90
Esterqüel, diumenge 1 d’agost de 1937
Estimada Mercè:
Tinc un mirall davant mateix de l’escriptori, de manera que cada vegada que alço el cap del paper per llançar una pipada de fum m’hi haig de veure per força i arribo a enyorar la majestat dels Monegres, on l’home, oblidant que té una aparença física, es pot creure una pura consciència. No és solament la cara d’enze que veig reflectida allò que em deprimeix; és que em recordo d’aquells cabassos plens de poemes bucòlics que t’havia promès ¡no n’he arribat a escriure ni un! L’explicació en aquest mirall: estic decadent. Algun dia preguntaré a la vella de la casa el seu valor, l’hi pagaré religiosament en dòlars i acte seguit el rebotré contra el carrer per la finestra. ¿Com pot escriure poemes bucòlics a una noia com tu un home que fa aquesta fatxa?
No t’he trobat mai poca-solta perquè tinguessis les teves «tonteries sentimentals». Sempre he cregut que la tonteria més gran és no tenir-ne; no cometré mai de la vida el sacrilegi de riure’m de res que porti la marca dels déus ¿què la duu tant com això que tu anomenes, modestament, «tonteries sentimentals»? Existint una infinitat de déus, és natural que existeixi una infinitat de «tonteries sentimentals» que en duen la marca; és just, doncs, que les venerem religiosament i que, unint «theorie und praxis», procurem practicar-les. Pel que a mi respecta, tinc el ferm propòsit de viure 98 anys a fi de poder-ne fer 98 mil; si no en faig més és perquè no puc, no arribo a donar l’abast; no puc estirar més el braç que la màniga per més que m’hi esforço i és que no trobo qui m’hi ajudi. No em negaràs que «tonteries sentimentals» tot sol, no hi ha manera de fer-ne.
Amb la meva germana Maria, que de petita era molt fantàstica, jugàvem de vegades a explicar-nos històries ben tristes com si ens haguessin passat de debò: que se’ns havien mort els papàs i tots els germans, que no teníem ningú al món, que érem pobres i passàvem fred; la gràcia del joc consistia a provocar-nos unes ganes irresistibles de plorar. Ella ho feia fàcilment però a mi les llàgrimes costaven de venir-me i me la mirava amb enveja; des d’aleshores, sempre he envejat la divina facilitat que hi teniu les dones.
Em parles, com en Màrius, de les ximpleries d’en Dalí i sobretot d’aquesta de donar conferències amb un pa de barra al cap. Miquel Àngel es passejava pels carrers de Roma amb una gallina lligada amb un cordill que el seguia com un be; en aquells temps feliços ningú no trobava res a objectar-hi. En els nostres no podria fer-ho; a Barcelona tothom ho trobaria xocantíssim i se’n sentiria a dir de totes. A Barcelona pots estossinar capellans i burgesos, incendiar esglésies, desenterrar mòmies i fins ballar-hi en ple carrer sense que ningú hi trobi res de particular; fins i tot pots fabricar calçotets o fideus. En canvi, si un ciutadà es plantifica un pa de barra al cap no se l’hi perdona per més que, fora d’això, sigui irreprotxable i estigui al corrent de totes les contribucions.
