, quan canten en castellà, es creuen obligats a fer-ho amb un accent mig de l’Argentina i mig andalús:

Jo quize a una eztercuelina
y eja no me quizo a mí.

Ens queda la satisfacció de consciència d’haver deixat Esterqüel en ordre; els veïns, encoratjats per nosaltres, hi han organitzat un centre de defensa contra la FAI; l’alcalde i els regidors legals s’han reinstal.lat sòlidament a l’auntament i els frares mercenaris tornen a ser en els seus nínxols de pedra. Pel que a mi respecta, penso en tantes ciutats, viles i pobles com es van gravant en la meva memòria ¿s’hi conservaran per sempre?

La vida passa i l’ull no es cansa d’abocar
imatges clares dintre del cor…

Enyorar no és pas un sentiment trist, ben al contrari; els tristos són aquells que no tenen res a enyorar.

El batalló ara té el número 524; tingueu-ho present tu i en Màrius quan m’escrigueu. Jo no ho faig més perquè s’ha fet fosc i ja no m’hi veig. Les dues Nuris continuen a Roses; la petita ja ha après de nedar.